La pastoral catalana. L’atzar i les obres (VIII)

A l’inici de La pastoral catalana, en Pau, un dels protagonistes de la novel·la, dina amb un amic d’infància. Com és habitual en aquests casos, tots dos passen revista al món i a sí mateixos. Parlant d’Europa, d’Espanya i de Catalunya, en Gusset, aquest amic, diu el següent:

de polítics capaços de canviar el discurs per tenir el nostre vot, sempre n’hi haurà. Menys segur és que ajudin a conservar el lligam simbòlic entre la nació i el poble, diguin el que diguin els que abominen el nostre victimisme. Trencat aquest lligam —que és subtil, però que necessita manifestar-se i reforçar-se en moments alterosos, com els d’ara mateix—, la política serà, definitivament, gestió de les coses i propaganda des del poder. Llavors, potser ja estarem definitivament homologats. Això sí, sense atributs [2010: 27]

Aquesta mena de crítica profètica al panorama polític català, i l’admonició generalitzada al que vindrà, és una constant de la novel·la, que es desdobla en una crítica bessona a la política nord-americana recent i a l’anticipació del que el 2007 se sospitava que havia d’arribar, però encara no hi era del tot. El to profètic d’en Gusset impregna la textura de la novel·la, sobretot pel que fa la revisió autobiogràfico-política dels últims seixanta anys: en tot moment, els personatges de la novel·la es perden en l’examen mental del que han acabat sent, per comptes del que pensaven de joves que serien, sigui a Catalunya o als Estats Units, com un correlat, o una conseqüència, del que ha estat la història recent del país. El resultat acostuma a ser una barreja entre la melangia, el desencant i la incertesa, que fa d’en Pau un individu introspectiu i més aviat amargadot. Això té a veure també amb el perfil de la generació a al qual pertany, perfil generacional i de classe, que ja no és la treballadora que protagonitza L’atzar i les ombres sinó aquesta classe mitjana seixantavuitista que, arribats els dos mil, es troba amoïnada per hipoteques, assegurances del cotxe i vacances d’estiu. En la novel·la, són en Pau i l’Erina que representen aquesta generació, que tenien vora vint anys el maig del 68, i que l’estiu del 2007, decideixen anar-se’n a Florida en busca d’una vella amiga, l’Àurea, que sospiten que es troba en perill. La naturalesa d’aquest perill no acaba de ser mai clara, tot i que la novel·la es dedica a perfilar-la convocant imaginaris diversos —el dels assassins en sèrie, de les agències secretes militars, d’una certa idea d’amor, fins i tot— però qualla sobretot al voltant de la figura d’en Jack Gómez, un membre activíssim dels operatius militars més sinistres de la història política recent dels Estats Units. A la primera meitat de la novel·la se’ns narra el viatge que en Pau i l’Erina fan per creuar l’Atlàntic, primer, i els Estats Units, després; a la segona, Jòdar segueix la recerca d’en Jack per part d’en Pau, d’una banda, a qui sembla que acaba localitzant en un hospital de veterans, i la conversa de l’Àurea i l’Erina, de l’altra. En tot moment, s’hi combina aquesta mirada malencònica sobre el passat recent, com una anticipació sinistra del que és a punt de venir, i que pren la figura clara de la crisi. O, més concretament, de les crisis que desencadena aquesta primera crisi.  

Cal tenir en compte que La pastoral catalana guanya el Premi Carlemany el 2009 i es publica el 2010. Són els anys en què esclata la crisi econòmica i en què, alhora, comença el creixement de l’independentisme català que ha determinat el paisatge polític de l’última dècada, cosa que suposa una crisi estructural tant pel que fa l’economia domèstica de milions de ciutadans com pel que fa a un model d’Estat i a una construcció identitària nacional.¹ Ben clarament, el tema de la crisi s’anuncia a l’inici de la novel·la; ara és en Pau qui s’adreça a en Gusset:

¿Què passarà quan esclati la crisi social que s’acosta, enmig del silenci dels poders públics, després d’haver assistit a l’acumulació immoral dels beneficis bancaris, mentre la productivitat del país no va ni amb rodes? Què passarà quan totes les bombolles immobiliàries petin i les bastides de l’enginyeria financera s’ensorrin? Estem com a Florida o Califòrnia i, quan la bombolla esclati, ja veurem qui voldrà tornar a invertir a Espanya. Però els americans estan millor, allà van tots a l’una, mentre que Europa és un campi qui pugui… Són els primers núvols de tempesta…

