És molt probable —i al mateix temps una llàstima— que molts lectors en veure el títol amb què Xavier Lloveras ha compilat tots els seus versos, Poesia reduïda, associïn automàticament l’adjectiu a les dimensions exigües del volum, i no en canvi a la seva naturalesa més determinant. Descomptats els qui potser hi llegeixin per error «reunida», temo en efecte que la majoria pensarà que una obra completa que sols frega una cinquantena de poemes s’ajusta del tot a la reducció promesa pel títol (i per la «Justificació» de la p. 81), però en un sentit literal, de migradesa i disminució, i no en un altre de més rellevant, just el que faria justícia al seu significat gastronòmic, sempre tan en boca de xefs i de cuiners: el de la reducció com aquell procés que farà que un suc o una salsa concentrin tot el seu sabor després que l’evaporació n’hagi eliminat part del líquid. Perquè atès com és de substanciosa la matèria que ofereix aquest primíssim aplec de poesia, la denominació que ostenta no hauria pogut ser més exacta.

Qui ja conegués d’abans la poesia de Lloveras la podrà retrobar aplegada en aquest volum (amb alguns textos esporgats i d’altres retocats o reescrits) i no podrà no fer-ne un inventari ràpid, ja que no comprèn més que Les illes obstinades (1987), obra guanyadora contra tot pronòstic del Premi Carles Riba de 1986, i la posterior El test de Rorschach (1992), amb l’afegit d’uns poquíssims poemes esparsos. Ara la col·lecció s’estén d’aquesta manera en tres seccions emmarcades per un «Pròleg» i un «Epíleg», nodrits respectivament per una única composició («Escriptura» i «X»), i que no amaguen gens el fons autèntic de la poesia de Lloveras, com és la complicada dialèctica entre la identitat i els molt precaris signes amb què volem fixar-la i definir-la. Si el poema que fa de pòrtic sembla amalgamar l’«Au lecteur» de Baudelaire, «Literatura» de Ferrater, i encara «Borges y yo», el que posa cloenda al llibre s’entotsola en el signe de la ics i els seus diversos usos per acabar esborrant qualsevol sentit estable, fins i tot el del recorregut del mateix llibre: si el començàvem llegint «Jo soc […] el jo poètic», el tanquem amb un inapel·lable «No sé qui soc». El cicle es tanca així amb una inesperada unitat, d’impecable coherència si atenem a les raons que el poeta exposa en la ja esmentada «Justificació», en què descobrirem que el silenci que en el seu dia va interrompre el curs d’aquesta trajectòria lírica va motivar-lo la lectura de tot un clàssic, invocat ben sovint pels escriptors que han decidit emmudir: la Carta de Philipp Lord Chandos a Francis Bacon que Hugo von Hofmannsthal va publicar el 1902. Fent seus els arguments que l’escriptor vienès va imaginar en boca del refinat aristòcrata del segle XVII, Lloveras confessa haver trobat «la vida —fins i tot, o sobretot, la vida menuda, de cada dia— massa complexa i massa rica per reduir-la a cap artefacte lingüístic». Era lògic que, tard o d’hora, ser conseqüent amb aquesta mena de conviccions havia de dur Lloveras, com concloïa Chandos (en traducció aquí de Jordi Llovet), a sentir «amb una lucidesa no exempta d’un sentiment dolorós, que ni l’any vinent ni els pròxims anys ni cap altre any de la meva vida no escriuria cap més llibre».

