L’epitafi a la làpida de Stendhal al cementiri de Montmartre podria resumir la vida de Josep Pla: «Scrisse. Amò. Visse» (‘Va escriure. Va estimar. Va viure’). L’ordre potser no és ben bé aquest. O sí. Crec que va arribar a estimar més que escriure, perquè per l’escriptura sentia un veritable amor, i que només va viure quan l’amor i l’escriptura li deixaven espai, que és quan més sol se sentia.
Josep Pla era un geni per la senzilla raó que en vida ja sabia que passaria a la posteritat. Només sota aquesta premissa es pot entendre com actuava des dels primers dies. El de Palafrugell als anys vint, quan encara no havia empatat amb ningú, ja encoratjava Alexandre Plana i el seu germà a buscar els seus articles i a desar-ne sempre una còpia. També ho farà amb la mare, les germanes i les parelles. No només això. Pla conservarà tota la documentació que parle d’ell: crítiques, befes, articles lloables i reportatges. És una de les seues grans obsessions: que el paper mai no es puga perdre; que l’esforç no quede com aigua en cistella. Fins i tot enmig de la guerra, Pla no deixa d’enviar cartes a totes les redaccions recordant que, en algun moment o altre, algú passarà a recollir els originals dels articles.
Aquesta fixació s’agreuja amb el temps, i arriba a tenir tot un complex de Diògens, acumulant, com ens fa veure Xavier Pla, «qualsevol testimoni de la seva existència, fins i tot els més intranscendents, si més no aparentment: centenars de rebuts de la llum i de l’aigua, o de taxi, o d’ordinari factures d’hotels i de restaurants, bitllets de metro, de tren, d’avió o de vaixell, cartes i postals, telegrames, notes manuscrites, receptes mèdiques, targetes de visita, invitacions a festes, sopars o actes literaris, targetes de bateig i participacions de casament, recordatoris de funeral».
Malgrat tot, treballar amb ell no havia de resultar fàcil. Ho demostren, entre d’altres, les quatre biografies que va encarregar en vida —o instar a ser escrites— a diferents personalitats. Hi haurà gairebé sempre un mateix patró: ell triarà el biògraf, els farà fer la feina i ni es molestarà a contestar en última instància. Serà així amb Pere Bech, que fa un llibre d’admirador, i també amb Ventura Ametller. El més sorprenent és que en cap cas hi ha un enuig cap a ell, sinó una mena de demanar misericòrdia. Després d’un any sense resposta, Ametller només podrà dir que: «La meva indigna escriptura es troba al bell mig de la ingent paperassa produïda pel més gran i prolífic dels autors de llengua catalana».
Amb l’aparició de Baltasar Porcel canvia. Pla l’introdueix als cercles culturals i polítics de Barcelona, i és Porcel qui vol biografiar-lo. Pla, sempre generosament interessat, no s’està de dir que és una obra que bé que podria guanyar el premi que porta el seu nom, i que té la impressió «que Josep Vergés sabia que vostè volia fer una biografia (meva) abans de l’establiment del premi». El contingut, però, ha de ser el que el de Palafrugell vulga, fins al punt de voler escriure la biografia a quatre mans. Porcel s’hi nega.
Però el caràcter controlador de Pla es cuina durant els anys de joventut. Pla no només és el centre del seu món, sinó que és el centre del món de totes les persones que l’envolten. Absorbent i magnètic, desborda devoció a mesura que la gent passa temps amb ell. Des de l’admiració fins al respecte. La desgraciada figura paterna —per a mi gairebé desconeguda— explica moltes de les dèries i preocupacions futures, fins al punt que, vist en perspectiva, la fixació per la moneda i la utilitat li ve més per la desastrosa mirada per als negocis d’Antoni Pla que no pas del viatge a Berlín l’any 1925.
