La primera persona que em va parlar de l’existència d’Enric Casasses, l’any 1986, no tenia res a veure amb el món literari. Va ser l’amic Serapi Soler (gracienc del carrer Perill) . Tots dos formàvem el Col·lectiu Altres Músiques durant l’única temporada que no va ser un col·lectiu unipersonal, ell tot sol. Veníem cassets i vinils de grups de música improvisada, de free-jazz, de música electroacústica i sobretot de música industrial: Esplendor Geométrico, Macromassa… També corria per allà el mestre i melòman major de totes les músiques rares, Francesc D. Melis. Teníem un catàleg fotocopiat que enviàvem per correu als que ho demanaven, i teníem un apartat de correus on rebíem altres catàlegs, anuncis de concerts i cassets d’arreu del món. Un cop al mes, l’amic Serapi Soler agafava l’Alsina Graells i pujava a Andorra a comprar algunes dotzenes de vinils incunables, que aquí no es trobaven. Eren els discos que ens havien encarregat els amics, coneguts i saludats del gremi de les músiques alternatives o dels clàssics del rock inèdit o descatalogat, i també els que deixaven l’encàrrec en diferents bars de Gràcia i viles veïnes, on hi teníem penjada una llista de discos sol·licitats. Cada diumenge al vespre fèiem plegats la ronda pels bars a veure quins encàrrecs hi havia.
Com que l’amic Serapi Soler em veia sempre anar amunt i avall amb llibres i sabia que començava a escriure ressenyes a la revista El món i a la revista El temps, va insistir que havia de conèixer un poeta secret i boníssim que gairebé ningú sabia qui era. Així que un dia em va dur a casa de l’Enric Casasses. Vam anar a portar-li un disc que ens havia encarregat (no recordo quin). Hi vaig poder parlar molt breument, després d’enfilar-me uns quants pisos per una escala estreta fins al petit pis on vivia a mitjan dels anys vuitanta, a prop de la Plaça Raspall, just l’època en què Enric Casasses escrivia el llibre que es diu com la plaça gitana del bar Resolís. Només recordo que hi havia llibretes sobre la taula. Una mica més endavant el vaig veure recitar en una de les vetllades de poesia que muntava en alguns bars de Gràcia, amb el Jordi Pope o les germanes Framis, quan això de dir la poesia en veu alta era una cosa encara molt excèntrica i desueta.
Si duc aquí aquests retalls de batalletes remotes només és per invocar un detall que podria semblar anecdòtic però que no ho és. La poesia d’Enric Casasses germina, s’arrela i creix al marge del tracte amb la societat literària que li era coetània. D’una forma deliberada i gens impostada, les dues primeres dècades de la seva dedicació a la literatura les va passar gairebé del tot al marge de la conversa central més institucionalitzada, al marge de les editorials, dels premis, de les antologies, de les capelletes, dels suplements… Durant aquelles dues primeres dècades de dedicació intensa a l’escriptura poètica, Enric Casasses no va parar d’omplir llibretes amb poemes, apunts i reflexions, però ho va fer sense pràcticament publicar res, ho va fer al marge dels gustos influents i dominants, de les miniatures postnoucentistes, de la sonsònia postferrateriana del decasil·labisme de l’experiència, del porexpan de l’avantguarda institucionalitzada, ho va fer al marge de la generació dels setanta, de la generació dels vuitanta, del modernisme o del postmodernisme i de qualsevol altre arterfacte amical.
Enric Casasses mai va ser un jove-poeta-català. No va sortir de la seva autoimposada clandestinitat fins que no va ser un poeta ja del tot fet, just quan va tenir acomplerta la quarentena, l’any 1991. Llavors tot d’una va començar a publicar de forma prolixa i celebrada una part del que havia anat escrivint durant les dues dècades anteriors i una part del que anava escrivint a partir d’aquell moment. De fet, les coses van seguir més o menys com abans: hi era del tot, i alhora no hi era. A mitjan anys noranta, per exemple, quan la seva irrupció fulgurant era ja un fet irreversible, se’n va anar a viure uns quants anys a Berlín.