Amb les preguntes, en Pau modula una mica aquest to profètic d’en Gusset que mencionàvem i anuncia alhora la metàfora central de la novel·la: aquests núvols de tempesta que, un cop la parella arriba a Florida, hauran esdevingut un huracà imminent. El vent, que amb intensitats normals és part d’un paisatge amè, quan s’accelera es torna un agent de destrucció. És una imatge fenomenal del que passa amb les jerarquies i les estructures normalitzades: cal que les traguem de polleguera perquè en percebem la violència i l’arbitrarietat. Aquesta crisi que anuncia en Gusset, però, fa ressonar la tesi de Reinhart Koselleck, que plantejava la crisi mateixa com l’estructura fonamental de la temporalitat moderna.² En un primer sentit mèdic, la crisi indica una disjuntiva (en l’evolució d’un malalt, posem per cas), segons la qual, o bé inicia una millora, o bé avança cap a la mort. Afegint-hi segles de cristianisme, i un procés d’interiorització d’aquesta estructura disjuntivesca, la crisi adquireix un sentit subjectiu determinant: de la mateixa manera que el creient es juga la salvació a cada moment de la seva vida, davant de cada acció o de cada dilema, el subjecte secular que neix amb la Il·lustració es juga el sentit de qui és, i del que viu, a cada instància en què es veu obligat a actuar. Dit d’una altra manera, en qualsevol moment el sentit del que hem viscut pot canviar de to, capgirar-se o dissoldre’s en funció del que fem o del que deixem de fer, i és feina de cadascú trobar una manera de sostenir-lo o, en cas que la crisi es confirmi, d’adaptar-se al nou paisatge.

¿No és això el que els passa a en Pau i l’Erina? Aprofitant les hores de viatge, d’escala i d’espera del seu viatge cap a Florida, revisen tant la seva relació, com l’evolució de les seves idees polítiques, en una mena de profecia retrospectiva: ja no es tracta tant de profetitzar prospectivament, provant d’avançar algun plec de futur, com de detectar, en els seus propis passats, els signes —profètics— del present en què ara es troben. Un present que tremola, caldria afegir, i que sembla a punt d’esmicolar-se. S’insisteix sobre aquesta precarietat a la segona part, quan l’Erina conversa amb l’amiga de Florida, l’Àurea, a casa seva; el narrador observa que «El vent huracanat pugna per desfer la dèbil estructura de la casa», que no és la de les cases cares, construïdes per a suportar huracans, sinó que sembla que es desballestarà en qualsevol moment, una mica com el món mateix, que «cau a trossos», com observa l’Àurea mateix poc després.³ Jòdar sembla jugar aquí amb la idea que allò personal és polític per anar trenant paral·lels entre el desencant amorós i el desencant polític, entre un projecte col·lectiu i un de parella, d’una generació que va viure, com dèiem, l’esclat revolucionari del 68, que va travessar la transició i que ha acabat esmussant-ne les vores idealistes en favor de la suavitat capitalista i burgesa de l’Estat del benestar. Com observa cínicament en Gusset, «la postmodernitat no preveu la possibilitat de revoltar-se», no només perquè hi hagi una profunda crisi de fe en qualsevol relat emancipador, sinó també perquè s’ha erosionat tota una trama social on s’articularia tota revolució futura. Dit d’una altra manera, no és tant la postmodernitat com l’individualisme tardocapitalista el que fa impossible la idea mateixa d’una revolució. El que s’hi perfila de fons, doncs, és, al meu parer, una incapacitat d’establir un lligam real, no només entre nació i poble, com diu en Gusset, sinó entre la identitat (política i emocional) passada i la present, entre l’individu i el grup, entre el jo i l’altre. Potser per això en Pau lamenta la desaparició «de l’antiga solidaritat», un valor revolucionari en desús en un món en què l’única utopia que ha sobreviscut a la desfeta col·lectiva és la individual, aquest augment il·limitat del benestar de cadascú, que ja no fa vincle amb res, que ja no sap com inscriure’s en cap cos social ni com reconèixe’s en cap forma de discurs comunitari.⁴

Jòdar diria que representa, a La pastoral catalana, una profunda crisi del simbòlic, una inoperància d’aquest entramat d’idees i de representacions a on a anem a buscar-nos per no caure en el solipsisme. Des d’aquest punt de vista, tant en Pau com l’Erina serveixen de fonament per una crítica devastadora a la generació de joves del seixanta-vuit, això és, dels qui hi van poder arribar a creure i, per tant, dels que han hagut d’assistir a la seva pròpia desfeta ideològica. Si la Pastoral americana de Philip Roth explorava la desfeta de la ideologia de l’American Dream a partir dels drames d’una família nordamericana desguitarrada, Jòdar mostra la del Milagro Español durant el franquisme i la bombolla immobiliària durant la democràcia. En Pau aquí és qui ho encarna de manera més sistemàtica i més contundent: no està a l’alçada de cap de les promeses que van quallar en l’època paradigmàticament revolucionària; ha delatat els seus companys, s’ha desencantat de qualsevol utopia, he degradat l’amor en una trista combinatòria de rutina i adulteri i només preserva un petit espai de resistència que manifesta de vegades com a cinisime, de vegades com a sorna, de vegades com a crítica. Com a horitzó d’aquesta desfeta, el paral·lel amb els Estats Units es proposa, sobretot, des de la violència d’un Estat que no dubta a l’hora de fer el que calgui per perpetuar-se. També s’hi evoca un emmirallament: al capdavall, el Somni Americà ha condensat, i encara condensa, certes il·lusions neoliberals i capitalistes. Però Jòdar ho omple tot de violència: l’huracà, el torturador, la misèria d’aquesta working poor que és l’Àurea. Al voltant de la figura absent de Jack —però no només—, la novel·la desplega tot un vano de violències il·legítimes, que van de la tortura fins a l’assassinat en sèrie, passant  a tot l’espectre tant més subtil de les violències i microviolències que passen per legítimes, si és que hi ha alguna cosa semblant. La relació de l’Àurea amb Jack és la metàfora d’aquesta violència d’estat convertida en llenguatge domèstic, i fins amorós: la Raó d’Estat com a model afectiu. Allà on l’Erina es proposa de salvar la seva amiga, en Pau apunta més aviat cap a aquest escrutini crític, que no passa tant per l’acció com per l’anàlisi: una aposta crítica, doncs, i una aposta afectiva, o afectivo-messiànica, que proven d’oposar-se a aquests Estats Units i que, en ultima instància, acaben fracassant. Ni en Pau troba en Jack, ni l’Erina aconsegueix convèncer l’Àurea de marxar. Els vincles no es formen i els catalans tornen a casa.

