Una dosi per a la salut

La literatura catalana ha hagut de cavalcar, durant molts anys, entre els prejudicis, la desconeixença i els complexos d’inferioritat. Hem sentit més d’un cop que la nostra és una tradició incompleta perquè ens falten autors de renom en un determinat període o perquè vam trigar força temps a tenir una gramàtica normativa establerta. Un altre dels mites més estesos a l’hora de llançar pedres contra la pròpia teulada és la inexistència d’obres sobre determinats temes, més concretament el tabú a l’hora d’abordar qüestions relacionades amb la figura de l’artista outsider, amb la contracultura, amb totes les pràctiques que se situen al marge de la moral o de les regles fixades per la llei.

No obstant això, la invisibilitat dels nostres escriptors maudits durant dècades no vol dir pas que no hi fossin. Al contrari. Exemples? Hi ha modernisme més enllà de Joan Maragall i Santiago Rusiñol. Si gratem una mica, trobarem una bohèmia negra en català prolífica i combativa. És el cas de Les tenebroses, de Rafael Nogueras Oller, que retrata els baixos fons de Barcelona sense cap mena d’eufemisme en la seva oda a la ciutat comtal:

Trinxeraires i pinxos, deixebles del crim,
caleu foc als presidis, si no us tanquen l’escola!
L’excrement social hi és elevat a preu;
s’hi tolera el tràfec del crim i la ronya…
Ah, Barcelona, si tinguessis vergonya
no en quedaria ni una casa en peu!…

De la mateixa manera que tenim testimonis modernistes que vivien al marge del discurs burgès imperant també n’hi ha d’escriptors outsiders més recents, com ara els que van viure l’eclosió del consum d’heroïna durant les dècades dels setanta, vuitanta i noranta —si bé és cert que han anat arribant amb comptagotes. Fa pocs anys Jordi Cussà (Berga, 1960), autor de Cavalls salvatges i Formentera lady, declarava en una entrevista: «La literatura catalana ja s’ha tret una mica la son de les orelles, però fins als anys seixanta o setanta té la teoria que els llibres, a més d’estar ben escrits, han de ser morals i exemplars. Novelas ejemplares. Perquè es consideri alta literatura, una novel·la ha de parlar de gent normal i maca. Si parla de jonquis, no pot ser bona literatura.» Treure’s la son de les orelles vol dir que els noms de Jordi Cussà, Pepe Sales, Marcel Pey o Miquel Creus comencen a ser familiars per als lectors d’avui. Que podem anar a les llibreries, descobrir-los i endinsar-nos en el laberint de les addicions passant per totes les fases de consum: els inicis, la dependència, la rehabilitació o, segons el cas, la mort per malaltia o sobredosi. Que sabem que la Barcelona dels anys setanta —com la de Nogueras Oller o la dels Jocs Olímpics de 1992— no era perfecta i tenia racons foscos per escrutar.

N’era un bon cronista —ho recull Julià Guillamon en el llibre La ciutat ininterrompuda— Pau Malvido, pseudònim de Pau Maragall i Mira, que en el darrer article de Nosotros los malditos, fent referència a la contracultura dels anys setanta, parla de «ese descaro que empieza a verse, este mensaje en el momento de hacer las cosas como a uno le dé la gana, este cambio que va de una ilegalidad clandestina, oculta, muy suya, a otra ilegalidad más descarada, practicada a campo abierto.» Pau Malvido va morir el 1994 d’una sobredosi d’heroïna i llegir-lo contribueix a trencar el tabú, a mirar de comprendre el fenomen de les drogodependències des de totes les dimensions. Tot i que Malvido escrivia els articles de la revista Star en llengua castellana, el seu cas reafirma un patró que també trobem en els testimonis dels autors en català. Hi ha dues maneres d’acostar-se a la realitat dels heroïnòmans: o bé a través de les cròniques, les anàlisis i les vivències en primera persona o bé a través de la literatura de ficció.

 

Els casos de Jordi Cussà i Pepe Sales

Probablement, Jordi Cussà és el primer escriptor que ens ve al cap si pensem en la literaturització de la qüestió heroïnòmana. Cussà va estar enganxat a les drogues durant deu anys, però ha insistit sempre que els personatges que conformen Cavalls salvatges i Formentera lady són fruit de la ficció i es distancien de la seva experiència personal. Cavalls salvatges (Columna 2000, reeditada el 2016 per L’Albí), la primera novel·la que va publicar, explica la part més crua de les addiccions: les morts per sobredosi, els estralls de la sida, les vides esquinçades pels deutes, el distanciament amb la família i les amistats, etc. En canvi, Formentera lady (LaBreu Edicions, 2015) explica la història dels supervivents, dels que se n’han sortit, dels que han hagut de superar la culpa d’ocupar el lloc dels que han quedat a mig camí.

