Hi ha llibres que emeten senyals en una longitud d’ona que els seus coetanis no arriben a captar. Res a veure amb la qualitat. Això pot passar i passa amb bons i fins i tot grans llibres: llibres rodons, impecables (això sí: potser rars, extrems o singulars), que llegits algunes dècades més tard mouen a l’entusiasme o si més no al reconeixement que en el seu temps se’ls havia negat. La mena de cosa que fan aquests llibres injustament ignorats, no l’acaben de veure els seus coetanis, no els acaba d’interessar. Probablement si haguessin arribat a circular haurien pogut trobar aquell reducte de lectors capaç de sintonitzar-hi, però és justament en les instàncies primeres de mediatització on tot sovint s’hi instal·len els filtres de bloqueig que en barren el pas.
En un sistema literari precaritzat en extrem com era el de la literatura catalana a la dècada de 1950, el més fàcil que li podia passar a qualsevol novel·la rara, que no s’ajustés als marcs previsibles d’acceptabilitat, era de quedar bloquejada, lluny dels seus potencials lectors. Ja fos literalment prohibida per la censura institucional franquista, o bé simplement exclosa o bescantada per la resistència dels mecanismes d’intermediació i de reescriptura, (editors, jurats, periodistes, crítics…) que no hi arribaven a connectar, en no ajustar-se als seus criteris o prejudicis estètics, formals, temàtics, estilístics, morals o polítics.
Amb graus d’intensitat i amb forats negres més o menys garrafals, les pautes de recepció són arreu i en tot temps màquines d’equivocar-se que deixen passar de llarg autèntiques meravelles. El martell de Jordi Sarsanedas és un d’aquests casos. I no és de fet un cas aïllat. Una cosa semblant va passar amb Temperatura (1948) de Francesc Trabal o amb Ronda naval tota la boira, de Pere Calders, acabada el 1957, però inèdita fins el 1966. Cadascuna d’aquestes tres novel·les es mou d’una manera peculiar pel territori que li és propi, però totes tres tenen en comú l’absència de pathos, la complexitat del joc metaliterari i paròdic, la raresa formal, l’autonomia d’una imaginació sense constriccions «realistes», de versemblança, o de cap mena, i també la presència d’alguna dosi d’humor, d’intensitat variable. Totes tres novel·les van ser bandejades, criticades sense pal·liatius, i només en part recuperades a partir de la década de 1980.
El martell ha tingut dues reedicions (una als anys vuitanta i una altra als anys noranta del segle xx) amb una acollida més aviat discreta. L’autor ja el teníem perfectament etiquetat amb el mantra recurrent que l’identifica («l’autor dels Mites») i quina mandra haver-ho de tornar a repensar. A El martell li han dedicat pàgines de gran interès Carme Gregori, Francesco Ardolino o Ramon Mas, pero la cantarella del tòpic invariable en relació a Jordi Sarsanedas segueix sent el de «l’autor dels Mites» (que d’altra banda és un llibràs imponent), com si no hagués fet gaire res més de valor. Potser en tot això el que realment sorprèn una mica (més que la badada crítica coetània) és la llarga perduració del prejudici envers la novel·lística de Sarsanedas. Per posar només un exemple, l’any 1997 és va publicar un volum d’homenatge amb tot d’assaigs (Sobre Jordi Sarsanedas, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997) on, en el conjunt dels vint-i-un capítols, només dos trossos de paràgraf fan referència a les seves novel·les en general i a El martell en particular.
Pot ser que això sigui simplement un indicador que no cal donar-hi més voltes, i que el que passa és que la novel·la s’ha guanyat per mèrit propi aquesta mena d’oblit? Evidentment, no. Només cal llegir-la amb atenció i sense prejudicis per adonar-se que no, que si de cas això ens parla més aviat d’unes inèrcies, unes precarietats i unes mandres institucionals, i ens parla també de la perduració d’uns criteris de valoració reductius (i puerilment prescriptius i desfasats) del que és una novel·la de mèrit, on encara hi prima la referencialitat, el «realisme», la llegibilitat, la creació de llengua, l’equilibri formal, l’impacte històric, la capacitat de retratar uns problemes, una època, un lloc…
Aquestes novel·les de Trabal, Calders i Sarsanedas que la dècada de 1950 no va saber veure, probablement van ser llegides com a rèmores anacròniques i desubicades de les maneres literàries del Grup de Sabadell i en general d’unes tendències plenament consolidades a la dècada de 1930, que anaven més enllà d’aquell grup, on el joc arbitrari, l’humor i l’experimentació hi tenien un lloc preeminent. Certament hi connecten i en certa mesura en són una actualització. Hi ha en totes elles la tossuda insistència en practicar una escriptura novel·lística que no es deixi subjugar pel trauma de l’ensulsiada de la guerra civil, però també un cert aire de família amb la modernitat experimental coetània de les segones avantguardes, que en les arts plàstiques va tenir molt bona acollida, però que en la narrativa no va gens entesa. L’hora era greu, encara colpida per la foscor de la postguerra, i no tothom estava per bromes, ni per experiments, o simplement per trencaments d’inèrcies creatives adotzenades.