Aquesta crisi del simbòlic també afecta la manera com experimentem el temps. Deslliga el present de la reminiscència i l’anticipació i, per tant, ens instal·la brutalment en un estat de presentisme —angoixats, esquizoides. D’aquest estat, Fredric Jameson en va voler fer emblema de del postmodernisme, en la mesura que suposa una desfeta de totes les estratègies que servien a la narrativa, diguem-ne, convencional per tal de fer sentit i resultar versemblant.⁵ Traslladat a una estructura afectiva, aquest presentisme es torna espantosament angoixant; políticament, suposa la impossibilitat ja no d’una revolució, sinó de cap mena de canvi —ni tan sols, d’una mínima confiança, perquè tant l’una com l’altre suposen una apel·lació a un futur. Crec que és interessant llegir des d’aquí aquest to profètic que, dèiem, caracteritza l’escriptura de La pastoral. El to profètic d’en Gusset no és un simple atribut del personatge; impregna la textura sencera de la novel·la tant pel que fa els parlaments sociopolítics dels personatges, que no són pas pocs, com pels seus recorreguts. És un to estrany. Aquí no hi ha cap il·luminat tocat pel dit de Déu, sinó un mode específic de referir-se al futur. Al capdavall, la profecia legitima la destrucció —el petit apocalipsi, si és social, o la mort de l’individu, si és personal— en favor d’una renovació futura. És un mode que parla des de la certesa, tot i que ja no hi ha cap Déu que pugui ser-ne el garant. El més important aquí és que l’estructura del discurs profètic permet establir un lligam amb un futur en crisi. Si la crisi descus el temps, la profecia el relliga. Per això, la novel·la evita l’esquizofrènia postmoderna, la fragmentació radical, la narrativa desguitarrada. El problema és que ho fa agafant-se d’un horitzó francament pessimista, del qual no se salva ni tan sols el fill d’en Pau, en Marc —un psicòleg sense pacients que sobreviu gràcies als diners de son pare. Com a mínim, l’escatologia de la novel·la manté intacta la possibilitat de narrar. Una certa possibilitat de narrar.

Ara que estem instal·lats en un paisatge (local) de desfeta del moviment independentista català i (global) d’una catàstrofe ecològica imminent, crec que un dels nostres reptes principals és el d’imaginar un futur possible cap al qual projectar un present flàccid, desangelat. La profecia jodariana, però, no és una solució viable: és l’estructura d’un futur que existeix només com a efecte d’aquesta mena de discurs. Potser per això, Jòdar s’ocupa al llarg de la novel·la de dinamitar qualsevol certesa narrativa que puguem demanar-li: dubtem sobre la vida d’en Jack, sobre la veracitat del que explica l’Àurea als seus correus, sobre les motivacions reals d’uns i altres. Per això, també, la novel·la acaba projectant un dubte (diguem-ne, ontològic) sobre l’existència del que hem llegit:

De matinada, l’Erina s’ha despertat de sobte, en ple malson, i s’ha quedat asseguda al llit amb uns ulls com unes taronges, fixos en el triangle de foc del nu de dona penjat a la paret del davant.

—Àurea! Jo vaig anar a Miami per salvar-la… Ella no va voler tornar… Jo no la vaig matar…

En Pau es desperta i fa un bot al llit.

—Miami… ¿Hi havia estat mai, a Miami? ¿On parava Miami?

El gest no és nou; a L’atzar i les ombres, Jòdar construïa una trilogia històrica feta de veus, distorsions i desmemòries, foradant qualsevol pretensió d’un accés «immediat» al passat i treballant, més aviat, amb les belleses i els matisos de les mediacions. A La pastoral, la possible inexistència del viatge del Pau i l’Erina encara soterra més aquell gènere bucòlic dels amors entre pastors i de l’harmonia amb la natura, que ara ja només sobreviu com a fantasmagoria.