De fet, els mateixos auspicis sota els quals Xavier Lloveras va posar el seu primer impuls poètic ja anunciaven, en certa mesura, sense que ell en fos potser del tot conscient, quin seria el seu destí futur. Les illes obstinades, el títol que va donar al seu primer llibre, recrea una imatge provinent d’un llarg poema d’Ezra Pound, Hugh Selwyn Mauberley  (1920), d’una molt singular significació en la trajectòria de l’autor nord-americà. Crònica d’un fracàs i un desengany, és la composició que va precedir la partida d’Anglaterra de l’autor dels Cantos, que va convertir en protagonista epònim de l’obra un alter ego decebut amb els propis versos, impotent per «treure lliris dels aglans». El passatge que Poesia reduïda escull com a epígraf pertany a la peça inicial del llibre, explícitament autobiogràfica («E. P. Ode pour l’élection de son sepulchre»), en què Pound presenta un escriptor que durant tres anys va maldar per ressuscitar l’art extinta d’una poesia sublim, «out of key with his time». Crec que la curiosa precisió de l’anacronisme d’un tal poeta escau a la perfecció al projecte de Lloveras i a la seva dissonància, que hom diria perfectament acceptada —si no amb complaença, sens dubte sense dramatismes— per l’autor de la Bisbal. L’extens i magnífic poema que du el mateix títol d’aquell poemari inaugural, i que posa els veritables fonaments tant d’aquell volum com del d’ara, convoca en els seus dos centenars llargs de versos el compendi dels problemes que preocupen, quasi obsessivament, el poeta, que podríem resumir en la terrible pregunta sobre la qual pivota tota la peça: «¿Què tenen, les estranyes / paraules, que ens limiten?». Sobre el fons dels usos banals i mercenaris de la llengua, tots igualment espuris («des del xerraire buit al buit megàfon / d’un míting i dels savis als taxistes / set-ciències»), els poetes albiren momentani aquell miratge en què els mots fingeixen retornar-nos «el paradís perdut», en un exercici proustià igualment indestriable de l’esperit més profund d’aquesta aventura lírica. L’artifici llibresc, naturalment, menarà el poeta a esmentar James Joyce, o a culminar la peça amb el record d’un vell poeta sicilià del segle XIII, Cielo d’Alcamo, i el seu «Rosa fresca aulentissima», però al dessota d’aquesta exquisidesa, Lloveras ens recorda que existeixen per a tothom determinades paraules (papibou, siglantana, palatreco, bístric, xifrer…, en el seu cas) capaces de restituir el passat, com la «capa de lava que ha preservat aquelles ruïnes», de què l’autor parlava, a propòsit de la infància, en el provocador pròleg del seu primer llibre (que per fortuna l’edició present conserva). I, com en l’hipotext de Pound, també el fantasma d’Ulisses recorre el poema: l’artista líric és semblantment algú que prova de tornar de l’experiència fins a la seva recreació en l’atzarós periple que li consenten les paraules. Però Lloveras anostra el mític personatge homèric tot fonent-lo amb un altre de molt més proper, el mariner de Sant Pau de la rondalla homònima de Jacint Verdaguer: «aquest home / que amb el rem a l’espatlla, brusc, enfila / eixut endins fins que un pagès d’aspecte / massa ferit ve que pregunta: —Aquesta / fusta que dus, ¿és una / pala d’enfornar pa?». Si ja el poeta, qualsevol poeta, s’expressa per definició (com deia Aristòtil) en una llengua que sembla estrangera, Lloveras sembla assumir —ja ho he dit, més orgullós que resignat— que la seva opció el condemna a una audiència ben minsa: «i jo clavo l’estri / al xamfrà de l’Eixample / i giro full i torno / massa content de ja saber que aquella / fusta o paraula és meva / i dels pocs meus que estimo». No costa veure-hi aquella mateixa altivesa amb què Pound, al poema a què m’he referit, menyspreava la gloriola literària tot preguntant a Apol·ló a quin déu, home o heroi caldria cenyir-li «una corona de llautó» —que, en aquells dies, algú encara no fascinat per l’oripell dels totalitarismes clarament refusava.

En qualsevol cas, l’estret marge que semblen deixar d’una banda el silenci i, de l’altra, un idioma forjat tan personalment que s’adreci solament a uns escollits no hauria de fer-nos pensar que la poesia continguda en aquest recull definitiu no sigui, ans al contrari, altament expressiva. Ni molt menys d’una objectiva intel·ligibilitat, a recer de la important figuració retòrica, i d’un treball verbal —per moments recorda aquella écriture artiste que Gabriel Ferrater detectava en Guerau de Liost— que no desatén formes convencionals de la tradició poètica, com ara la descripció meditativa, l’ècfrasi, l’epigrama o el poema íntim i amorós. En l’ordre tècnic, la destresa amb què Lloveras treu partit dels revolts mètrics i la riquesa de les rimes dins el marc del sonet o de la dècima, o, en un nivell encara més ostensiblement intertextual, la finor de les seves rèpliques implícites a escriptures canòniques tan diverses com per exemple les de Maragall, Carner, Riba, Dante, Leopardi o Nabokov, relativitzen sens dubte les declarades percepcions del poeta sobre la insuficiència del seu llenguatge. Creacions del nivell assolit per poemes com ara «Mercat», «Espera (Edward Hopper)», «L’esguerrat», «Opacitat», «Dos mestres» (que contraposa l’ascendent que sobre Lloveras van tenir dues figures tan dispars com Marià Manent i Blai Bonet) o encara l’insuperable «República», acrediten que, en previsió de qualsevol decandiment posterior, si més no haurem gaudit del privilegi d’assistir amb l’autor, delitosos, al darrer festí de Lord Chandos.

En darrera instància, la consideració de l’obra poètica total de Xavier Lloveras mena a un interessant dilema: podria algú qualificar de poeta «menor» l’autor —com és el cas— d’un nombre escassíssim de peces si el total de la seva suma és inversament proporcional al seu interès literari? Caldria segurament trobar una etiqueta alternativa com la de poeta breu o efímer per designar, sense cap rastre pejoratiu ni el sobreentès d’una manca d’ambició expressiva, el qui no es pot dir que hagi estat pròdig en la seva producció però sí en la despesa imaginativa que la sosté. Perquè precisament és si de cas, com ja he dit, un excés d’aquella ambició, i la consciència de la seva impossible realització, la que explica en darrer terme l’estroncament de la veu del poeta. En l’altra faceta més coneguda de Lloveras a part de la de llibreter, la de crític, l’autor s’ha fet sovint ressò d’aquell vers ferraterià segons el qual «decent vol dir solitari» per tal de defugir —i reprovar— qualsevol gregarisme estilístic o d’escola. La «reducció» de la seva poesia al volum de què ara podem gaudir és una prova tant de la seva solitud com a artista, singular dins la seva generació, com de la seva decència, palesa tant en la veu dels seus versos com en el silenci deliberat que des de fa ja tres dècades els ha succeït.

_{Text publicat al número 136 d’Els Marges.}