A la coberta d’El pit adormit de Dolors Miquel no hi ha la reproducció d’un tros de quadre de Miquel Barceló amb tot de bestioles amunt i avall, sinó d’un brodat que va fer la mare del pintor, Francisca Artigues, a partir d’un quadre del fill. Art derivatiu d’aparença domèstica i humil, que ens remet a la textura del llibre: un tapís d’incursions fondes, de ressons nítids, de denúncies i reflexions esmolades, de records refractats, d’afectes i desafeccions. Un tapís tàctil, que trena uns quants fils d’aparença diversa i de resultat inapelable, més arborescent que arquitectònic.
Davant de l’atac despietat del cranc al pit adormit, Dolors Miquel ha sabut escapar tant del clos de l’autocompassió esqueixada com del simulacre de l’autoengany. A la impensada, ha trobat una forma rara i gairebé inexplicable d’energia creativa que s’ha convertit en la llavor fèrtil del llibre. L’escriptura intensa, reflexiva i febril que s’hi desplega va molt més enllà de l’espai previsible de la supervivència.
El pit adormit no ens demana que recolzem el cap en cap mur de lamentacions adolorides, tampoc ens entabana amb cap subproducte epigonal de la literatura de la farsa googlejada (ço és, aquella manera pseudoelegant de farcir apressadament el pollastre del testimoni personal, servit mig cru, amb tot d’exemples ultraprocessats, pescats a les xarxes), una manera mecànica de precuinar la placenta personal sense haver-la hagut abans de rentar, disfressant la inanitat literària amb la pàtina acolorida de tot de noms i casos il·lustratius de prestigi, que facin veure que apugen el valor dels tendrums i la fardassa mig sangonosa. Parlem, de fet, d’un format literari en vies d’extinció, ara que entrem en la nova era incerta de les màquines d’escriure que escupen ja totes soles a pinyó fixles masses verbals que han anat vampiritzant pels puestos.
Però no ens equivoquéssim pas: hem tingut un cert empatx d’aquesta mena de cosa mig autoficcional mig biogràfica que es basa tant en la confessió crua com en l’arrebossat de prestigi. I això no ens hauria de confondre. El pit adormit va per una altra banda. Només cal fixar-s’hi una mica, i llegir sense prejudicis. El patiment i la confessió hi són tot just el punt de pàrtida, Dolors Miquel no s’hi queda a dormir. No ens vol atrapar en cap xarxa de xantatge emocional, ni ens trileja amb la identificació i el mimetisme.
Si al final d’El pit adormit hi ha tretze pàgines de notes bibliogràfiques amb dues-centes vuintata-dues entrades no és perquè l’autora hagi decidit fer-se l’interessant, ni per exhibir erudició. Els passatges que transita, les lectures que va integrant, els retrats literaris, i les referències implícites (que si es vol es poden anar a aclarir al final del llibre o no) formen part integral del teixit orgànic que es va trenant.
En aquest tapís, d’entrada hi ha la malaltia, que genera alhora uns quants fils amb vida pròpia i discontínua (la fredor glàcial de la maquinària quimoteràpica, la confrontació amb el silenci eloqüent del cos, l’abraçada incondicional a la vida i l’emprenyamenta genèrica amb el món, la percepció i el processament del dolor, el pit de la dona com a pit de la dona…). En paral·lel, la memòria decideix reviure i refractar dues gires de recitació poètica de dues dècades enrere. Mentrestant, els llibres, els trosssos de llibres i els que els han escrit hi són tothora, barrejant-se amb els altres fils, i enfilant-se també per una quantes incursions exploratives a través de la lectura. En algunes, s’hi busquen miralls negres per poder mirar als ulls l’expectativa de la mort, per explorar la transcendència arrelada i la intranscendència fugaç en les vetes d’una espiritualitat mai beata, ni impostada, que ni impugna ni transita l’afectació petarda que tant ens agrada i entreté en el neo-misticisme pop de figures com na Rosalia. Quan Dolors Miquel es posa transcendent no vol dir que es posi seriosa, ni rígida o hieràtica: vol dir que poua en la foscor.
