Sobre La part del foc, de Pol Guasch
Amb molta probabilitat l’any 2021 es recordarà com l’any de consolidació de Pol Guasch. Anteriorment guanyador del premi de poesia Francesc Garriga amb Tanta gana (LaBreu 2018), durant el proppassat 2020 fou doblement guardonat tant per Napalm al cor, premi Llibres Anagrama de Novel·la 2020, com per La part del foc, 44è Premi de Poesia Catalana Josep M. López-Pico de la Vila de Vallirana 2020. Ambdues obres, especialment la primera, li obriren les portes a força mitjans els quals l’enlairaren fins coronar-lo com el golden queer del moment. A més a més, unes declaracions tan inesperades com inofensives durant la diada de Sant Jordi encara l’alçuraren més als altars de la polèmica internàutica. Posseïdor d’un currículum acadèmic certament envejable, amb un discurs especialitzat en les noves identitats i els estudis de gènere, tot l’adduït és prou motiu per estudiar la seva darrera obra poètica i comprovar què s’hi abrusa.
Tal com se’ns informa al pròleg signat per Marina Garcés, La part del foc sorgeix com una versió poètica paral·lela a un treball acadèmic sobre la poesia i l’amor. Concretament, l’autor es fonamenta en l’obra homònima La part du feu (1949) de Maurice Blanchot, el reconegut crític francès de qui en pren el títol per establir un diàleg amb l’anomenat «Hegel de la literatura» segons M. Foucault. De fet, cal recordar que aquest títol remet a una paronomàsia francòfila que significa aquella part que hom sacrifica a fi de salvar el tot d’una pèrdua major. Així doncs, s’estableix un concepte metafòric entre aquesta frase feta i l’amor que es pot resumir amb les paraules de la mateixa prologuista: «Estimar és cremar i no poder veure el propi foc». Per aconseguir-ho, estructuralment el gruix del text es divideix en quatre grans seccions, dins les quals es repeteixen amb variacions diversos paratextos introductoris com conclusius. En primer lloc, cada part presenta una mena de frontispici en què, sota el títol «obrir els llavis i dir…», l’autor va permutant l’objecte directe de l’enunciació («tu i jo», «el món», «jo i jo» i «ombra i final») per així presentar-se com a epígraf subtemàtic. A continuació, cada apartat s’obre amb una sèrie de textos apòcrifs estrafent la identitat de M. Blanchot —dues entrades d’un dietari del 1958, un article del 1949 i una epístola de la primavera del 1973—, i es clou amb sengles poemes titulats «Esbossos», que recapitulen tot el tractat anteriorment en proses poètiques. Val a dir que aquests són recursos ja presents en l’anterior Tanta gana, amb el qual conforma un díptic constatable especialment pel que fa al canemàs dispositiu. Per acabar, tot el conjunt s’embolcalla amb una introducció que glossa una faula hassídica reproduïda per G. Agamben, on apareix el terme «Història» com un conceptual cavall de Troia recurrent durant tot el poemari; i es tanca amb una nova però escadussera referència blanchotiana i amb unes endreces prou aclaridores quant a deutes o referències.
