Ja sé que a primer cop d’ull no ho sembla –perquè anatòmicament les diferències no són evidents– però hi ha dues classes d’espècies humanes barcelonines. La vida a la capital catalana no s’encara de la mateixa manera si has crescut en una cantonada qualsevol de l’Eixample que si ho has fet en un barri de més enfora. Resumint, dins de l’actual Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino no és el mateix haver evolucionat cap a ser un Homo Eixamplensis que cap a un Homo Perifericus. Tots dos som barcelonins, sí, però vivim la ciutat d’una manera diferent. Sobretot, diria, la caminem d’una manera diferent. Durant els anys universitaris vaig coincidir amb un exemplar prototípic d’Homo Eixamplensis: afirmava que la manera de travessar com a vianant els carrers del barri dissenyat per Cerdà no era només saltant-se tot els xamfrans possibles, sinó obviant també tots els semàfors. L’agilitat de cames que hem desenvolupat al barri del Guinardó (Homo Perifericus) per enfilar pujades, l’Homo Eixamplensis l’ha desenvolupat per travessar Mallorca amb Roger de Llúria torejant taxis i bicicletes sense perdre ni un dit del peu.

Pensava en tota aquesta teoria tan científica mentre rellegia Emili Rambla i decidia si m’agradaria coneixe’l o no, aquest noi que protagonitza la novel·la, aquest Homo Eixamplensis. Vosaltres n’heu sentit a parlar, d’ell? Potser sí. Ara bé, la novel·la va sortir fa tants mesos que potser ja l’heu oblidada. I seria una llàstima. Emili Rambla (Veles i Vents Edicions) és el títol de la primera novel·la de Roc Milà, que ha parit un llibre singular amb més intenció literària i política que segurament encert estilístic. Hi trobem una prosa tan treballada com a voltes abstrusa, més a la recerca de l’originalitat i de l’enginy que de la claredat, un fet que a estones acaba generant més estranyesa que persuasió. A la prosa de Milà s’hi intueixen més virtuts que les que realment mostra, una mica com li passa al seu protagonista. L’escriptor barceloní posa en joc tota una sèrie de referents culturals i literaris que amaren el text d’un surrealisme amb altibaixos de fortuna expressiva. 

El narrador de la novel·la és més aviat antipàtic però aconsegueix fer-se llegir, i això sempre és un mèrit important. Juga bé amb la literarietat del llenguatge metafòric, generant imatges curioses: com els ulls que cauen a terra (p. 40) o la personificació del silenci com un participant més de les converses (p. 69-70). Tanmateix, aquest estil categòric, vagament filosòfic o poètic, que vol insuflar en certes fases sovint resulta confús. L’adjectivació vol ser planiana, però és més desconcertant que no pas precisa. I hi ha alguns paràgrafs tan enrevessats que costa discernir què vol dir (si és que realment vol dir alguna cosa). Mirem-nos-ho:

«En aquest sentit, els moments decisius no fan que les relacions toquin el cel o s’extingeixin (perquè les relacions no apareixen ni desapareixen mai del tot), sinó que alteren el ritme amb què s’hi esdevenen les coses, i s’esdevenen o bé després que les coses s’hagin accelerat massa, quan topen contra alguna relació, o bé després que s’hagin aturat del tot, quan queden enmig del pas i destorben la resta de relacions.» (p. 92) 

Trobem casos similars, de fet, ja a la primera pàgina de l’obra, amb una asseveració estranyíssima sobre l’egoisme, i també a les pàgines 80 o 91, per posar-ne més exemples. El text en general és sòlid però de tant en tant vas ensopegant amb aquestes situacions. Massa sovint tenim poca autoestima lectora i quan no entenem aquests paràgrafs laberíntics pensem que és culpa nostra, que no en sabem prou, però jo crec que simplement hem de deixar de confondre la poca claredat expressiva amb la (presumpta) intel·ligència de l’autor. Hom escriu alguna cosa inintel·ligible i nosaltres pensem: «ah, mira que és llest, jo no hi arribo, pobre de mi». Res més lluny de la veritat. Si t’has de llegir un text quatre o cinc vegades per comprendre’l, o bé ets davant d’un sonet de Francesc Fontanella (és una distracció tan respectable com un altre) o bé, en el cas d’una novel·la, l’autor no ha aconseguit el seu objectiu comunicatiu. Les metàfores han d’il·luminar el text, no enfosquir-lo ni entorpir-lo. Una bona prosa, com indica la seva etimologia, t’ha de dur sempre endavant.

