Les novel·les de Blanca Busquets i Oliu (Barcelona, 1961) —no s’ha de confondre amb la traductora Blanca Busquets i Figueras (Torredembarra, 1988)— comparteixen un seguit de trets molt característics que la fan identificable de seguida. Així, si agaféssim El crit (Proa, 2019) sense saber qui l’ha escrit, al tercer paràgraf probablement exclamaríem: «Llamp de rellamp! Però si ens trobem davant d’un altre busquets!» Però quins són aquests trets tan característicament identificables de la «marca Busquets»?
Majoritàriament són narrades amb diverses veus en primera persona —El crit, tanmateix, és narrat amb una veu en tercera persona que segueix els sis personatges protagonistes— en la modalitat de discurs indirecte lliure, com a monòleg interior o flux de pensament. Aquestes veus pertanyen a uns personatges relacionats entre ells en un entrellat que ells desconeixen. Una de les gràcies de la marca Busquets és anar descobrint aquesta xarxa relacional, veure què pensa cada personatge de l’altre, quins elements tenen en comú, etc. En la descoberta, anem apedaçant els fragments del mirall trencat que cada veu narrativa ens reflecteix. El pretext per engegar aquest artefacte sol ser un fet extern —un tren de Rodalies aturat enmig del no-res (Tren a Puigcerdà, Rosa dels Vents, 2007)—, un objecte —un violí que va voltant (La casa del silenci, Rosa dels Vents, 2013)— o fins i tot una persona —l’àvia muda que teixeix un jersei (El jersei, Rosa dels Vents, 2006). Les veus en primera persona van saltant de la seva pròpia vida privada —dels seus records o pensaments, amb flashbacks o amb excursos i digressions diverses— cap al pretext —situat en el present diegètic—, i viceversa. En aquesta mena de salts analèctics se’ns van presentant la resta de personatges i els vincles que els uneixen. Segons la novel·la, els lligams poden ser fruit del més pur atzar —com a Tren a Puigcerdà— o estar més condicionats necessàriament per la construcció narrativa. En tot cas, les casualitats i les coincidències sempre hi són presents.
Aquest sistema, al llarg de les deu novel·les de Blanca Busquets, va experimentant variacions, com és natural. Com a hit té La nevada del cucut (Rosa dels Vents, 2010), guanyadora del premi Llibreter 2011 i que s’apartava una mica del patró de connexions inversemblants al vagó del rodalies perdut en la dimensió desconeguda. En tot cas, el fet que Busquets se cenyeixi tan sovint a aquest model, deixa al capdavall el record boirós d’haver estat llegint sempre la mateixa novel·la. El crit també explota la marca Busquets: un pretext extern fa de catalitzador que uneix personatges diversos i permet explicar-ne l’interior. En aquest cas, tanmateix, el que és diferent és que el motiu —els atemptats del 2017 i el referèndum d’independència— pren més protagonisme i esdevé tema en si mateix. Al costat d’això, el canvi al narrador en tercera persona contribueix també a diferenciar aquesta novel·la de les anteriors.
Explica Blanca Busquets que, a l’hora d’escriure El crit, cercava algun incident que capgirés la vida dels seus personatges per veure com hi reaccionaven. Busquets confessa que, de cop i volta, com si l’hagués invocat, s’escunçà l’atemptat de la Rambla. Els sis capítols que conformen El crit —un per cada personatge— avancen cronològicament des del funest agost del 2017 fins al Nadal del mateix any, després de les eleccions del 155. Cada personatge, doncs, explica la seva intrahistòria emmarcada en el daltabaix d’aquells tres o quatre mesos de fa dos anys. Cada personatge viu els esdeveniments d’una manera diferent, però tots estan lligats d’una manera o altra entre ells. La perspectiva fragmentada dels fets i les interpretacions particulars que en fan els diversos personatges permeten a l’autora de mirar d’entendre o de no entendre aquell període turbulent de la nostra història recent: els personatges es mostren commosos i traumatitzats o frescos com una rosa; s’hi veuen involucrats i colpits, o tot el contrari i miren d’aprofitar-se’n. En tot cas, sigui quin sigui el mecanisme, els personatges malden per adaptar-s’hi i conformen una galeria d’actituds possibles davant la crisi.
El crit és una narració que discorre tota a Barcelona. És el primer llibre de Busquets en què l’escenari barceloní és important en si mateix: la Rambla, els carrers, el metro, són un escenari amb entitat pròpia, com Cantonigròs en altres llibres seus. D’altra banda, hi ha el tema de l’erotisme: el sexe hi té també força protagonisme; de fet, l’autora ha explicat que el que serveix de nexe a tots sis personatges —més enllà de l’atemptat i el procés— és el llit. Barcelona i el jaç, doncs, són els escenaris on els personatges se’ns despullen físicament i mental. Lligat a això, en aquest cas la psicologia dels personatges s’enriqueix amb la presència d’una psicòloga, protagonista d’un dels sis capítols; cal recordar que bàsicament els llibres de Busquets són descripcions dels mons interiors, de les pors i els somnis, de persones més o menys normals amb algun episodi tèrbol en un passat més o menys remot.