La caricatura prejudiciosa, displicent i no-lectora, que la part més resclosida i restreta del nostre circ literari projecta sobre l’obra i la figura de Dolors Miquel traça el retrat d’una dona exhuberant i escabellada, amb una escriptura enginyosa, reconsagrada, salvatge, provocativa i sorneguera, una escriptora més de sons i d’emocions («una donassa que escriu, què vols») que no pas d’idees i raons, una escriptora en definitiva que no ens podem acabar de prendre mai del tot seriosament. És una mena de bescantament parcial que s’enfila per una banda semblant a la que rep de vegades en veu baixa en alguns cercles exquisits la figura d’Enric Casasses, però en aquest cas amb més rancietat i més mala bava. Res més lluny del que emergeix quan la llegim i quan l’escoltem amb atenció. Res més lluny del que emergeix quan entrem en aquesta meravella que és El pit adormit.
Circulen pel llibre tota una corrua d’episodis i de passatges de pensadors i d’escriptors de tota mena, antics i moderns, locals i forans. Veure com Dolors Miquel se’ls fa seus, com els llegeix amb avidesa i mirada pròpia, sense academicisme ni genuflexió, forma part del fato bo que el llibre ens transmet. Només cal que ens aturem un moment en un passatge llibresc puntual per veure com empra amb intenció, puteria i un sentit esmolat una referència de categoria, en aquest cas que no ve d’El pit adormit sinó de l’Ictiosaure del 2019.
Si no t’hi fixes i ho llegeixes mig en diagonal, podria semblar que la referència llibresca és arbitrària, i que només hi és per lluir prestigi, o per fer broma amb el contrast… i no és el cas. Dolors Miquel escriu: «Llegia Wittgenstein quan em va començar a pegar. Va aixecar la mà plena d’ossos i jo vaig demanar que un microbi els hi destrossés […]. Odiava la tele. Odiava la mà. M’odiava a mi. Llegia Wittgenstein. Intentava no pronunciar el nom de qui em pegava, per tal que desaparegués».
Si has tingut tractes amb l’obra de Wittgensteix entens de seguida per què el convoca en aquest encontre imprevist entre la violència de gènere i la filosofia del llenguatge. En aquests versos hi ressona en negatiu aquest passatge del Tractatus: «Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món». Podria semblar que convocant aquesta referència només es vulgui cridar l’atenció, però hi és perquè permet evocar amb precisió un mecanisme mental de defensa per a la víctima de l’agressió: la negació de l’evidència, el silenci blindat, el no pronunciar-ho… Si no se’n parla llavors no hi és, en el meu món: ni per a mi ni per als altres.
En l’atac despietat del cranc al pit adormit, Dolors Miquel hi va trobar sense haver-la buscada una posició privilegiada des d’on escriure. No el parèntesi confortablement adàmic de la residència literaria (la legítima però arriscadament acotada nova forma allargassada de la literatura de cap de setmana), tampoc la prostració en el balnerari de la muntanya màgica (llibre que Dolors Miquel va llegint i ens va glossant).
La certesa de la mort plausible empeny una escriptura que avança sempre a la vora del precipici, sense por, subjecta a l’única divisa de dir del tot i sense mitges tintes el que vol dir. No per esquivar el tret, ni per acotar el cap. Dolors Miquel enfila en aquest llibre uns quants camins que es trenen, sempre des de la més radical de les posicions. La de qui s’hi posa a fons, la de qui no vol fer-ho bonic, la de qui no vol demostrar res, la de qui sense manies fot la coça directa i precisa tot passant a qui li convé i quan li convé. Fent-ho amb una eficàcia marcial, ho fa sense quedar atrapada en la rancunia resclosida de l’agror.
Per aquí emergeix un altre motiu recurrent en el llibre: la denúncia airada de la marginació de les escriptores catalanes. La tendència a no llegir-les en funció de la seva aportació verbal, creativa i imaginativa, sinó en funció del safareig de la seva vida amorosa (estem tot el dia amunt i avall amb les amoretes i les rareses de Rodoreda, i mai ens interessem gaire per la vida privada dels senyorassos intocables, que escrivien vides privades i versos admirables). Evidentment, hi denuncia també les marginacions viscudes en primera persona, com a protagonista, o com a testimoni (exclusions, desprogramacions, encasellaments, jivaritzacions, menysteniments…), i altres casos que clamen al cel i que l’enrabien amb tota la raó del món: com ara quan en la filmació del concert dels poetes del Price de 1970 l’única intervenció que va quedar fora del documental de Pere Portabella va ser l’única dona que hi va recitar: Rosa Leveroni. Són mocs i denúncies explícites, sempre amb noms i cognoms, deixant de banda qualsevol traça de reverència o de por al presumpte poder de les patums o les patumetes locals.
