Deixeu que Capote s’apoderi de mi

tocats_lalectora

Les relacions entre el periodisme i la literatura han estat des de sempre especialment fecundes, si bé hi ha qui s’entesta a col·locar-los en parcel·les separades. Tom Wolfe, un dels ideòlegs del Nou Periodisme americà, ho explica prou bé a l’assaig-antologia The New Journalism (1973):

There was no room for a journalist unless he was there in the role of would-be novelist or simple courtier of the great. […] If a journalist aspired to literary status then he had better have the sense and the courage to quit the popular press and try to get into the big league.

En altres paraules, els redactors que intentaven combinar el periodisme d’investigació amb la qualitat estètica dels textos s’enfrontaven a un doble prejudici: d’una banda, la rigidesa del mite de l’objectivitat i de les 5Ws; de l’altra, la mirada altiva dels escriptors de debò, els que enlluernaven les editorials i les llibreries. En aquest sentit, la gran aportació del Nou Periodisme durant els anys seixanta i setanta del segle xx va ser l’aposta per barrejar la realitat amb els recursos propis de la literatura de ficció.

Més enllà de les etiquetes, aquest afany de profunditat no tenia res de nou a banda del nom. Wolfe i Capote no van descobrir, ni de bon tros, la sopa d’all. En tot cas, els seus textos van engreixar la baula dels reportatges d’investigació que, a més a més, volien estar ben escrits. És el cas d’obres tan impactants com Davant la cadira elèctrica (1927), de John Dos Passos. Què va canviar, doncs? Segurament que, mentre als Estats Units s’esperava l’eclosió d’una nova Generació perduda després de la Segona Guerra Mundial, alguns autors van reflexionar des d’un punt de vista teòric sobre el binomi periodisme-literatura. I no només això, sinó que van dur els seus postulats a la pràctica amb reportatges extensos, alguns dels quals novel·lats. És per aquest motiu que sovint s’afirma que The New Journalism va ser el gran assaig teòric d’aquest corrent, mentre que A sang freda (1966) és la novel·la que plasma millor les directrius enumerades per Tom Wolfe. Això no obstant, The New Journalism també inclou deu píndoles en forma de reportatge, deu textos que ajuden a fer-se una idea dels vincles promiscus entre el periodisme i la literatura.

De The New Journalism n’aprenem, sobretot, la importància d’acostar-nos als protagonistes d’una història abans de parlar d’ells. No pot ser, en cap cas, un acostament superflu. S’ha d’anar coent a foc lent, amb hores de convivència i de converses, amb un temps i un coneixement de causa que permetin emprar recursos com el diàleg o la narració en primera persona. El periodista ha de ser capaç de reproduir les paraules dels protagonistes sense suplantar-ne la identitat ni distorsionar els fets, ha de conèixer tots els detalls del cas sense renunciar a ser un personatge secundari. A més, diu Wolfe, s’ha de servir de tota mena de recursos per dotar de versemblança el text. Vet aquí la importància de les anècdotes. És rellevant explicar que Nancy Clutter, una de les víctimes d’A sang freda, tenia els cabells de color cànem? Probablement no, però aquest petit detall recorda al lector que Nancy era de carn i ossos, que va existir, i per tant fa la història més propera.

De fet, els reportatges novel·lats són llaminers, entre altres coses, perquè el pacte de la ficció entre l’escriptor i el lector s’esquerda. Qui llegeix sap que s’enfronta a un text basat en fets reals. En aquesta ocasió, doncs, l’escriptor-periodista no l’enganyarà, per més que faci servir recursos estilístics habituals en la ficció. Potser A sang freda seria un text més còmode si no fos veritat, però explica la confluència entre la maldat i les contradiccions humanes de tal manera que enutja i atrau el lector a parts iguals. Precisament, un dels avantatges del Nou Periodisme és que permet aprofundir en qüestions complexes, en temes que, sense l’espai necessari, corren el risc de caure en el tòpic. En són exemples els assassinats, els trastorns o les addiccions, tres casos en què, tot sovint, la realitat supera la ficció.