En això dels prejudicis de postguerra tampoc és que fóssim d’una gran originalitat. Rellegint El martell de Jordi Sarsanedas em venia de tant en tant al cap (no com a influència, sinó com a cas paral·lel amb un cert aire de família i també amb una recepció immediata igualment injusta i miop), la novel·lística de Boris Vian, gairebé coetània a la de Sarsanedes, una mica anterior. Sense tenir-hi aparentment res a veure, comparteixen una actitud literària semblant, una manca de respecte per les convencions, una arbitrarietat imaginativa, una intensitat i una fosforescència dels espais imaginats, una complexitat formal enjogassada, un sentit musical del ritme i de les escenes, una llibertat creativa extrema i una presència mesclada d’ingredients procedents del surrealisme i de l’existencialisme, en novel·les com La tardor a Pequín, L’escuma dels dies o L’herba roja, novel·les escrites entre la dècada de 1940 i principis de 1950, editades gràcies als oficis d’un amic, amb els elogis excepcionals de Raymond Queneau, però amb unes vendes i un ressò tan minso i decebedor que Boris Vian va decidir deixar d’escriure novel·les, i dedicar-se a dirigir un segell de discos de jazz, a fer d’actor, a escriure lletres de cançons, i fins i tot a intentar cantar-les ell mateix. I si de cas a traduir o escriure novel·les negres amb pseudònim. Boris Vian va morir jove, no va arribar a la quarentena, si no hagués estat així, encara l’hauríem vist dirigint el Serra d’or de la rive gauche.
Just després de publicar els sempre molt justament elogiats Mites (1954), Jordi Sarsanedas va escriure dues novel·les. Les dues les va presentar al premi Joanot Martorell. En l’edició del 1955, El martell va quedar finalista (l’any que va guanyar la immensa novel·la de Joan Sales Incerta glòria). L’altra novel·la, La noia a la sorra, la va acabar l’any 1956, la va presentar també al Joanot Martorell, i en no guanyar el premi (i també vistes les clatellades que s’havia endut amb El martell) la va desar en una carpeta, i no la publicar fins l’any 1980.
El martell és una novel·la que juga amb els codis del gènere policíac. Hi ha dos assassinats, però queden sense resoldre. És admirable la manera com la novel·la va escapant per la tangent de les expectatives del lector tota l’estona. En el primer capítol sembla que s’ajusta plenament als cànons del gènere detectivesc, però tot d’una, al següent capítol, arbitràriament, ho deixa córrer, i fa aparèixer un narrador en primera persona, ambigu, dubtós, poc fiable, i implicat en els fets, que ens parla de James Joyce i de Thomas Mann, i amb un punt de rancor inconscient i indissimulat del seu oncle, que li ha pagat la manutenció, els viatges i els estudis, però sempre amb una fredor glacial. Més endavant encara tornem a l’escena del crim jugant amb les expectatives eròtiques del fetitxisme sexual al voltant de la taca de sang a la catifa. De tant en tant s’escampen per la novel·la indicis esparsos de culpabilitat, i més endavant apareixen encara un altre crim i un altre cadàver… Tot això tot just com una malla de tensió que es projecta a contrallum del camí imprevisible que agafa, i deixa, i tomba i gira, la novel·la.
En aquest ús heterodox de les pautes del gènere policíac Jordi Sarsanedas no estava del tot sol. L’any 1953 Josep M. Espinàs havia guanyat el premi Joanot Martorell amb la novel·la Com ganivets o flames, una novel·la que arrencava també amb un plantejament que semblava anunciar una novel·la de gènere detectivesc, fins i tot amb acte de presència dels cossos policials, però en acabat tot anava per una altra banda. Un altre cas similar és el de Manuel de Pedrolo, que l’any 1950 va escriure una novel·la que la censura li va tombar l’any 1953, una novel·la que integra molt hàbilment un argument de gènere policíac en un debat existencialista. És la història d’un segrest que desemboca en una conversa amb ressons filosòfics entre el segrestat i el segrestador, sobre el mal, en un gir insospitat que té un sentit argumental estratègic quan el segrestat confessa un crim encara pitjor que el del segrest… La novel·la va quedar inèdita fins l’any 1997, quan es va editar amb el títol de Doble o res. Mai sabrem com hauria estat rebuda si s’hagués publicat a mitjans de la dècada de 1950, però ens ho podem imaginar.