La posició des d’on escriu Dolors Miquel aquest llibre m’ha fet pensar en més d’un moment en la mena de sensació eufòrica que em produeix llegir i rellegir els diaris de Witold Gombrowicz: en tots dos casos hi ha una escriptura que es desplega des d’una posició desfermada, implacable, exigent, burxadora, tendra, directa i analítica, desprovista de floritures i banalitats. No que els compari o els posi de costat. A banda de la semblança en la posició des d’on tots dos escriuen, no tenen res a veure. Res. Ni el món, ni l’estil, ni les manies de l’un i de l’altra tenen cap connexió. Però potser perquè Witold Gombrowicz era lluny de tot, jugant als escacs, aculat a un cafè de Buenos Aires, sense ambicions ni perspectives de tornar a Polònia, sense res a perdre ni res a guanyar amb l’escriptura del seu diari, més enllà del guany intrínsecament immens d’escriure’l, hi trobem una posició semblant, que té un aire de família amb la posició en què es troba Dolors Miquel en aquest llibre: en relació a la seva complexa situació vital, a la seva estimada societat literària, al que l’envolta.
Més enllà del doll d’energia expresiva desfermada, que arrela El pit adormit en la urgència de la veracitat, hi ha una escriptura que sap on va i que sap d’on ve. Una escriptura desvetllada, conscient, que no calculada, ni refistolada. En el Llibre dels homes, Dolors Miquel hi escriu: «Hi haurà tant plagi com a mi em ragi / que d’on n’hi ha n’hi pot rajar». El plagi savi i germinatiu que sap emprar com a punt de partida en El pit adormit ressona amb els Bluets de Maggie Nelson (L’altra, 2021), un trenat de fragments de narrativa filosòfica que amb el pretext del color blau giren al voltant de la tristor, la malaltia, l’amistat i el desamor, movent-se entre l’assaig líric, la prosa poètica i l’exploració personal. Allà on Maggie Nelson dialoga amb la constel·lació de creadors que la marquen i l’obsedeixen (Joni Mitchell, Billie Holiday, Leonard Cohen, Andy Warhol, Isabelle Eberhardt, John Berger o Marguerite Duras), Dolors Miquel explora el record de les gires que aplegaven tot de poetes al voltant de la figura fulgurant d’Enric Casasses, un dels protagonistes indiscutibles del llibre.
D’Enric Casasses en fa un retrat literari discontinu. Hi apareix com a poeta admirat, com a mestre i amic, com a company d’aventures i com a estrella del rocanrol poètic, que atrau tota mena de mosques, imitadors i borinots. Li dedica un Homenot discontinu, mai de forma reverencial, amb alguna forta però cordial pessigada al pas, però amb una estima i admiració merescudíssima. L’altre poeta que hi té un lloc especial és Albert Roig. De tot dos se’n diuen coses valuoses. Les constel·lacions de noms i escrits que convoca el llibre no es queden en el prospecte setinat de les excursions facultatives: hi són centrals i es trenen del tot en la resta dels materials. La mort de persones estimades (com ara la seva gosseta Lolita, a qui dedica el llibre) no genera només records i fiblades de moments emotius: també mouen a la reflexió. Hi surten en aquest apartat Maria Mercè Marçal, Pau Riba o Esther Xargay.
Les incursions discontinues a les dues gires de recitals poètics, per Catalunya i per Malloca a finals de la dècada de 1990 i principis dels 2000 reflecteixen com les va viure i com les recorda i repensa més de dues dècades més tard Dolors Miquel. El seu valor rau justament en la subjectivitat absolutat de la mirada. En la reconsolidació de la memòria s’hi barreja inevitablement la ficció íntima, el relat que li fa sentit. Aquestes evocacions podrien haver quedat domesticades en una mena de fugida reconfortant, una senzilla manera plaent d’evadir-se del setge implacable del cranc i de la trituradora quimioteràpica. Però aquests passatges agafen una volada insospitada quan, més enllà del testimoni de les batalletes de poetes, del document personal i transferible, es converteix en un espai també per a la reflexió i en un manifest poètic personal. No per a la digressió expansiva: per al raonament de com veu i com viu la poesia.
