L’anunci és d’aquests dies, jo l’he vist per Eurosport entre les últimes etapes de la Vuelta i l’Open de Shanghai de snooker. És pertorbador. S’hi intenta promocionar Qatar com a destinació turístic gastronòmica. Hi apareixen tres personatges: una senyora pija que no se sap si és caucàsica o aràbiga perquè surt mig d’esquena prenent un combinat admirant extasiada el Golf Pèrsic, un cuiner de trets orientals que col·loca en un plat amb pinces bullinianes l’altament condemnable i condemnada pota de pop —no vull incidir més en el tema, ja m’ha fet prou mal com sabreu per poc que hagueu seguit la meva trajectòria de cronista gastronòmic— i, finalment, un altre senyor oriental. És el narrador de l’espot. Va abillat com un Truman Capote o un Marc Giró de fireta, valgui la redundància: amb trajo entallat, corbatí i amb serrell repentinat.
Parla un anglès de col·legi bo i ens assegura que sempre que va a Doha se sorprèn del nivell culinari dels restaurants locals. Sobreimpressionat, el seu nom: Gerald Tan, food writer, que és com s’anomena en la llengua de l’imperi el que més o menys havíem convingut a designar històricament —ço és, a la francesa— com a gastrònom. «Qatar s’ha convertit en un hub culinari», ens diu, i es queda tan ample, mentre penso quina mena de gent pot viatjar a Qatar a fotre’s una puta pota de pop. Consternat, googlejo l’interfecte que fa servir el noble ofici del cronista gastronòmic per blanquejar un règim islàmic. No em costa gaire descobrir que Tan treballa per a la China Global Television Network (CGTN), un canal internacional controlat directament pel Departament de Propaganda del Partit Comunista Xinès. A més a més, Gerald Tan és delegat de la cadena a Washington. És a dir, és com a mínim un espia.
Em direu que no és cap novetat que els periodistes perverteixin l’ofici fent funcions de diplomàcia creativa a favor dels interessos estatals. I tindreu raó. Els més afuats recordareu el cas significatiu de Josep Pla i les seves connivències successives amb la República, amb el franquisme i amb la CIA. La novetat amb l’amic Gerald Tan és que es ven com a food writer —perquè encara és una feina de prestigi— i aplica la voluntat poc dissimulada dels sistemes emergents i no democràtics (o menys democràtics) d’Orient de manipular la cultura culinària occidental per fer propaganda, i per tant política. Règims amb clara intenció de poder i hegemonia que han entès una cosa que sembla que nosaltres hem oblidat: la gastronomia —com la llengua, l’art o la cultura en general— és una arma poderosa de domini mental.
Mentrestant, observem com va la cosa a Occident. Fa pocs mesos es va fer pública una notícia escandalosa. Els influencers gastronòmics Sezar Blue i Cenando con Pablo es van barallar. Ara m’objectareu que què té a veure amb la divulgació gastronòmica, això, i jo hauria de respondre que aquest parell de personatges són referència màxima del sector a Espanya. Els més seguits a les xarxes. Els que es guanyen millor la vida amb l’ofici pretesament noble de parlar i escriure sobre el que mengen. Pablo Cabezali és un mascle jove musculat i toix. César González, un geek una mica subnormal que es dedica a tombar tot sol amb un barret de cowboy per restaurants madrilenys i comentar sense massa criteri el que li van servint, generalment àpats opípars i pantagruèlics —no tinc gaire clar si són sinònims.
En algun moment de la història de Youtube, els seus èxits esclatants es van trobar i es va iniciar una bonica història d’amor. Van començar a fer vídeos junts: entraven a un establiment, demanaven tota la carta i engegaven la càmera. Més tard també rebien productes a casa i s’engiponaven una mena d’unboxings gastro amb la sensibilitat d’un mafiós rus borratxo perdut al Club Gourmet del Corte Inglés. És un gènere profundament addictiu. Només es veu la teca i els dos energúmens, i van desfilant els plats i l’exhibició de subcultura trash, que és una manera fina de dir que no tenen puta idea de res. Són peces irresistibles, perquè col·loquen l’estupefacte espectador en una superioritat mental òbvia —i buscada— al mateix temps que la salivació es fusiona amb els sentiments espanyolíssims de l’enveja i de la vergonya aliena que els ibèrics compartim.