Antoni Pla naufraga en gairebé tot el que comença, i Josep arrossegarà per sempre més la imatge humiliant, ja des de jove, d’haver de ser ell qui anava a pagar els deures a la Banca Magí Valls a la plaça Urquinaona. Josep fa de pare, i Antoni fa de fill. El fill viu una adultesa precoç, i el pare una joventut eterna. El tracte cap al patriarca començarà sent de respecte malgrat la distància, com el pare que deixa que fiques el dit al foc quan prèviament t’ha avisat que crema. Josep aconsella, Antoni desobeeix. El to cordial evoluciona a irònic quan des de Berlín s’assabenta que l’ha desobeït i ha comprat més bèsties per al Mas: «¿Fem bons mercats? ¿Augmenta l’arca de Noè de Llofriu?», escriu a la mare. El seu pare sempre sembla escarmentat, però la desobediència mai no s’atura. És la mena de persona que creu que és més intel·ligent del que és. I quan la manca de mires s’ajunta amb els diners, el desastre sempre és més notable. La pobresa en aquests casos sempre serà millor consellera.
Antoni escriu a Josep que està «fent els deures», com un nen avergonyit, però la situació no triga a esclatar. L’any 1928, des d’Estocolm, Pla rep una carta d’embargament de la casa del carrer Sol perquè el seu pare, malgrat tenir diners, ha oblidat pagar les lletres. Pla en tot moment envia gran part del que guanya a casa. Se sent estafat, i juntament amb el seu germà, han de recomprar la casa que el pare ha perdut. Des d’aleshores Josep es convertirà en gestor. Envia notes i diners, lletres i telegrames indicant què han de pagar a qui i com treure benefici del Mas. Es desespera quan el pare no contesta; cada mes apareixen nous deutes que desconeixia. Les cartes cada cop són més tenses: «Si fas tot això amb una mica de criteri administratiu, podrem sortir del pas», «mira de pagar tots els atrassos que prudencialment puguis», «Si totes les coses de la teva vida les has fetes aixís, no és pas estrany el que t’ha passat».
Pla llegeix des de Madrid cada dia el butlletí del temps al Baix Empordà per donar ordres de quan regar o collir. També utilitza els seus contactes per esbrinar quan arriben, per exemple, grans quantitats de carn congelada de l’Argentina, i així vendre’s les vaques a temps. És malaltís, i les seues ordres són gairebé diàries. La família passa a un segon terme en les cartes. I les afirmacions passaran a ser preguntes de comprovació: «¿Has cobrat les vaques?», «¿Quantes vaques hi ha plenes? ¿I els conills? Van molt lentament», «El cavall, ¿que no va bé?», «¿Com va el sementer? ¿Quan l’acabaràs?», «¿Has cobrat alguna cosa més?», «¿Podràs pagar lo de la Caixa d’aquest mes?», «S’ha d’arreglar la qüestió dels masovers», «posa en marxa l’hort. Després de les últimes obres que ets fet, ¿creus que l’hort es podrà regar tot l’any?», «Fas les coses exactament oposades a com jo les faria».
El 28 de gener del 1928 Pla llença definitivament la tovallola amb el seu pare quan aquest contracta més gent al Mas sense permís: «T’haig de repetir una vegada més que tot el que he fet fins ara ho he fet per vosaltres, contra els meus interessos, a còpia de sacrificis incomptables i que, de seguida que diguis alguna cosa, estic disposat a acabar definitivament». Tot i així, pagarà les lletres que el seu pare deu des de 1936 fins a l’any 1942. Antoni Pla sembla venjar-se del seu fill al testament. El deixa hereu, sí, però amb una condició: serà «hereu gravat», és a dir, no podrà vendre res, i les propietats passaran sempre als fills, uns fills que sap que Josep no tindrà mai.
El segon dels punts sobre el qual pivotarà la vida de l’escriptor seran els viatges. Sempre sembla ser en el moment exacte en el lloc exacte. Serà a Madrid durant l’adveniment de la República, a Itàlia durant la desfilada de camises negres, a Berlín davant l’aparició de Hitler en una cerveseria, i l’assassinat de Kennedy l’enganxa just en el vaixell de tornada. La casualitat o el do de saber ser-hi.
