No se’n recorda gaire gent, però l’Arcàdia gastronòmica del progressisme espanyol, la translació de l’esperit presumptament plurinacional de la Transició a les coses culinàries, es va vehicular durant molts anys en un programa de TVE que es deia Con las manos en la masa. Immersos com estem en l’apocalipsi sociata i el revival d’aquells temps, els progres guais de la cosa gastro —bàsicament catalans, bascos i gallecs— tenen accessos nostàlgics i ens recorden de tant en tant aquest espai de divulgació pública d’Elena Santonja que, això és veritat, no ranciejava gens per l’època.
A aquesta tropa només hi ha una cosa que els agradi més que Con las manos en la masa i és Manuel Vázquez Montalbán, que és l’home que va aconseguir establir el mateix que els gastrònoms de dretes però des d’una pàtina comunista. Va fer així que el discurs correcte sobre la cuina —el que dona preeminència a la tradició i a la defensa de les identitats regionals i nacionals— fos halal entre certa gent i pogués ser esgrimit sense la sempre molestosa molèstia d’haver de citar Josep Pla. No li agrairem mai prou això a MVM, perquè si no fos per ell encara ens hauríem de sentir dir que la samfaina és nazi.
Amb el recent descobriment d’una novel·la inèdita de l’escriptor barceloní, hem hagut de tornar a llegir els habituals articles panegírics, de la seva afició a la cuina i sobre una falsa distinció entre una gastronomia d’esquerres i una de dretes. No sé si existeix aquesta disjuntiva —m’inclino a pensar que com a la política convencional ja fa anys que és morta— però sí que tinc bastant clar que d’haver de situar MVM en algun grup seria amb els conservadors. Vázquez Montalbán gastava en menjar com el més indecent dels capitalistes, li agradava més un tros de foie que a un tonto un llapis i era inequívocament un nacionalista gastronòmic, que són els trets característics d’un gurmet de dretes.
És per això que sorprèn, encara avui, la insistència de fer servir MVM com una bandera del progressisme, de la mateixa manera que el PSOE encara no s’ha tret la O del nom. Tinc la sensació que molta gent al·lèrgica a qualsevol cosa que faci una mica de ferum nacionalista el té de mascota i li perd el respecte fent-lo servir com una mena de Cobi de la gastronomia, sense entrar a fons a llegir què escrivia. Són idees fòssils instal·lades en l’imaginari col·lectiu i que fan que per exemple Joan Safont hagi pogut escriure recentment en un d’aquests articles rememoratius un desficaci com «toca a la generació actual de gastrònoms, periodistes, crítics i cuiners combatre l’apoliticisme de la gastronomia catalana actual, que, com tots els apoliticismes, sempre és de dretes».
De fet, al pròleg d’un llibre cabdal de MVM com El llibre roig de la identitat gastronòmica catalana, Néstor Luján en persona li dona entrada al club dels seus quan celebra «un llibre que ha de comptar dins de la literatura gastronòmica catalana com un esforç clar i net per defensar uns principis que han fet de la nostra gastronomia un element més de la cultura i de la vida d’un país que té una identitat clara, una nacionalitat indiscutible —era 1977 i la Constitució havia posat de moda això de les ‘nacionalitats’—, una personalitat que no admet discussió».
És a dir, ens trobem amb la confusió de sempre: no és que la tradició dels gastrònoms catalans defugís la política, sinó que en comptes de centrar la qüestió en rucades marxistes sobre si els proletaris poden menjar escudella per Nadal o bacallà per Quaresma la veritable política en el camp de la culinària hispànica està estretament lligada al problema irresolt de les identitats nacionals i la falta d’un reconeixement efectiu a Espanya. Luján i Vázquez Montalbán feien política gastronòmica i feien exactament la mateixa. La conservadora, en el sentit estricte del terme. La política bona.
I això ens porta un altre cop al començament, a Con las manos en la masa i a l’espanyolisme banal que són tan del gust dels fans de MVM. A casa volíem ser molt d’esquerres, que en aquella època feia modern, i no ens en perdíem ni un. Però fins avui no m’he adonat que la famosa lletania de la sintonia —cantada per Vainica Doble i Joaquín Sabina, això ja hauria de fer sospitar de la trampa— hi sortien «gazpacho, papas con arroz, bonito con tomate, cochifrito, caldereta, migas con chocolate, cebolleta en vinagreta, morteruelo, lacón con grelos, bacalao al pil pìl y un poquito perejil». És una llista programàtica d’identitats gastronòmiques espanyoles, amb voluntat d’establir un cànon tradicional i popular, cosa que està molt bé i que ha fet forat fins i tot trenta anys més tard. Però no hi noteu a faltar res?
Ahà, no hi ha cap plat català, inclús entenent la catalanitat en sentit ampli insular i faller. Sí que hi pareixen dues receptes emblemàtiques de Galícia i del País Basc. La ‘política’ en aquest cas, es fa per omissió, com sol ser el mètode habitual del federalisme quimèric espanyol, que és apolític d’esquerres. És com si algú es posés a cantar el mem del The F*ck*ng Same Map Again i, a la pràctica, també és un reconeixement implícit de la separació absoluta entre les dues grans cuines d’Espanya. Reitero la idea central que vull transmetre: la idea tan de moda de fer política amb la cuina no té cap sentit obviant el conflicte plurinacional latent i irresolt.
Naturalment que MVM ho sabia. Ell també va visitar Con las manos en la masa en un episodi excepcional. Després de la sintonia castellanocèntrica, li van posar unes imatges de la Sagrada Família mentre sonava una sardana (L’Empordà per a més inri). Santonja tenia claríssim que Montalbán havia d’actuar d’ambaixador de la cuina catalana ‘regional’ a la tele espanyola i el presenta mentre suca pa amb tomàquet («una de les institucions culturals de Catalunya, juntament amb Montserrat i el Barça», diu no sense sornegueria). Cal dir que fa servir un tomàquet del tot inapropiat que no és el tomacó de penjar com déu mana, cosa estranya donada la seva defensa a ultrança d’aquesta elaboració idiosincràtica i que em fa sospitar una mica del seu criteri gastronòmic. Criteri que abordaré en la segona part d’aquest article.