Dit això, i salvant aquestes traves que apareixen ara i adés, la novel·la és molt senzilla. Ressegueix uns dies crucials en la vida d’un jove de vint-i-cinc anys. D’entrada, el nostre heroi Emili Rambla podria semblar un home sense ofici ni benefici, però es tracta d’algú que, en realitat, carrega el pes d’un passat laboral familiar que esdevé, alhora, una metàfora del país: Catalunya. És clar, dit així us pot semblar que els ancestres d’Emili Rambla són potser uns comerciants negrers, que és el que se suposa que som tots els catalans, oi? Però no. L’avi i la mare de l’Emili van ser porters d’edificis barcelonins. I és aquesta vocació la que el sagal vol mantenir viva. Per aquest motiu la història comença amb l’entrevista de feina per aconseguir la plaça de porter de la Casa Gàl·lia, un edifici modernista (inventat) del Carrer Girona que simbolitza el patrimoni artístic de la ciutat. Per obtenir aquesta plaça, però, haurà de presentar batalla (un fet al qual els catalans ens han fet creure que estem desavesats).

Emili Rambla, com fa explícit el seu títol, és una novel·la de personatge. Hi ha tres eixos clars que marquen el protagonista: la família, els amics i sobretot la ciutat (l’Eixample, Sant Antoni), que funciona com un personatge més que l’acompanya. És a partir de la combinació entre aquestes relacions que s’anirà conformant el caràcter del protagonista. Com sol passar a les primeres obres, els referents de la novel·la són prou a la vista i s’escolen per totes bandes (Pla, p. 65; Dalí, p. 88; Rusiñol, p. 149). I més en el cas d’una obra com aquesta, clarament al·legòrica. Es tracta d’una història plena de simbolisme, des dels noms dels personatges fins al nom dels espais. La novel·la basa el seu efecte en la fusió de tot un seguit de referents que conflueixen en la vida d’Emili Rambla, que crec que acaba esdevenint l’arquetip de jove català que viu en una ciutat cada dia més hostil per als autòctons. 

En la figura del jove Rambla, sembla que Milà hi faci confluir des del flaneûr romàntic –fa llargues passejades per l’Eixample sense cap altre objectiu concret que fer volar coloms– a l’heroi modernista –la ment lúcida i desperta entre les multituds, que són els col·legues de generació que viuen resignats la dissolució de la cultura catalana i l’ocupació espanyola de Barcelona. L’Emili, fent honor al seu cognom, és un jove que rambleja cada dia per la quadrícula de Cerdà, símbol de l’expansió d’una ciutat de la qual se’n sent hereu. Al mateix temps, aspira a viure en una Casa Gàl·lia que, amb aquest nom, sembla que evoqui l’última resistència enfront de la invasió (ara estic fent referència al famós còmic d’Astèrix i Obèlix).

Rambla és un jove orfe, que ha crescut amb els avis. Per tant, algú que connecta directament amb una generació que ha viscut el franquisme de primerà mà i que té la tradició del país aferrada a la pell. La novel·la de Milà vol traçar un pont que vagi de la Catalunya d’inicis de segle XX, desacomplexadament catalana, a l’actualitat. Un arc que salti el franquisme i la falsa pau constitucional en què vivim subjugats. L’Emili potser no n’és del tot conscient, però la seva forma d’actuar vol superar aquesta mena de català eixamplenc tipus Guillem Gisbert, a qui van educar assegurant-li que era esplèndid, que era especial, i que seria un crim no aprofitar-ho, però que ara, tenint en compte la desbandada del 2017, s’ha quedat com «un català de vint-i-cinc anys tan abatut i aïllat com el seu avi» (p. 36). L’Emili carrega el pes d’un passat, és a dir, d’una tradició, i al mateix temps sent que té una missió ineludible. 