El seu nomadisme vital i territorial lliga amb el seu nomadisme temporal: sempre amunt i avall entre la lírica medieval i la barroca, entre el romanço i la dècima, entre el rodolí i la tirada de versos d’art menor. O més enrere i tot: el ritme del mite, el primitivisme poètic del metrònom de la memòria primera i de la invenció intuïtiva i gairebé preverbal. El ritme i el so hi són també en l’escriptura d’Enric Casasses per fer-nos present la matèria sensible del llenguatge, el soroll de les coses que arrossega el corrent de la paraula literària. L’argot del soroll, que diria Pascal Comelade. Enric Casasses sempre es mou en el registre directe del joglar que troba coses, que es vol transparent i col·loquial. També quan pensa i reflexiona en prosa, com és el cas d’aquets Marramaus.
Quan va arribar del poble del costat, Enric Casasses no es va presentar tot sol. Ens ha anat asseient a taula tot d’amics cordials, tota una constel·lació personalíssima de clàssics, amb qui ha anat fent conversa: de Jaume Roig a Juli Vallmitjana, de Max Jacob a Francesc Pujols, d’Epicur a Ignasi Iglésias, de Jacint Verdaguer a William Blake, de Joan Maragall a Àngel Carmona, de Joan Vinyoli a Eduard Girbal Jaume, de Salvador Dalí a Victor Català, de Malèvitx a Ramon Llull, de Bob Dylan a Gerard Horta… Una de les més altes responsabilitats d’un escriptor és la d’activar i reescriure els racons de les tradicions que visita, no per vestir o desvestir sants en l’altar de cap cànon tronat, sinó per fer-los estrictament contemporanis. L’assagisme literari d’aquests Marramaus va també per aquesta banda.
El lloc des d’on ha escrit Enric Casasses mai ha estat una illa aïllada i solipsista, ni un no-lloc globalment descafeïnat. La seva escriptura és sempre polifònica: es projecta cap a les antípodes de les engavanyades sonsònies semblants a si mateixes. En les dotzenes de reculls poètics, edicions d’autors i de llibres rars i afins, pròlegs, assaigs, enregistraments amb músics i traduccions que porta publicats des que va emergir dels marges, Enric Cassasses no para de centrifugar-se en un repertori variat de veus i disfresses, dialogant amb registres tan allunyats entre si com ho puguin ser els de la lectura detallada d’un poema de Joan Maragall i la lectura també detallada d’un poema de Josep Carner (una de les intervencions més brillants en el Projecte Carner de La Lectora és la seva lectura del «Nocturn» carnerià).
No hi ha en Casasses ni gota d’eclecticisme complaent, ni tampoc cap manca de criteri: hi ha apertura, desvetllament i intel·ligència lectora. La gràcia rau en el fet que tant en l’estricta constricció del sonet com en la inèdita invenció d’estretes columnes vertebrals expansives, tant en l’apunt breu al natural com en el poema en prosa o en la reflexió més articulada i filosòfica, Enric Cassasases és inconfusiblement Enric Cassases, i la seva escriptura s’afirma sempre amb una invariable pulsió llibertària.
Evidentment no hi ha res ni ningú que sigui obligatori, ni res ni ningú que hagi d’agradar a tothom, a la república de les lletres. Ni Enric Casasses, ni Victor Català, ni Maria Mercè Marçal, ni Gabriel Ferrater, ni Dolors Miquel, ni Pere Gimferrer. Res ni ningú és obligatori. Tot i això, no puc evitar de sorprendre’m cada cop que em trobo davant de reaccions viscerals de rebuig preventiu cap a un escriptor (com ara algun d’aquests de la llista de dalt, o qualsevol altre de mida i perfil semblant) que al meu parer és obvi i evident que fa alguna mena d’aportació creativa, verbal, moral i cognitiva, que hauria de saber veure qualsevol lector responsable i competent, capaç de sortir del pou més subjectiu, tribal i epidèrmic del m’agrada-no m’agrada.
No gaire sovint, però sí uns quants cops, m’he trobat casos de lectors presumptament competents que en sentir el nom d’Enric Casasses arrufen una mica el nas, com si fos una broma que ja dura massa, tot just un bon rapsode popular i enginyós, versaire rodolinesc, genialoide, malgirbat i vesànic, que fa una poesia que s’entén massa bé, desprovista de la gravetat, l’engolament, l’aflautament de la veu i les capes d’enfosquiment i de transcendència confessional cellacorrugada necessàries per optar a tenir plaça fixa en el perfil del predicador laic que podria arribar a merèixer la seva preuada atenció. Aquesta manera de llegir, tàctica, dogmàtica i gasiva, ja va bé per anar per casa amb sabatilles, però quan es circula per la plaça pública té efectes letals per al comú.