Tot comença amb un alè utopic: la poesia i la revolució, la gira al voltant de la recitació infinita de l’instant expandit de l’UH d’Enric Casasses, el microsegon en què el vagó de metro gairebé s’atura a mig túnel i es desplega en 9.072 versos, l’aventura itinerant, l’entusiasme de la joventut sense límits… Pel camí van apareixent les noses, els poetes enravenats que ni es dignen a dirigir-li la paraula, el pànic escènic, l’a-veure-qui-la-diu-més-grossa, les groupis, les amistats trencades, la ressaca, els que en comptes de poemes reciten acudits rimats que tenen molt d’èxit quan fan riure la claca.
Amb tot aquests materials, Dolors Miquel fa alhora una operació de mitificació i de desmitificació. Ens explica com enmig de la impostura generalitzada ella s’inventa que era pagesa, i com veu que la màscara quadra, i com li funciona i ho tira endavant… De tot allò, per una banda n’evoca l’aura d’aventura personal, el magnetisme i els moments intensos d’un passat abolit. El repte de la paraula fugaç. Enmig del trasbals, el dolor i el tragí insuportable dels passadissos hospitalaris, asèptics, geomètrics i fluorescents de les hores mortes i les quimioteràpies, tot allò fa de bon recordar. Però ella va més enllà.
Que no faci cap intent per apuntar a una falsa objectivació, que no ens vulgui alliçonar amb un documental adotzenat, que no amagui les fílies i fòbies, que passi per alt els que ni-fu-ni-fa, li dona un valor afegit: personal, potser injust i necessàriament esbiaixat. Qui en això hi vegi un defecte, potser no ha acabat d’entendre a què juga la literatura, i tampoc acaba de saber com la història sap llegir els papers personals: tenint en compte els punts cecs, els angles morts, els biaxos cognitius, les el·lipsis i les redimensions, les afeccions inevitables. Més enllà de l’efímera errància auràtica, tot allò va deixar una empremta intangible i irreversible en el gir poètic cap a l’oralitat i els escenaris que va fer el paisatge poètic català, no tan sols a l’Horiginal
En alguns passatges del llibre, Dolors Miquel connecta les gires poètiques casassianes amb la Rolling Thunder Revue, la gira llegendària que va emprendre Bob Dylan entre 1975 i 1976 amb alguns dels músics amb què acabava d’enregistar el disc Desire. S’hi van anar incorporant tot de músics, poetes i cantants, des de Joni Mitchell a Joan Baez o Allen Ginsberg, entre molts altres. Martin Scorsese va immortalitzar aquella gira en un film. Hi trobem reflectits alguns dels millors moments de la trajectòria de Bob Dylan. En paral·lel el mateix Bob Dylan va anar filmant trossos de tot allò que van anar a parar al seu llargmetratge, ruïnós i incomprès però fascinant: Renaldo and Clara.
En relació als paral·lelismes entre la gira dylaniana i les gires casassianes, veiem com Dolors Miquel desplega el doble moviment simultani de mitificació i desmitificació quan primer dedica un fragment a descriure amb detall la visita que, en una de les parades de la gira, fan Bob Dylan i Allen Ginsberg a la tomba de Jack Kerouac. Ens descriu l’escena del film: com van vestits, quins llibres duen, com s’asseuen a terra, davant de la tomba… En el pàràgraf següent descriu el mensypreu que sentia William Seward Burroughs per Allen Ginsberg, i concretament perquè Allen Ginsberg hagués acceptat participar a la Rolling Thunder Revue dylaniana. Dolors Miquel expressa un sentiment semblant envers els admiradors incondicionals que envoltaven Enric Casasses com si fos «una vaca sagrada». En altres passatges del llibre ens indica que, de fet, tampoc Enric Casasses va ser mai gaire partidari d’Allen Ginsberg (i també ens informa que Enric Casasses li demana que no ho posi al llibre, però ella ho posa).