Per aquest motiu carrega amunt i avall la bata de conserge de l’avi mort, com un amulet contra els atacs del present. Una bata amb la qual s’abilla de tant en tant de manera una mica patètica per imaginar el futur al qual aspira. La bata que simbolitza la feina que desitja, la de porter, la de guardià d’unes essències representades per la Casa Gàl·lia i els seus habitants. Per aquest motiu és tan profund el dolor que sent quan veu que aquella feina se la queda un espanyol, un tal Pedro (el nom se l’inventa com a forma d’escarni), un home sense suc ni bruc que no és conscient (segons el criteri de l’Emili) de què representa ostentar un càrrec en un edifici modernista de l’Eixample. Paral·lament, la figura de l’àvia és alhora un àngel protector i una rèmora. Algú que l’anima i el confronta, que l’esperona, però és també la figura que l’Emili ha de saber abandonar per actuar per fi com un adult que accepta la responsabilitat dels seus actes.

A banda del pòsit familiar a la novel·la hi tenen un protagonisme important les relacions d’amistat. Just en aquella edat de traspàs, en què encara mantens uns amics d’infància i adolescència que, entrant a l’etapa adulta, sovint et preguntes si val la pena o no de mantenir. Si el que us va unir en el seu moment (i que moltes vegades és una cosa tan pragmàtica com haver coincidit durant anys en una mateixa aula) encara rutlla avui en dia. El retrat sarcàstic de les relacions afectives de l’Emili amb la seva colla té escenes realment bones, com tota la fugida de cap de setmana a la muntanya, amb els seus instants de plenitud forçada i de desencís dissimulat. Jo en destacaria especialment els episodis sexuals, tan grotescos com divertits (p. 57). En contraposició als amics amb qui queda per inèrcia, emergeix la figura del Martí, el cambrer del bar No vinguis, l’home i l’espai que serviran de confessionari i de punt d’expiació dels pecats del protagonista.

Tot plegat en una ciutat de Barcelona tan reconeixible com onírica, en què ara i adés afloren elements habituals però ocults de la nostra societat que la majoria no vol ni veure ni reconèixer. Com per exemple, la presència de tancs comandats per immigrants espanyols que passegen tranquil·lament per la ciutat sense cap mena d’oposició (p. 29, 95-98) o escenes en què els manifestants catalans en comptes de llançar proclames caminant cap endavant, marxen cap enrere (p.89-90). Es tracta, evidentment, d’escenes metafòriques (potser una mica matusseres) que mostren la idea de fons que travessa la novel·la: Emili Rambla i els seus amics viuen en una Barcelona ocupada per una espanyolitat banal i absolutament normalitzada. Un fet que ha emporuguit els barcelonins catalans i de la qual, evidentment, l’Emili Rambla tampoc se n’escapa.

I és aquí on entrem al moll de l’os de la novel·la: resseguir què ha de fer un jove català barceloní si vol sobreviure amb plenitud avui en dia a la seva ciutat. L’Emili triga a adonar-se que l’ocupació l’afecta tant a nivell social com personal. Que no és normal (ni just) tenir tancs destrossant la ciutat, ni que un espanyol desnerit li prengui la feina. La solució és taxativa i, tot i que la novel·la va sortir publicada fa uns mesos, ara no voldria rebentar més aspectes del compte. Emili Rambla no s’escapa de la trista mitjana catalana, i això el fa interessant per l’ambigüitat que projecta. La novel·la acaba sent un simulacre de catàbasi (p. 46), plena de palles mentals, entre l’angoixa d’allò a què s’aspira però que no s’atreveix a aconseguir, com passa amb la independència de Catalunya. Per aquest motiu, Emili Rambla trobarà una solució però no s’atrevirà a dur-la a bon port. I, quan al final l’executi, serà pràcticament sense voler, en un gest en què Roc Milà ens ve a dir que, si volem la independència de Catalunya, hi ha accions (metafòriques o no) que són inevitables. I més quan, com veiem que li passa al protagonista, es revela que totes les pors que l’atenellaven en realitat eren infundades pels fantasmes del passat.

La pregunta que queda flotant després de la novel·la és: hi ha realment joves a Barcelona que siguin com Emili Rambla? I encara diria més: que puguin actuar com ell? Seria divertit pensar que sí. O potser només és una ficció per sublimar les fantasies de catalans geperuts en una Barcelona prostituïda. En qualsevol cas, més enllà de la història concreta que s’hi explica, em sembla una novel·la que pot desvetllar consciències.