Imaginem la notícia d’un assassinat al diari. Imaginem un text amb un espai limitat, en què el periodista disposa només de cinc-cents caràcters. En aquestes condicions, és probable que el lector traci un esquema mental bàsic: assassí, home dolent sense escrúpols; víctima, persona indefensa i vulnerable. L’objectiu del periodisme literari és, doncs, estripar l’esquema i introduir-hi els matisos. Com era l’assassí? Quina infància va viure? Tenia algun tipus de trastorn? Era capaç de sentir empatia? Quines aficions tenia? Quina música li agradava? I la víctima? Tenia parts fosques a la biografia? Quina era la seva sèrie preferida? Havia coincidit abans amb l’assassí? Per més morbós que pugui semblar, la tasca del periodista és analitzar amb precisió i seleccionar les dades rellevants perquè el text tingui valor informatiu i estètic. En cap cas l’investigador ha de furgar en el dolor per fer-ne sang o negoci. I si ho fa, deixa de ser periodista i es converteix en comerciant.

Sigui com sigui, els fets que surten de la quotidianitat, els que plantegen dilemes morals, tenen un atractiu evident: ens encaren amb la dimensió tèrbola de l’espècie humana. I ens demostren que el mal és més a prop del que ens pensem. I que ningú està exempt d’equivocar-se. Probablement per això, el Nou Periodisme ha tingut continuïtat al llarg de cinc dècades. Potser perquè sempre hi ha estat, de molt abans, o perquè Capote i Wolfe van deixar una petjada fonda. Però el periodisme literari ha sobreviscut fins avui, en plena societat de la immediatesa, també als Països Catalans.

 

Els fills de Wolfe i Capote en la literatura catalana d’avui

Les redaccions periodístiques del segle xxi viuen sotmeses a un doble martiri: l’obligació de no arribar més tard que els altres i la dictadura dels clics. Potser per això, les assignatures de periodisme literari queden arraconades dels plans d’estudis, com si les propostes de The New Journalism fossin cosa d’una altra època. Amb tot, l’obligació d’immediatesa no és incompatible amb la profunditat dels reportatges novel·lats. Només cal trobar l’espai i el temps per compaginar totes dues tasques, i una editorial amb interès pels reportatges llargs i poc convencionals.

De fet, la literatura catalana acumula una bona collita de reportatges novel·lats, especialment en l’àmbit del true crime, de la crònica negra de no-ficció. És el que Robert S. Boynton anomena nou Nou Periodisme. Parlem, doncs, d’obres que segueixen l’estela de Capote i Wolfe i que s’adapten a les particularitats de la societat actual. Per exemple, les investigacions policials amb geolocalitzadors o  la missatgeria instantània. Els punts de contacte entre el periodisme i la literatura permeten, a més, que els autors experimentin amb més d’un gènere.

L’abril de 1997 el reportatge «Tor, la muntanya maleïda», emès al programa 30 minuts, va sorprendre els espectadors de TV3. Carles Porta s’endinsava en la història d’un petit poble del Pallars Sobirà en què la lluita per la muntanya de Tor havia tenyit el veïnat d’enveges, plets judicials i sang. El reportatge plantejava un interrogant principal: qui va matar Sansa, l’últim propietari de la muntanya? Més enllà de les qüestions criminològiques, «Tor, la muntanya maleïda» té un al·licient singular: la capacitat de retratar una societat endogàmica, en què qualsevol foraster és tractat amb desconfiança. Porta va saber trencar aquest hermetisme. I el cas era tan complex que, paral·lelament, es va veure amb cor d’anar bastint el seu propi A sang freda. Tor, tretze cases i tres morts (La Campana, 2005) va prendre forma de llibre vuit anys després. Sense restriccions de temps ni d’espai, la novel·la va aportar noves dades i, a més, va posar el lector en antecedents amb tot luxe de detalls:

L’hivern era un infern. Amb les primeres nevades el poble quedava totalment incomunicat, i la situació s’allargava sis o set mesos. (Abans hi nevava més, diuen.) Avui encara no hi ha telèfon, ni llum, ni aigua corrent. No hi ha cobertura de mòbil, i si algú vol il·luminar la nit no li queda més remei que fer-ho amb un càmping gas o bé amb petits generadors que produeixen unes hores de llum. De fet és el sol, qui marca l’horari, com al segle xix.