Ja des de l’inici Pla entén el periodisme com la seua manera de viure, i hi posa tots els ous en aquest cistell. No vol fer cap altra cosa que escriure, i això condicionarà —i per a ell justificarà— molts dels actes que posteriorment va cometre i que seguidament explicarem. El seu nom, però, anirà sempre vinculat al plagi quan a la seua primera corresponsalia, a París, copia un article sobre llibres del diari Le Temps. És divertit perquè hi ha parts que no sap traduir al castellà, i així quan Souday parla «d’une suite de petites vignettes ou d’enlaminures», Pla ho ha de deixar en català: «una serie de pequeñas viñetas y “culs de llàntia”»
Però Pla també era sinònim de lectors, de qualitat, de repercussió i de frescor periodística. Tant és així que quan l’acomiaden, La Publicidad rep tantes cartes de lectors emprenyats perquè no troben al diari els articles de Pla que aviat el tornen a enviar com a corresponsal. És aquí quan troba que fer dubtar el lector pot ser divertit, i comença un joc al qual jugarà tota la vida. Pla no només admet que sí, que aquell article és plagiat, sinó que diu que en té d’altres que també. Se sent còmode en aquesta corda. Llegeix molt, moltíssim, i va posant hams. I comencen les provocacions als crítics i detractors. L’argument d’una de les narracions de Coses vistes, «Un àngel», és molt —molt molt— semblant a una altra de Dostoievski, La confessió de Stavroguin. I Pla, burleta, l’acaba així: «… i ara no em sé explicar si això és una fantasia, una realitat o un plagi». El mateix procediment farà servir al pròleg de Viatge a Catalunya: «Sàpiga, doncs, el llegidor que si no he plagiat és més perquè no he pogut que perquè no n’he tingut ganes».
El viatge a Itàlia suposa el primer contacte amb les revolucions mundials. És aquí quan comença a barrinar sobre què vol dir per a ell «nacionalisme»; és aquí quan veritablement començarà a formar-se: «Si yo fuera italiano o francés o alemán, no sería nacionalista, como no lo serán, sin duda, los catalanes del siglo veintitrés o veinticuatro, es decir los catalanes que nazcan cuando Cataluña goce de independencia completa. Entonces, un catalán podrá permitirse el lujo de llamarse ciudadano del planeta. Y solo entonces, solo a través del mundo, podrá sentir plenamente las ventajas de ser catalán».
La figura de Mussolini li interessa. Els tres articles que publica sobre el feixisme, però, no agraden gens al govern italià, i està a punt de ser expulsat del país. Retracta l’ambient que s’hi respira, i el Duce de mica en mica passa de ser una figura que li desperta certa admiració a ridiculitzar-lo. Des de la pensió Balestri, on dorm, veu la desfilada entre himnes patriòtics i li costa treballar pel crit de les consignes feixistes. Pla s’equivoca de totes totes quan creu que el feixisme serà «una escarlatina de la joventut italiana». En aquesta època juga a dues bandes —com farà també amb els editors, amb tres contractes vigents per la publicació dels seus llibres— amb El Sol i La Publicidad. S’emprenyen amb ell, amb raó, perquè cap d’ells té l’exclusiva, però tots dos paguen per ella. La informació que aporta Pla, però, juntament amb el to, l’estil i la qualitat, fa que triguen a donar-li un ultimàtum. Un article en què Pla va en un tren ple de militars amb metralladores i arriba amb quatre hores de retard perquè a Orvieto ha estat tirotejat era massa sucós per posar tanques al camp.
A Itàlia repensa la seua postura política. Mira d’aplicar Europa a Catalunya: com seria una revolta pagesa? Què suposaria per als seus interessos? Som en el moment del cop d’Estat de Primo de Rivera. La ingent quantitat de cartes que Xavier Pla presenta a la biografia és or per fer una lectura més precisa. «Malgrat tot, crec que aquesta gent faran un gran bé a Catalunya, sobretot si ataquen fort». El seu catalanisme es radicalitza, i Pla creu que l’acció espanyolista comportarà forçosament una reacció nacional catalana.