A diferència d’altres autors, Cussà no escriu des del dolor recent ni des l’automatisme terapèutic, sinó que narra prenent certa distància amb els fets, mesurant el ritme de cada passatge, treballant l’argot amb què s’expressen els personatges. Precisament, un altre dels mites que esbocina Cussà és la inexistència d’un argot propi en llengua catalana. En altres paraules, descol·loca tots aquells que es burlen dels camells de les sèries de TV3 —lloat sia en Tronera, el dealer de Laberint d’ombres interpretat per Adrià Puntí— quan pronuncien mots com cavall, burro, tatà, dimoni o tatano. En aquest sentit, el glossari de termes relacionats amb les drogues que apareix al final de Formentera lady és especialment útil per a inexperts del jaco, lingüistes inquiets i burletes crònics.

Cal dir que l’obra literària de Jordi Cussà va més enllà de l’experiència amb les drogues. Ha escrit una desena de novel·les, un llibre de poemes i diversos llibres de contes sobre altres qüestions, però Formentera lady i Cavalls salvatges s’han endut tot el protagonisme. En paraules del mateix Cussà, «són com un gong que eclipsa la resta de l’orquestra.» En llegir Formentera lady, el lector queda eclipsat per la naturalitat amb què s’explica l’addicció, sense censures ni judicis morals. Queda eclipsat, també, per la riquesa del lèxic, que va més enllà de l’argot, pel treball del ritme intern de cada frase. Queda eclipsat, en definitiva, perquè Formentera lady és, sobretot, una novel·la lírica. I s’esparvera davant la certesa que tots som —o podem ser— addictes potencials.

El cas de Pepe Sales (1954-1994) és diferent del de Jordi Cussà pel que fa al punt de vista. Sales també literaturitza l’addicció a les drogues en poemes i lletres de cançons, però el gruix de Sense re, sense remei (LaBreu Edicions, 2009), més tard ampliat a La passió segons Pepe Sales (LaBreu Edicions 2019), són els dietaris que Sales va escriure mentre intentava rehabilitar-se o mentre estava hospitalitzat arran dels problemes de salut. A més, els textos de Sense re, sense remei no prenen la distància assossegada de Cussà, sinó que el dolor per la pèrdua, la síndrome d’abstinència o la desorientació es fa present a cada pàgina. N’és un bon exemple el poema «Cristo de les farmàcies»:

Perdona’m Senyor
estava molt sol
buscava consol
sóc jo, Senyor?

Com puc anar tan cec
a baix al carrer
les llums de neó
i ets tu, Senyor?

Perdona’m Senyor
patíem dolor
i ens vau dir que no
receptes, Senyor

Vostè no m’ha vist
tu i jo som el Crist
no vull més passió
Sóc jo, Senyor

Sant Cristo de les Farmàcies
digueu-li al botiguer
que em dongui la metzina
o tregui la creu del carrer.

Aquest poema, juntament amb altres textos de Sense re, sense remei, forma part del disc Cançons d’amor i droga d’Albert Pla. L’estil i el lèxic de Sales no són tan depurats com els de Cussà, però mostren la faceta terapèutica de la literatura o, com a mínim, la més automàtica: la d’abocar tot el malestar i tota l’angoixa sobre el paper. Sigui com sigui, no tot són penúries en el llegat de Sales. També hi ha espai per a l’humor, com en el poema «Vigo Vamp», dedicat a les cuixes de Ronald Koeman, o per a l’erotisme desbocat. La imatge de la lefa, el semen, és habitual per evocar el desig, l’enyor o les ganes de portar la contrària. Pepe Sales va morir el 1994 a causa de la sida. Si hagués de ser un personatge de Cussà, doncs, probablement formaria part de Cavalls salvatges.

 

El testimoni de Lluís Maria Todó

La família és una de les potes que gairebé sempre apareix en el poliedre de les addiccions. De tota manera, quan s’escriu en primera persona, l’addicte —sigui un personatge real o de ficció— acostuma a referir-se als pares d’esquitllentes, normalment per explicar tibantors, retrets o sentiments de culpa. Per aquest motiu, L’últim mono, de Lluís Maria Todó, aporta un punt de vista necessari i igualment interessant: les vivències del pare durant el procés de desintoxicació d’un fill heroïnòman. Todó escriu una mena de dietari en què narra les tres fases de rehabilitació del jove, amb ingressos en centres especialitzats, confinaments familiars i recaigudes.

Todó, doncs, s’acosta més a les reflexions en primera persona sobre l’addicció que no pas a la literaturització del tema. Malauradament, però, l’autor es perd massa sovint en viaranys externs a la història del fill que aporten poca cosa a la narració. Per exemple, els seus problemes de parella o l’obsessió a criticar certes decisions de l’Institut d’Estudis Catalans, com ara que síndrome sigui una paraula femenina o que addicció s’escrigui amb dues des i no una. De fet, L’últim mono sembla més aviat un assaig metaliterari sobre els processos de traducció i només alguna vegada es converteix en un dietari per deixar testimoni de la lluita contra el cavall. Tot plegat amanit amb unes quantes dosis de crítica a la vida matrimonial que fan un flac favor a un projecte, d’antuvi, engrescador: explicar com l’heroïna deixa petjada en els addictes i en tot el seu entorn.