La part del foc és un poemari més meditatiu que líric, més teòric que inspirat, una reflexió antitètica on l’amor s’afirma per la seva pròpia negació. Citant el propi autor, «estimar és cremar i no veure el propi foc». És a dir, l’amor és conscient un cop aquest s’ha acabat i se’l verbalitza retrospectivament, i és llavors quan la «història» entesa com a tradició encarcarada o identitat inamovible, ase de tots els cops d’ençà l’al·legoria inicial, pren tot un nou significat. Enfront aquella «història», aquesta «Història» o arqueologia amatòria en forma de poemes ubicats en situacions ordinàries i contextos tan urbans com naturals, motivats per circumstàncies aparentment casuals i un lèxic força planer. Majoritàriament, llevat d’algunes quartetes decasíl·labes i uns heptasíl·labs mal resolts, el gruix dels poemes estan compostos en vers lliure, amb un ritme fonamentat en anàfores i catàfores i l’ús de l’imperatiu digues com a comú denominador perlocutiu. Així mateix l’estil de M. Blanchot, ple d’apories i paradoxes, políptotons, contrapets i quiasmes, resulta tan fàcilment imitable com difícilment comprensible, i Pol Guasch n’imita bé el trop però no n’ultrapassa la retòrica. El resultat global, doncs, són uns poemes gens referencials al voltant d’un amor que supera la dualista visió romàntica, més aviat suggeridors però d’una ambigüitat fàcilment resoluble, a voltes massa mecanicistes, i que no sempre acaben de conjugar prou bé amb el marc teòric proposat. En aquest sentit, els blens de la trena no sempre estan prou tibats i, mentre que alguns poemes s’escauen a la proposta general, d’altres semblen simple farciment, molt més valuosos autònomament que conjunta.
El principal problema d’aquesta obra és que, més que diàleg, contestació i fusió amb M. Blanchot, sembla que l’autor aprofiti tota una bastida teòrica aliena per sostenir una poètica sense pes propi. O sia, l’original La part du feu és un recull d’articles publicats d’ençà el 1945 a diverses revistes, majoritàriament a L’Arche, i que es clou amb el seminal epíleg «La Littérature et le Droit à la mort», un text que el crític francès reeditaria íntegrament com a pròleg del seu De Kakfa à Kafka (1982). Encara més, aquest fou originalment publicat en dues parts a Les Temps Moderns: la primera, titulada «Le règne animal de l’esprit», l’any 1947; la segona, amb ja el títol definitiu l’any 1948, i que alguns han considerat una resposta al celebèrrim «Qu’est-ce que la literature?»(1948) de J.-P. Sartre. En definitiva, dins la trajectòria crítica de M. Blanchot la importància d’aquest epíleg és immensament més rellevant que la del títol del recull, un préstec d’una versió manuscrita de la Història de l’erotisme de G. Bataille segons C. Bident, i que mai més tindrà una represa o esment per part de M. Blanchot. I és en relació amb aquest epíleg que Pol Guasch demostra una lectura molt superficial més enllà de reproduir-ne alguns fragments i bescanviar-ne el mot literatura per amor com a motor dialògic. Bé és cert que el poeta ho planteja des d’una suplantació ficcional totalment vàlida, però també és veritat que llavors cometre ucronies o confondre’n sinecdòquicament els títols són errades indefensables, sobretot quan tu mateix has creat aquestes regles del joc. Òbviament, aquest és un judici més teorètic que artístic, però és que poèticament parlant el diàleg tampoc no s’escapa de ser un soliloqui: els poemes resultants no comporten la seva pròpia desaparició sinó que confirmen una experiència centralitzada, una síntesi que no inclou aquella perenne negació que li permeti seguir essent defugible, «literrant» seguint la terminologia de T. Blesa. A tall d’exemple proper i casolà, per si calen referents, basti llegir l’obra de Carles Hac Mor. I és que cal haver llegit força Hegel, especialment filtrat a través d’A. Kojève i J. Hyppolite, per adonar-se que rere l’aparent juguesca verbal i falsament nihilista de M. Blanchot hi ha un projecte crític amb molt més sentit del que aparenta.
Segons E. Levinàs en parlar de son amic Blanchot, la literatura és l’essència humana del nomadisme; l’art, una cabana en el desert. La part del foc és un llibre que ens resguarda de la desolació, notable per arriscat i pretensiós, però que no acaba acomplint les expectatives creades tant pels uns com per si mateix. Ara bé, un llibre els errors del qual són alhora els seus majors mèrits i, tenint present l’obra editada fins ara, que li auguren un futur ben remarcable sempre que sàpiga equilibrar objectius amb resultats. Al capdavall, potser cal cremar-ho tot, cabana inclosa, per arribar a desertar de l’inclement i vèncer.