Per acabar, voldria parlar de l’estil de Busquets. A casa hem tingut la sort de llegir l’aproximació de Toni Sala i de Marc Pastor al tema dels atemptats i del primer d’octubre. La mirada de Toni Sala (Persecució, L’Altra, 2019) és, per dir-ho ràpid, la de mostrar sense valorar gaire «el mal» que l’ésser humà pot provocar de manera gratuïta, com a ésser amoral. Marc Pastor (Els àngels em miren, Amsterdam, 2019) ho planteja des d’una perspectiva de novel·la negra com a mosso de la científica i com a ucronia en el cas del procés d’independència; és, doncs, una anàlisi més valorativa, més moral en el sentit de moralitzadora i d’intencions personals, i d’altra banda també més descriptiva pel que fa a com afecta tot plegat el cos de Mossos d’Esquadra. Blanca Busquets, per la seva banda, té una mirada d’espectador del Tot es mou o de La Riera; és l’esgarip esqueixat del «que dolents que són, que només volíem votar» o «com poden atropellar nens innocents davant la Boqueria». Julià Gillamon deia1 a propòsit de La fugitiva (Proa, 2018) que Busquets és de les qui, en la conquesta del públic popular, sap reeixir sense tractar els lectors d’ases ni fer-ho massa sofisticat, connectant amb les històries que la gent vol llegir. Guillamon també deia que La fugitiva «no baladreja absurdament». Bé, arribem a El crit i tots aquests ingredients de Busquets hi continuen, malgrat que, com el mateix títol deixa entreveure, potser el baladreig ha augmentat una mica:
ningú no s’atreveix a dir res per telèfon perquè no sap si el té intervingut, es prohibeixen no només els llaços sinó tot el que tingui el color groc, fins i tot el de les fonts de Montjuïc, que això frega el ridícul. També carreguen contra els mitjans públics catalans perquè els volen clausurar com sigui. Cada dia es complica tot més, i ara tenen por que enxampin tots els que han organitzat els CDR i els tanquin per rebel·lió, sedició i aquestes coses que s’inventen ara des de la Fiscalia, fins que les presons espanyoles, les més llunyanes, siguin plenes de catalans innocents, pacífics i pacifistes, líders d’entitats cíviques i polítiques, que, per primera vegada en molts anys, s’han jugat la llibertat per tots plegats. (p. 196)
Sobre la violència del referèndum del primer d’octubre, escriu: «Els mossos deuen pensar, com ell, com tothom, si us plau, que no tornin a haver-hi atonyinaments. La violència és terrible. La violència pren el sentit a la vida.» (p. 59) I més endavant: «Bèsties salvatges, cridava la gent, què voleu, no sabeu què és la democràcia o què. Feixistes. Deixeu-nos votar. Votarem, votarem. Fora les forces d’ocupació. Els carrers seran sempre nostres. De tot, cridava la gent.» (p. 60) I, abans de tornar a saltar endarrere a un altre episodi anterior, afegeix: «Ha trigat una estona a veure-la, quan ja havien desaparegut els piolins, quan una mena de pau relativa, estranya, pesant, havia tornat al col·legi. Una pau feta a base de cops, de ferides obertes, d’hematomes, de nervis desfets, de gent plorant.» (p. 61) Aquesta mena de passatges és fàcil que connectin amb un públic ampli en català, sobretot els de la franja de sobretaula de TV3. És un to d’indignació per la injustícia i força cridaner que, si s’allarga, pot acabar sonant com la cançó de l’enfadós: d’empipador, i de fat. És, en definitiva, el crit de protesta pels presos polítics, la justícia polititzada, la repressió violenta; un crit d’impotència i ràbia per una democràcia que s’ensorra i pel terrorisme de debò. És un repte evitar que un crit així no esdevingui baladreig o un bram d’ase al cel. Blanca Busquets, però, se’n surt prou bé, i si de vegades pot llenegar vers el sentimentalisme xaró, tot seguit, en el capítol següent, un altre personatge dona la visió contrària. Deia Guillamon que «Blanca Busquets és una virtuosa» a l’hora d’escriure «les històries que la gent vol llegir o que no sap que vol llegir però que es troba llegint-les, els agraden, les recomanen i fan girar la roda». El crit és un engranatge més d’aquest mecanisme; un llibre que es deixa llegir, que és interessant, que de vegades fa arrufar el nas però que t’atrapa fàcilment i et fa passar les pàgines àvidament, malgrat que en algun moment s’assembli a un serial televisiu. És un serial prou ben fet, en tot cas, potser amb voluntat de catarsi col·lectiva, com una mena de crit de la Colometa actualitzat: «Llavors treu el cap i, quan sent l’aire que li refreda el rostre, simplement crida. Crida tan fort com pot.»
- Julià Guillamon, «La conquesta del públic popular». En: «Culturas», La Vanguardia, 27 de gener de 2018. Pàg. 8 ↩