Vaig incloure alguns dels haikus del camioner de Dolors Miquel en una antologia de poesia catalana contemporània que em va encarregar l’any 2004 una associació literària per a publicar-la al Quebec, una antologia que finalment no va existir, perquè me la van censurar, amb el pretext oficial que no hi havia inclòs prou dones (probablement era cert: només n’hi havia sis, en un total de vint-i-cinc poetes triats, dels nascuts entre 1940 i 1965, entre Miquel Bauçà i Arnau Pons. Però en realitat la raó de la censura era tot una altra, reconeguda en privat i en veu baixa pels qui em van fer l’encàrrec: en la meva antologia no hi era present cap dels poetes amb alts càrrecs a l’administració, dels que llavors manaven a les institucions del país, que eren els que havien de finançar la cosa).
Més enllà de la meva coneixença com a lector i antòleg frustrat, amb Dolors Miquel vam començar a tenir algunes esparses converses virtuals, en els temps prehistòrics de les xarxes socials, sobre els seus admirats Iorgos Seferis i Dylan Thomas. Per altra banda, ben aviat vaig simpatitzar amb ella pels reiterats tancaments del seu perfil a la xarxa social on ella insistia a penjar amb tossuderia tot de fotografies de dones espitregades. Segons ella mateixa ens explicava des dels nous perfils alternatius que s’anava creant, això passava perquè alguna feminista moralista i restreta l’hi denunciava (era com llavors funcionava la mecànica censora: per la denúncia d’algun altre usuari, la cosa no era encara tan automatitzada, preventiva i monitoritzada com ara). La lectura de les seves poesies, l’assistència a una de les seves recitacions, i aquell joc tossudament provocatiu d’anar penjant pits formosos i insistir-hi malgrat la censura, em va moure l’any 2014 a convidar-la a una conversa sobre el cos, la sexualitat i la identitat que vaig muntar al CCCB amb una famosa sexologa i activista xinesa, Li Yinhe, i li directori del festival de cinema LGTBI+ de Pequín, Cui Zi’en. Quan anys més tard vaig tenir notícia del pit adormit, vaig recordar aquell elogi reincident i tossut als pits formosos que li agradava fer circular per les xarxes.
El pit adormit es pot llegir com qualsevol altre llibre dels que no et cauen de les mans: des de la primera pàgina fins a l’última, amb gran plaer i gran profit. Però, per la seva forma porosa, fragmentària i discontínua, és també un llibre que es deixa llegir obrint-lo cada vegada per la pàgina que la bibliomància et dicti a l’atzar: no per acabar espigolant-ne tot just una antologia de fragments que et permetin fer-te’n una idea aproximada. Just a l’inrevés, per convertir la lectura en una cerca per les quatre-centes seixanta-vuit pàgines del llibre, per anar reconstruint i resseguint els fils del tapís, i per anar rellegint, i en acabat anar perseguint els passatges esquius: per verificar si hi ha cap tros preciós que se t’hagi escapat i que encara no hagis rellegit com es mereix.
Sobre les noves Ilíades en català Aquí podeu llegir els articles anteriors Pau Sabaté, jove traductor, entre d’altres, de Kazantzakis, signa aquesta nova Ilíada en vers. Es tracta d’una traducció poètica, això és, una traducció, si recuperem les paraules de Carles Riba, que vol presentar el mateix contingut original que la traducció en...
Llegeix-loPrimer esbós: Renée Vivien, criatura de la Rive Gauche Les darreries del segle xix i el començament del segle xx van constituir un excel·lent brou de cultiu per a l’emergència de sexualitats perifèriques en un París que ostentava la capitalitat del món cultural i que es presentava com heterogeni, obert i plural però, sobretot, acollidor...
Llegeix-loRetorno al diàleg literari començat la setmana passada entre El Pèndol, d’Anna Gas, i Els desperfectes, d’Irene Pujadas, tot reprenent el fil de Manel Ollé, a partir del text en què es plantejava la considerable repolitització de la narrativa catalana contemporània, detectable sobretot en l’increment de la consciència de la dimensió política de l’escriptura. Sense...
Llegeix-lo