Precisament, la qualitat en la descripció dels detalls és el que ajuda a fer versemblant la història, el que ens recorda que Tor és real, per més que sovint sembli treta d’una sèrie de ficció emesa en prime time. Porta aconsegueix que no hi hagi bons ni dolents absoluts. En conseqüència, el lector acaba repartint dosis d’empatia entre tots els personatges. I encara que Tor no sigui una sèrie de ficció televisiva, sí que té la seva pròpia sèrie: una sèrie de no-ficció a la ràdio. Aquest és un gènere que el mateix Porta ha recuperat a l’antena de Catalunya Ràdio. Ara mateix, l’emissora pública té a la graella el programa Crims, un producte que demostra que amb el micro també es pot fer literatura. Una hora de reportatges en profunditat, amb un guió creatiu, amb diàlegs dramatitzats i amb la música com a recurs narratiu infal·lible. De moment, sembla que el true crime, fet literatura audiovisual, agrada als oients. I si no, consulteu les dades d’audiència del programa i el nombre de reproduccions dels podcasts.

Una cosa semblant passa amb el reportatge novel·lat Sense cadàver (Ara Llibres, 2016), de Fàtima Llambrich. Llambrich hi explica la història de Ramón Laso, el primer condemnat per homicidi de l’Estat espanyol sense confessió, sense cadàvers i sense restes biològiques que ho demostrin. La periodista de TV3 s’ha entrevistat amb Laso durant anys a la presó. De fet, també va fer un 30 minuts sobre el crim dels Pallaresos, però és al llibre on aprofundeix en la personalitat complexa de l’homicida. Llambrich combina els passatges narratius amb els diàlegs, que reconstrueix a partir d’hores de conversa amb els familiars i els investigadors. A més, hi ha un element que enriqueix la investigació i afavoreix la mixtura de gèneres: la transcripció dels dietaris de Laso, un autèntic caramel per als amants de la lingüística forense. En definitiva, els llibres de Porta i Llambrich demostren que és possible fer periodisme a banda de l’actualitat diària. Per fer-ne, això sí, calen moltes hores d’investigació, molt de diàleg amb totes les fonts i molta voluntat per fer un text estèticament reeixit.

També ho pot corroborar el periodista de La Vanguardia Toni Muñoz, que fa pocs mesos va reconstruir el crim de la Guàrdia Urbana a Solo tú me tendrás (Ediciones Península, 2019). D’una entrevista al diari amb Rosa Peral, una de les empresonades pel cas, en va acabar sortint una novel·la de no-ficció digna del millor Nou Periodisme: capítols breus, ritme narratiu trepidant, protagonisme dels diàlegs, incursions del periodista en tercera persona i transcripció de converses per missatgeria instantània. En altres paraules, la recepta de rigor i versemblança que tan bé havia descrit Tom Wolfe. De moment, però, no existeix la versió catalana del llibre, que faria goig al costat dels de Carles Porta i Fàtima Llambrich.   

 

El cas de Química orgànica, de Josep Lluís Micó  

Un dels últims fruits del nou Nou Periodisme en català és Química orgànica. Dos relats periodístics sobre l’excés, la mentida i la mort (Edicions Saldonar, 2019). Josep Lluís Micó, catedràtic de la Universitat Ramon Llull, hi presenta dues narracions literàries que beuen de la realitat més crua: la dels baixos fons i les dobles vides. El primer relat, «Els fets i la pols», explica la història de l’Eva, una dona de quaranta-cinc anys de la part alta de Barcelona que acaba de perdre el seu únic fill. En ple xoc pel decés, la mare troba droga a la calaixera del noi. I ella, que no n’ha consumit mai i que ni tan sols la identifica, decideix tastar aquella pols blanca per acostar-se al fill mort. Al final, s’acaba enganxant a la cocaïna i el dia a dia es converteix en una espiral de sexe, drogues i disbauxa.

Com pot explicar Micó una història tan poc amable? Com pot descriure una mare —aparentment modèlica— que en comptes de plorar el fill esnifa diàriament i s’enllita amb desconeguts? L’autor, que coneix amb escreix els preceptes del Nou Periodisme, aposta per un dietari en primera persona. Segons va explicar ell mateix en una entrevista amb Xavier Graset, amb un text en tercera persona «hauria estat inevitable que l’hagués jutjat». Així doncs, Micó aposta per crear un «dietari amb trampa», una trampa explícita, perquè el lector sap des del primer moment que no és l’Eva qui l’escriu. Aquí, el periodista n’assumeix la veu amb el compromís de fer-la versemblant i de no faltar a la veritat.

El rigor l’ha assolit a través de les converses amb l’Eva, però també amb tot el seu entorn. De fet, en la narració hi consten els noms reals dels personatges per voluntat expressa dels protagonistes. Malgrat tot, sovint costa que el lector desactivi el pacte de l’engany: la bellesa del text ens recorda més una novel·la de ficció que no pas una pàgina de diari.