Els problemes per la seua ideologia no triguen a arribar. El 29 de juliol de 1924 Pla publica a El Día un article titulat «¿Se abandona Marruecos?» en què la figura de l’exèrcit espanyol queda pel terra. La Guàrdia Civil va a Calella a buscar-lo. Com que no el troben, publiquen una notificació al Boletín Oficial de la Província de Gerona. Pla, de nou, no s’hi presenta, i el declaren en rebel·lia. Comença a desdir-se d’alguns articles d’Itàlia fins que publica «Mussolini, venedor de fum» pocs dies després.
Alemanya el marcarà de per vida. La hiperinflació d’un país d’ordre i educat sembla causar-li curtcircuits. Els fonaments d’un país, malgrat estar ben cimentats, s’ensorren. Què passarà amb països més febles?, sembla preguntar-se. Com sempre, tot ho viu en primera persona. Pla i Xammar són el 14 d’agost a la cerveseria Bürgerbräukeller, on hi ha Von Kahr. Entre aplaudiments i discursos, un so sec els trunca. Sis companyies del Kampfhund —organització de combat de l’NSDAP— entren en tromba. Cinquanta persones armades, amb Hitler al capdavant. Els assistents continuen amb els visques, i serà llavors la mítica imatge de Hitler aixecant el braç i engegant dos trets al sostre per parlar.
Xavier Pla, com molts acadèmics anglosaxons —els quals han publicat els últims treballs biogràfics sobre Hitler— dona veracitat a l’entrevista que Pla, acompanyat per Xammar, publica el 28 de novembre. La concessió de l’entrevista seria senzilla si pensem que eren periodistes aixoplugats sota la protecció de l’Espanya de Primo de Rivera, afí a Hitler. El misteri que sobrevola és perquè ni Pla ni Xammar tornen a parlar sobre el tema. Ara bé, gràcies a les investigacions de Xavier Pla podem saber que l’absència no comporta mentida, de la mateixa manera que la presència no atorga fiabilitat. Els silencis de Pla només s’entenen des del dolor, el mateix que segurament el porta a no escriure ni una mísera ratlla quan esbrina que un gran amor, Ali Herscovitz, va arribar a Auschwitz en el comboi 12, essent assassinada pocs dies després.
El punt clau: la Guerra Civil Espanyola
I aquí el que voleu llegir. És cert tot allò que us han explicat? No. Amb matisos, però no. Anem a pams. Un dels moments claus de les seues futures accions —i ja el lector pensarà si és, o no, justificable— és la violència anarquista que viu a Palafrugell. A principis d’agost del 1936 el director de l’escola de Maristes i amic és assassinat d’un tret al clatell. També pocs dies després l’exalcalde, i també amic, juntament amb cinc persones conegudes per Pla, són trobades amb les mans lligades a l’esquena amb filferro i un tret al cap. El 24 d’agost serà assassinat a la carretera de l’Arrabassada el periodista Josep M. Planes. Aquest últim serà el detonant perquè Pla decidisca fugir de Catalunya amb un passaport que li aconsegueix Jaume Miravitlles mitjançant Adi Enberg.