No ens hi entretindrem ja gaire més. La poesia d’Enric Casasses es defensa sola, i qui no la sàpiga llegir, ja s’ho farà. La publicació d’aquests Marramaus que apleguen tot de reflexions assagístiques esmolades són de nou una magnífica ocasió per desmentir que ens trobem davant de cap autor adàmic que no sap de què parla. Enric Casasses reflexiona i teoritza fent els seus marramaus a partir dels llibres i els pensadors que el mouen a pensar. Des de la primera fins a l’última pàgina, apunta reflexions que gairebé sempre venen del que llegeix, però que no sempre parlen de llibres. Amb el mateix gest de rebaixar-ne el to i la transcendència amb què va batejar l’aplec dels seus poemes llargs com a Soliloquis de nyigui-nyogui (tot i que en cap cas són de fireta), no per falsa modèstia sinó per convicció, tampoc l’orgue de gats afinadíssims que fan els Marramaus d’aquest llibre són cap gatada. S’hi toquen tota mena de registres: apunts brillants, epifanies de barra, lectures i connexions insospitades. Sempre i en tot cas, amb agudesa lectora.
Enric Casasses sap com fer sortir de l’aforisme, del vers i de la reflexió assagística tot de coses insòlites, vitals i importants, sense haver de recórrer ni a la ranera engolada dels jargons savis ni al ritual sofisticat d’amagar l’ou. La gràcia és que el seu joc verbal i el seu pensament, que surt del no-res o del reflex d’algú altre, està fet sempre de materials humils i de desguàs, de tradicions perifèriques i de formes a l’abast, escapa (per la tangent que sorgeix quan es troben feliçment les diccions premodernes i terrals amb les pulsions experimentals psicodèliques, dadaistes o futuristes), escapa, dèiem, de l’atzucac espès i tèrbol de l’escriptura autofàgica, retoritzada i estranya, sense renunciar a esmolar i a donar forma i sortida memorable i singular a les coses importants i a les immediates, a les més fondes i a les que són a flor de pell, a les urgents i a les indefugibles: tant pel que fa al tu com al jo o al nosaltres. És a dir, l’amor, la identitat, el desconeixement que ho sap tot, l’apersonalitat nòmada i la revolta permanent.
Tant si assaja llarg com si estripa amb coltellades en prosa o en vers, Enric Casasses sembla escriure com qui respira i com qui camina. Sembla que escandeixi els versos amb cadència desmenjada, o que apunti al vol reflexions lectores esparses que cauen al paper com qui no vol la cosa. Això no vol dir que hi siguin absents els raonaments ben trellats, els enginys verbals i conceptuals, els trops i els girs, els petits trucs de màgia fets amb paraules que ressonen o contrapeten i s’estrafan, reticències i llicències: escenes i imatges que sovint se serveixen de la disfressa difàcil per treure’s importància i arribar així a fer creure que el que troba al pas són gairebé obvietats o veritats que ja hi eren des de sempre allà plantades, accessibles. Fins i tot en aquests assaigs dels marramaus en prosa, el ritme i la manera de forjar un idiolecte singular a partir de les paraules de la tribu i de la polis, sempre properes i alhora desplaçades, té un punt suau i escumós de sornegueria, de cafè amb gasosa i de partida de dòmino al casino del poble del costat.
El coneixement i el desconeixement són temes centrals en el llibre i en l’obra d’Enric Casasses: el coneixement que no passa per l’embut; ni per l’acadèmia; ni per l’altar; que es demana si la música és superior al llenguatge; que critica el maquinari i el progrés refistolat, que mena al desconeixement i al desaprendre; que busca el saber viure el present i l’apertura disponible al món i als altres; que propugna l’abandó de l’autocompassió ploricona. Hi trobem reflexions que si no sonés pretensiós qualificaríem sense embuts de filosòfiques, no perquè reprenguin Crisip, Epicur o el Jordà Bru (que també), sinó perquè es plantegen de cara la manera de posar-nos en el món, les maneres d’entendre’ns sols o acompanyats, les maneres de trobar i gaudir del que és a prop, més enllà del patiment. La saviesa literària i la popular, la filosòfica i la humorística, la penetrant i l’òbvia, es converteixen en aquest llibre en instruments esmolats, que esberlen miratges sòlids i espessos, que esquincen l’estantissa rigidesa del pensament i els cortinatges de vellut que entelen la mirada mig adormida. I ho fan com ens diu la contracoberta: «a mig camí entre l’eternitat i demà al vespre, i tot escrit com dormo: amb un ull obert.»