En paraules de Joan Carreras, autor del pròleg:

[…] els grans escàndols del periodisme tenen a veure amb l’engany, mentre que en la ficció l’engany (l’engany que necessitem per explicar la veritat) no és tan sols tolerat sinó que se’l considera la primera norma de la primera llei. La ficció en té prou (que no és poc ni costa poc) amb fer-te creure que és veritable […]. La veritat pot ser punyent però allò que n’admirem quan s’explica és la forma que li ha donat la narració.

El relat de l’Eva és un relat desagradable, perquè demostra que ningú està del tot protegit contra les addiccions i perquè ensenya que el dol és un procés complex, un periple en què sovint aflora la part menys empàtica de les persones: «El dolor és inútil. No té cap funció, no cura les ferides, no serveix per a res. Qualsevol remei és bo per combatre’l, especialment les drogues.», llegim a les notes del dia 2 de juny. L’Eva és una dona que detesta el seu marit. L’humilia, li és infidel i l’utilitza com a pretext per drogar-se sense remordiments de consciència. Però tots tenim coses de l’Eva, i Micó ens ho demostra en aquest dietari d’un mes. Cada capítol duu per nom el títol d’una cançó i les substàncies que ha consumit la protagonista. Per exemple: «Divendres 8 de juny. Vi, ginebra, èxtasi, cocaïna. N’ to: Petite [Einmusik Remix]». I si la història és desagradable, doncs, què ens empeny a llegir-la? Fonamentalment, com diu Carreras, que està ben escrita. Micó sap dosificar la informació en capítols curts i frases sintètiques i, alhora, és capaç de plasmar el caos del pensament humà. Tot i que en el llibre té tot el full en blanc per omplir, es nota que l’autor està habituat a escriure amb restricció de caràcters i aprofita aquest domini de l’economia del llenguatge per tallar  els capítols en el moment àlgid. Paradoxes de la vida: mentre el lector llegeix sobre les addiccions, acaba absolutament enganxat al savoir faire de Micó.

El segon relat de Química orgànica, «Papallona, esquena, braça, crol», també s’endinsa en els baixos fons de les drogues. En aquest cas, però, l’autor abandona la narració en primera persona i es decanta per escriure un text cent per cent dialogat. De fet, un terç de la història és la transcripció de missatges de WhatsApp. Benvinguts al Nou Periodisme del segle xxi. Aquí Micó explica la història d’un escriptor madrileny —no patiu, el nom, Nani, és fictici— que es retroba amb un grup de nostàlgics de la Ruta del Bakalao. Són les festes de moros i cristians i en vuit hores el Nani té temps per lligar, retrobar-se amb la cocaïna, atendre les amants pel mòbil i veure’s involucrat en una mort inesperada. Vuit hores. Química orgànica sorprèn perquè el ritme frenètic del dietari i el diàleg altera del tot la percepció del temps. Un mes a «Els fets i la pols», vuit hores a «Papallona, esquena, braça, crol». Un temps reduït que, si no fos per les indicacions al principi de cada capítol, podria semblar de vuit setmanes i un any.

Aquesta alteració temporal palesa que Micó ha fet molt bé la feina. Si som capaços d’aprofitar cada segon de vida dels protagonistes, de fer-lo rellevant, vol dir que hem aconseguit la profunditat que buscàvem. Allò dels detalls i de saber quines sèries agraden a cadascú, vaja. L’autor de Química orgànica no se n’amaga: el seu llibre no només és nou Nou Periodisme, sinó que té la voluntat expressa de ser-ho. Micó ha agafat els preceptes de Capote i Wolfe i els ha adaptat a la societat d’avui, a la de les fake news i la crisi de credibilitat dels mitjans. I així com l’Eva, en ple viatge de coca, èxtasi i speed, sent veus que criden el seu nom, sembla que, a cada lletra del text, Josep Lluís Micó també cridi: «Torneu a confiar en els periodistes! Deixeu que Capote s’apoderi de mi!»

(Roses, 1991). És llicenciada en Periodisme, graduada en Filologia Catalana i màster en Estudis Avançats en Llengua i Literatura Catalanes. Es guanya la vida corregint textos i redactant continguts web. Ha publicat articles i ressenyes a Núvol, Butxaca, Catorze i Els de dalt.