Per llegir l’obra d’Anna Dodas, es poden utilitzar dos tipus d’ulleres: les textuals, que posen el focus en la paraula escrita, i les biogràfiques, que se centren en els aspectes que en van condicionar la producció literària. No obstant això, sovint les perspectives es barregen de manera inevitable. Dodas va morir assassinada a vint-i-tres anys, quan la seva carrera com a escriptora tot just començava. Per això, es fa difícil llegir-la sense l’etiqueta incòmoda de promesa. També sorgeix el dubte de si alguns textos publicats haurien vist la llum amb una trajectòria més dilatada.
Sigui com sigui, l’autora de Folgueroles ha patit una recepció del tot anòmala. En primer lloc, perquè El volcà (1991), el llibre que n’agrupa l’obra poètica, va ser publicat pòstumament, després que Edicions del Mall fes fallida. En segon lloc, perquè La Busca va reimprimir-lo tot just l’any 2015. Així doncs, la poesia de Dodas ha estat descatalogada durant més de dues dècades. Dues dècades en què només les biblioteques i les llibreries de vell l’han mantingut a resguard. Una cosa semblant ha passat amb la narrativa breu. L’escriptora va publicar contes dispersos en diverses revistes locals. En són exemples tres dels textos que integren la sèrie «Les ciutats», editats per Ausa, i «Capvespres de foc i de grana» (Premi de Narrativa de l’Ajuntament de Vic, 1981).
Capvespres de foc i de grana (Cal·lígraf, 2018) és, precisament, el títol del recull que compila la millor narrativa de Dodas. Aquests darrers anys, estudis i articles varis s’han proposat de recuperar-ne el llegat. I el llibre de narracions, a cura de Caterina Riba i Ester Pou, és el fruit més visible d’aquesta pugna contra l’oblit. Capvespres de foc i de grana inclou nou narracions —quatre d’inèdites— i un text final sobre Johann Sebastian Bach. En paraules d’Ester Pou, la publicació dels relats és un intent de «no acceptar el silenci de la seva escriptura més enllà del silenci atroç que ja deixà la mort de l’autora». Probablement, també esdevé una oportunitat per presentar la seva faceta narrativa, sovint eclipsada pels dos llibres de poemes.
Però per què val la pena llegir Dodas? Què és allò que la feia especial quan, a dinou anys, agafava la ploma i escrivia? S’acostuma a explicar que quan Dodas va guanyar l’Amadeu Oller, l’any 1986, Maria-Mercè Marçal, membre del jurat, va afirmar: «Molt poques vegades m’ha passat, i aquesta és una d’elles, que entre els centenars de versos que et toca llegir en el paper sovint tediós de membre d’un jurat, uns poemes et fan sentir que estàs disposada a defensar-los aferrissadament. Més encara perquè no s’hi interposa cap real o falsa modèstia. Hi ha poemes que m’agradaria haver escrit jo.»
Més enllà dels arguments d’autoritat, hi ha diverses qüestions que criden l’atenció en el conjunt de la seva obra. Per exemple, els punts en comú entre la poesia i la narrativa. L’agressivitat de la natura i els paisatges com a indicis premonitoris són elements que es repeteixen a bastament. D’altra banda, la narrativa de Dodas no s’entotsola en ella mateixa, sinó que dialoga amb la tradició i amb els autors que l’ajuden a bastir una veu pròpia. Potser el cas més evident és el de la protagonista de la «La deessa de les flors», que remet de manera molt clara al «Mite en un jardí», de Jordi Sarsanedas.
Precisament, Mites va ser l’obra que Dodas va escollir per fer la tesina. Tal com assenyala Julià Guillamon en el pròleg, al primer relat l’autora «havia agafat de Mites de Sarsanedas la densitat de l’ambient, els símbols, el joc d’oposicions entre el món interior i el món exterior». Però Sarsanedas no és l’únic. També hi ressona Rodoreda —sobretot la de Viatges i flors—, hi ressona Ferrater i hi ressona Sylvia Plath. Si bé la influència de Rodoreda i Plath es pot establir cercant semblances temàtiques i estilístiques, les referències a Ferrater són molt més explícites.
A la narració «Capvespres de foc i de grana», el foc d’El volcà es barreja amb el «color d’olor de poma» de la «Cambra de la tardor» ferrateriana. Es tracta d’una prosa poètica en què una veu en primera persona observa com canvia el color de les pomes prop de la llar de foc: «Les pomes, ben rodones i vermelles i sucoses, reflectien el món del foc i semblaven un mirall rodó i gustós, amb una cua per agafar-lo i mirar les flames des de dalt.» L’adéu de la persona estimada s’intercala amb l’absència del poeta, present en els versos: «Jo sé que Ell va marxar per culpa del poeta, que no sabia què feia quan escrivia el meu poema. El poeta és mort, però el seu influx es conserva en el poema.»
Probablement, «Capvespres de foc i de grana» és el text més madur del recull. Hi ha el registre poètic que Dodas dominava i alhora un major control del ritme, de l’estructura, del que es vol dir. És un relat que comença i que s’acaba quan ho ha de fer, sense frases barroques ni recaragolaments innecessaris. És un relat que demostra que Dodas estava aprenent a escriure i que fa que el llibre s’acabi bé. Alhora, però, també palesa diferències notables entre uns textos i uns altres. De fet, seria estrany que no fos així. Parlem d’un corpus literari incipient, estroncat a mig fer, del qual l’autora no va controlar ni la publicació ni la selecció dels textos.
A hores d’ara, no té gaire sentit fer elucubracions doloroses sobre el que podria haver escrit o no Anna Dodas. Tampoc en té, a parer meu, burxar en els punts febles de la narrativa esparsa. La Dodas poeta era una realitat ferma, la narradora s’estava descobrint i anava en bona direcció. O això es desprèn, com a mínim, de la selecció de textos que han fet Caterina Riba i Ester Pou. Com a tercer pas de la vindicació de l’obra, potser estaria bé unir la poesia i la narrativa en un únic volum. Seria la manera de donar sopluig a un llegat que ha viscut massa temps fragmentat entre revistes, llibreries de segona mà i biblioteques familiars. Anna Dodas va morir fa gairebé trenta-tres anys, però el foc d’El volcà revifa i sempre ens en fa memòria.
Imatge de l’article:
Fotografia d’Anna Dodas, feta per en Ramon Farrés.
