A partir de Matar el nervi, d’Anna Pazos
La joventut com a fenomen: la generació de records.
Avançar en la transició que va dels vint als trenta amb certa lucidesa i estabilitat emocional sembla un luxe reservat només per als més afortunats. Entre la por a la mediocritat i l’espera de les formes definitives de l’amor s’inscriu el turment d’aquests anys en què sembla, l’única preocupació es generar records prou intensos per a les àrdues èpoques d’adultesa que aviat sobrevindran. Així es com, en paraules d’Anna Pazos a la seva darrera obra Matar el nervi, publicat per La Segona Perifèria aquest darrer maig, concep l’etapa vista amb la perspectiva dels anys.
L’escriptora i documentalista assaja, en aquesta obra autobiogràfica de no-ficció, de relatar la profunda inconsistència que per a molts suposa la vintena. Temps travessats per la inestabilitat, la incertesa, i les anticipacions constants. I com, amb els anys, en el moment de recol·lecció i escriptura prenen sentit i adquireixen una perspectiva que permet l’anàlisi dels motius, les decisions i les intencions, majoritàriament, justificades per un profund idealisme i la necessitat d’arrelament, «hi havia arribat pensant que m’apropava al nucli d’alguna cosa, però en realitat només feia temps fins a haver de fer front als afers centrals de la vida». Parafrasejant l’autora, viure en la transició cap a alguna cosa sense tenir ni idea de quina és aquesta cosa ni com s’hi arriba pot generar més pensaments desendreçats i vagues que col·lideixen entre ells i fan esclatar rampells d’idees disperses i incorruptibles que qualsevol cosa propera a una romantització d’adolescència tardana.
Incisivament, vida i obra es fusionen en una travessa que passa per Tessalònica, Jerusalem, un viatge transatlàntic, Nova York i finalment la immersió en la història íntima de la seva família. És una deriva que no deixa entreveure res més que una recerca insistent d’arrelament, de trobar el lloc, la persona o algun motiu prou consistent a què aferrar-se en un món on «tothom fingeix conformar-se amb un succedani de la cosa real».
Hi ha la perversitat de l’addicció que pot suposar la inestabilitat i la incertesa en un intent d’evitar la confrontació amb un mateix, com una fugida endavant sense aturador i l’enlluernament per personatges que aviat es transformen en éssers indesitjables dignes de repulsions i desencants. Potser resulta cert això que «naixem amb una capacitat limitada de sorpresa i entusiasme i si l’esgotem massa aviat hem de trampejar la resta dels anys amb una sensació apagada de repetició. I que un entorn hiperregulat atrofia la intuïció. Rebaixa l’excitació de la cerca. Anul·la el trasbals del desig».
Sumida en la por a la mediocritat, que ella mateixa allunya de qualsevol distinció i arriba a definir com a un virus que afligeix a tothom per igual, cedeix completament, rere la generació de records prou intensos i excitants, la sensació d’insatisfacció permanent en un intent d’esvair la vulgaritat de la seva existència.
Un altre dels eixos principals que constitueix el relat es l’insaciable flux de vincles i relacions que mantindrà l’autora amb habitants dels indrets que trepitja i que, en el fons, no deixen entreveure res més que la necessitat de superar, parafrasejant a Georges Bataille, la discontinuïtat de la nostra condició com a éssers fragmentaris. L’atracció de Pazos pels personatges extrems, els múltiples afers que ansiegen sempre l’instant de revelació, el clímax, o com ella mateixa expressa, un estat de connexió superior, li permetran extenuar-se en l’experiència de la sobreabundància, objecte de passió i objecte de contemplació poètica; perquè «una història d’amor havia de ser una cosa grandiosa i imparable. Havia de suposar un reconeixement profund, absolut i triomfal».
Les absències, l’abandó, el desencís, la decepció. «A vegades l’arrossega una foscor densa, com una marea en retirada», escriu. Durant la travessia també hi haurà espai per a tots aquests adjectius «no parlem durant el trajecte i no tornaré a veure’l mai més». Finalment, l’acceptació i l’aprenentatge.
L’obra com el fet de vagarejar com si es pensés que s’arriba al nucli d’alguna cosa definitiva i absoluta, fent del trajecte un camí dolç i estimulant; suportar l’arribada a l’adultesa amb la suficient bellesa i actitud per a deixar treballar la memòria en una biografia i fer-ne de la mateixa un retrat generacional. Aconseguir per fi matar el nervi tot expressant, en paraules de Leonard Cohen, la derrota inevitable que ens espera a tots, dins els confins estrictes de la dignitat i la bellesa.