La seva lluna de mel va ser increïble. No es pot ser més provincià. Se’n van anar a Amèrica a fer la Ruta 66 i a endrapar burritos i hamburgueses. Són documents històrics de l’Espanya Negra, potser els més autèntics des de Goya o Buñuel. Allà se’ls veia més o menys ben avinguts, però va arribar la crisi. Sezar Blue va tenir un atac de banyes —hi ha fonts que apunten que literal: Sezar no era correspost pel ciclat d’en Pablo— i va denunciar el seu amic per vendre la seva influència xifrada en milions de visites a les empreses alimentàries i als restaurants. Naturalment, el senyor Blue també ho feia, i aquesta va ser la defensa de Cabezali, però aquí el més interessant, la pulsió humana, és com Sezar es va sentir traït i apartat d’aquest negoci ultralucratiu però buit de criteri que ha esdevingut l’ofici de gastrònom.
Em van bé aquestes dues instantànies contraposades —de puixança i decadència— per recordar què havia estat el gastrònom patri. Noms com Álvaro Cunqueiro, Julio Camba, Josep Pla, Nèstor Luján, Joan Perucho o Manuel Vázquez Montalbán han estat substituïts per aquesta mena d’indigents intel·lectuals amb la completa connivència del consumidor d’Instagram, que promou amb l’abúlia dels dits la proliferació d’aquests perfils. Sí, ja sé que els noms d’abans són exemples de senyoros arnats i amb tendència al classisme, i que a molts l’esmegma els devia fer pudor de salsa Périgueux. Però si hem de triar entre allò d’abans i l’esllavissada cultural del moment no podem ser tebis en la nostàlgia.
En l’àmbit nacional estricte, la cosa no està millor. Descartem la majoria de periodistes gastronòmics catalans, que són més aviat publicistes al servei no gaire dissimulat d’uns i d’altres interessos. I a més a més, en puresa taxonòmica, el periodista no es correspon del tot amb la figura peculiar del gastrònom, aquell individu que menja per plaer i després divulga i vol influir en el gust públic. Una cosa que hauria de ser un fonament bàsic de la cultura. La diferència amb la comesa professional del periodista gastro és —ho hauria de ser— notòria, perquè l’ordre dels fenòmens de la deglució i la comunicació és substancial.
De fet, al periodista del ram no se li hauria ni d’exigir menjar per exercir amb correcció i promptitud la seva funció. Això no s’entén gaire. I així com la qualitat mitjana del comunicador ha davallat per la desplomada de l’exigència del públic, la qualitat del gastrònom —les eines del qual són l’ordenament del gust, la prescripció i la capacitat de connectar la cultura alimentària amb la resta de manifestacions culturals— s’ha vist desmantellada per l’entrada salvatge de les xarxes socials a les nostres vides.
Fa poc, un d’aquests influenciadors nostrats amb pretensions de gastrònom i molta requesta a internet, es va molestar perquè li vaig dir ‘semianalfabet’. No era tant un insult com una descripció analítica de la seva manera d’escriure, amb constants errors ja no ortogràfics —que me la suen força— com incoherències textuals, sintaxis aberrants, redaccions d’alumne de batxillerat emporrat o simple ignorància del significat de les paraules. La seva resposta va ser que potser sí que tenia mancances en l’escriptura però que, en canvi, em superava en ‘coneixement’. És a dir, no va entendre res, perquè el que anomenava ‘coneixement’ era fer ostentació de cartera, visitar molts restaurants fent fotos de plats i deixant anar comentaris insubstancials de cadascun. Una feina —a sobre feta per interès no crematístic, en això el mercat en espanyol ofereix més oportunitats d’enriquiment— que no s’allunya gaire del circ de Sezar Blue i Cenando con Pablo.
Segurament, mai més no tindrem una fornada de gastrònoms com els del segle passat, gent que amb les seves manies i limitacions —i, de vegades, molta barra— eren capaços sempre d’escriure textos gastronòmics competents, i ens haurem de resignar a aquesta era d’imatges i missatges vacus, quan no directament propaganda quasifeixista. Però la funció del gastrònom continua sent útil per qualsevol cultura civilitzada i s’ha de reivindicar. Com a mínim, assenyalant qui creu fer-la i no és més que un pallasso egocèntric.