Hi ha encara una altra novel·la de Pere Calders, anterior a la Ronda naval sota la boira, que ressonava amb molta força a la memòria en rellegir El martell. Es tracta d’una novel·la inacabada, La ciutat cansada, que Calders va deixar abandonada l’any 1953 (i no es va publicar fins l’any 2008). Només faltava redactar-ne el desenllaç, que ja estava embastat, quan va arribar a la conclusió que estava embrancat en una novel·la sense lectors possibles. La mena de cosa que estava fent tenia massa sàtira i massa experimentació narratològica, tenia encara massa a veure amb la Catalunya abolida d’abans de la guerra, i la seva manera irònica i desdramatitzadora de parlar de l’exili podia molt fàcilment caure en una incomprensió suspicaç. Hi surten uns catalans de ficció cansats de ser qui són: amb una màscara que no s’acaben de creure, sempre entre la vehemència i la sornegueria. Hi surt un país basat en sis tradicions, quatre de les quals se sospita —a través de les investigacions d’un historiador estranger— que són lletra morta. Hi surt el desnonament forçós dels llogaters d’un edifici que activa un moviment de solidaritat que organitza una mena de marxa de la llibertat cap al camp: la gent s’exilia en massa en un èxode bíblic i naturista que deixa la ciutat abandonada. L’ambigüitat, el matís i la duplicitat dels personatges ens condueix a un món peculiar i consistent, amb un humor i una traça argumental que converteix els afers de genteta i els problemes domèstics dels llogaters d’un edifici en l’ull de l’huracà d’un artefacte novel·lístic que tritura amb ironia sistemàtica el tremendisme, el messianisme i l’exaltació romàntica i ideològica de tota mena: una novel·la on l’exili col·lectiu es converteix en una fontada arcàdica i faceciosa. I el país en una mascarada cordial i tràgica.
El martell no es queda tampoc en cap juguesca amb les expectatives de la paròdia genèrica. Amb una imaginació espurnejant, arbitrària i desfermada, però alhora fèrriament disciplinada, que avança amb una lògica tota seva però del tot implacable i congruent, s’abandona al plaer d’imaginar i ens en transmet el gaudi. Al lector se li proposa una lectura desvetllada i encuriosida, al marge de cap identificació sentimental o moral amb res ni ningú que circuli per la novel·la. Màxima concreció imaginativa i proximitat sensorial, i alhora màxima distància emocional, amb un punt d’humor continuat i una ironia estructural que contagia felicitat.
El martell és una novel·la més de situacions que de personatges, que practica amb eficàcia un antipsicologisme desprovist de daltabaixos punyents, que per reducció a l’absurd aconsegueix explorar l’ambigüitat i la indiferència moral, la ingenuïtat i les ombres latents de la culpabilitat. Si algú creu que és un llibre banal i formalista, potser s’hi ha de fixar una mica. Som en una ciutat europea que podria ser perfectament catalana, que té ressons autoritaris i nacional-catòlics, amb clubs esportius moderníssims i pretenciosos, barris obrers i manestralies, amb revistes satíriques, lluites de galls, amb feixucs camions amb remolc que salpen de matinada, raiers i bandolers que sotgen la ciutat… La consistència fictícia d’un món autosuficient se’ns imposa a la seva manera estranya.
Segons Antoni Munné-Jordà, un aspecte que defineix el llenguatge literari de Jordi Sarsanedas és la capacitat d’anomenar amb la màxima precisió els objectes físics que ens presenta. Això no és només ni principalment un indici de riquesa de lèxic, sinó de saviesa narrativa. Un dels punts forts de Sarsanedas com a narrador és la capacitat de dibuixar amb traça i plasticitat exacta les escenes, els llocs, els detalls, els personatges principals i els secundaris (que probablement conspiren secretament per convertir la novel·la en un pou de petites sorpreses sense fons). Ho fa amb tot just quatre traços que romanen a la memòria, amb una prosa admirable. Quan posa tota l’atenció en els petits rituals, en els racons concretíssims i les observacions minúscules de la quotidianitat, genera un efecte hiperrealista. No para de generar microrelats autosuficients en la seva materialitat envoltant, perfectament acoblats al cos de la novel·la. De cop es fixa en un gat, després el protagonista es posa a nedar sense aturador, més enllà tot gira al voltant de la desaparició d’un entrepà… Si encara no heu llegit El martell, no trigueu a entrar-hi. Si ja hi heu tingut tractes, no us hauré dit aquí res fonamental que no sabéssiu abans.