 

La reedició d’«Òpera àcid»

Però hi ha més obres recents sobre l’auge del jaco a finals dels vuitanta en català. L’octubre de 2019 l’editorial Males Herbes va reeditar Òpera àcid (Edicions 62, 1989), la segona novel·la de Miquel Creus (1955-2019). En el pròleg, Ramon Mas explica que aquest llibre el va marcar durant l’etapa universitària i, fora de catàleg, va córrer igual que un tresor clandestí entre els companys de classe. A més, el mite d’autor maleït va anar creixent paral·lelament a l’interès per la lectura, perquè Creus va desaparèixer del panorama literari després d’haver escrit dues obres Gaia…oh! Gaia! (La Magrana, 1987) i Òpera àcid.

El pròleg també narra el periple dels editors de Males Herbes per localitzar Miquel Creus, amb qui van aconseguir trobar-se l’estiu de 2019, pocs mesos abans que l’escriptor morís. Segons Mas, Creus es va sorprendre que l’obra, que encara li causava dolor, suscités cap mena d’interès, però en va autoritzar la reimpressió amb més silencis que paraules. En aquest sentit, cal reconèixer la tasca àrdua per recuperar el text que ha fet Males Herbes, una editorial obstinada a donar veu a autors que considera silenciats per la tradició o al marge del cànon. Als autors que són males herbes, vaja. No obstant això, sorprèn l’antiacademicisme militant d’alguns pròlegs, i el d’Òpera àcid no n’és una excepció. Ramon Mas hi afirma: «Ens havien venut Verdaguer com un capellà que feia versos carrinclons i no com el visionari torturat que acabaríem descobrint pel nostre compte.» Afortunadament, les fornades de filòlegs —i no són poques— que han passat per les classes de Josep Maria Domingo o d’Enric Cassany han tingut l’oportunitat de tastar l’últim Verdaguer, el d’En defensa pròpia, el que s’autobatejava com un cuc, i fins i tot n’han pogut fer cursos monogràfics. En tot cas, qui estigui lliure de pecat —o d’haver descobert la sopa d’all— que tiri la primera pedra.

Què atrapa, però, a Òpera àcid? Què provoca aquest afany de recuperar-la? La novel·la és una obra de ficció protagonitzada per en Don, un jove addicte al cavall que té cura de la Naida, una nena que en consumeix. La convivència claustrofòbica de tots dos s’altera amb l’aparició de l’Abel, la jove enamorada d’en Don que vol treure’l del pou. Per entendre l’encant ombrívol d’Òpera àcid podem pensar en Trainspotting: la mateixa atmosfera decadent, la mateixa claustrofòbia, la mateixa reclusió, l’absència de tabú pel que fa a les drogues i els infants. Com Cavalls salvatges i Formentera lady, Òpera àcid és una obra de ficció. Això no obstant, la novel·la de Miquel Creus no filtra el dolor, l’addicció s’hi fa present i es desplega com un monstre en totes les pàgines del llibre. No hi ha llum al final del túnel, no hi ha rehabilitació, només el sexe com a eina d’evasió temporal.

L’angoixa i la desorientació també es fan paleses en l’estil. L’escriptura de Creus s’articula amb frases curtes, inacabades, i amb la repetició de paraules. Els tres punts són habituals, potser com a instrument gràfic per il·lustrar el pensament caòtic d’un addicte: d’aquí cap allà, sense brúixola ni rumb fix. D’altra banda, Creus tot just escrivia la segona novel·la i, per tant, és probable que estigués en procés de cercar una veu pròpia. No sabem si una tercera novel·la hauria continuat fragmentant el dolor amb diàlegs inacabats o amb transcripcions parcials de cassets de suïcidi. Ni tan sols sabem si hauria continuat parlant de l’heroïna. Només podem agafar-nos al text que tenim, Òpera àcid: entendre’l, d’una banda, com una obra prometedora i, de l’altra, com el retrat d’una generació perduda de cavalls salvatges. Dels que va matar el dolor.

Llegir Creus —com llegir Pepe Sales, com llegir Cussà, com llegir Marcel Pey— necessita tres bandes sonores: una, per assumir el final; una altra, per assumir el plaer, que sovint fa equilibris en un fil molt prim, i una tercera, per assumir el després sense culpes ni deutes amb la moral. Així, mentre passem les pàgines, sonen a la vegada Albert Pla («Em moro»), Umpah-Pah («Una dosi per a la salut») i King Crimson («Formentera Lady, sing your song for me, Formentera Lady, sweet lover»). I quan s’acaba la música i s’acaben els llibres pensem que tots, d’una manera o altra, algun cop a la vida hem desitjat ser genets.

(Roses, 1991). És llicenciada en Periodisme, graduada en Filologia Catalana i màster en Estudis Avançats en Llengua i Literatura Catalanes. Es guanya la vida corregint textos i redactant continguts web. Ha publicat articles i ressenyes a Núvol, Butxaca, Catorze i Els de dalt.