Pla, com afirmaven molts defensors d’esquerres de l’època, no havia escrit res problemàtic per patir per la seua vida; però molts dels que van pelar aquells dies tampoc no ho havien fet. És curiós perquè des de Madrid la imatge de Pla és ben diferent de la que ens han volgut vendre durant anys. Els periodistes que l’envoltaven ho tenien claríssim. Més que nosaltres, per desgràcia. Per a Unamuno, en aquells dies Pla «tenía una visión radical del problema catalán. Estaba alejado espiritualmente del diario donde colaboraba —La Publicidad— y defendía la actitud de Macià». Durant molts dels sopars Josep Pla, segons Xavier Pla «desenvolupa les tesis separatistes amb vehemència», i testimonis com el de Marcel·lí Domingo li donen la raó: «José Pla era radical. No creía en la gente de Madrid ni consideraba factible una unidad de acción entre los elementos españoles y los catalanes. —“¡No son gentes de ideas claras!”, decía». Hem de pensar, a més, que Pla va ser el gran organitzador d’un diàleg amb Abd el-Krim per intentar afeblir la dictadura amb l’assassinat del rei Alfons XII. Les negociacions semblen ben avançades, perquè fins i tot hi ha un fons —un «donatiu d’un patriota de 100.000 pessetes—, un lloc per a l’assassinat —Sant Sebastià— i una possible fugida —«una sortida pel cantó de Rússia, si més no per refugiar-s’hi un cop s’hagi fet el cop». Indique tot això perquè per a mi aquesta és la veritable ideologia planiana, la que fas quan no venen a pelar-te. Tot el que ve a continuació es fa des del ressentiment de qui ha de fugir amb el que duu posat perquè amics anarquistes l’avisen que en un parell d’hores camarades seus aniran a matar-lo.
Pocs dies després de la fugida, sí, Pla i Adi comencen a col·laborar amb el servei d’intel·ligència antirepublicà, el SIFNE. Carles Sentís el veu arribar: «es va posar a plorar». Malgrat això, remarca que a Pla l’han de convèncer per ser «uno de los suyos». D’aquesta col·laboració la revista Sàpiens l’any 2007 fa un infecte monogràfic signat per Sílvia Marimon a partir de les investigacions de Jordi Guixé. Xavier Pla demostra la mala bava i la manipulació. Al Ministeri de l’Interior troben una fitxa policial que aparentment l’implica, datada del 24 de maig del 38. Josep Pla, però, feia cinc mesos que era a Roma. A més, erren quan diuen que era redactor de La Vanguardia, i seguint amb la falta de professionalitat obren un interrogant sobre una subvenció de Juan March a Pla de la qual no se’n té constància —ni a la biografia ni al monogràfic. Perillosament, i amb la mala fe que sempre hi ha en la ignorància, col·loquen l’afirmació —de nou, sense proves— que Pla vigila vaixells a Marsella al costat de la fitxa policia de Pla, i també d’un document del 38 del Comando Aviazioni Legionariadelle Baleari signat a Palma amb indicacions de bombardeig a republicans. Deixen una engruna aquí, una allà, i que el lector menge. A la llista de gent poc professional, Xavier Pla també presenta Josep Guixà, qui al seu llibre Espías de Franco. Josep Pla y Francesc Cambó (pàg. 364 d’aquell llibre), afegeix amb Photoshop la signatura de Pla a les referències de La Vedetta d’Itàlia.
És curiosa la repetició interessada fins a l’avorriment del mite que Pla anava al port de Marsella a denunciar els vaixells republicans. Mite que, d’altra banda, la biografia demostra que és mentida. Entre la documentació del SIFNE, Xavier Pla troba un document d’un agent que escriu a l’oficina central queixant-se que Josep Pla no ha sortit de l’oficina des de la seva arribada a l’octubre. L’agent està molest. El port és gros, i només hi són ell i un altre agent. Veuen que Pla podria fer més, i tothom es queixa perquè saben que l’escriptor no ho fa per manca de capacitat, sinó per manca de voluntat.
Pla fa feines al SIFNE? Sí. És el que voldria? Òbviament que no. Els espanyols i catalans franquistes ho tenen més clar que ningú. No se’n refien. I fan bé. Els incomoda l’ambigüitat, la falta de compromís, les excuses a l’hora de treballar. Els dona el mínim perquè no l’emprenyen, i es nega a treballar en equip per no ajudar ningú. Cada cop té més detractors. Manuel Aznar, desesperat, escriu a Antonio Cacho: «Este demonio de catalán de Palafrugell escribe con tales desenfados irónicos que no sabe uno en donde pone los límites entre la seriedad y la broma». Tenen clar que és un «separatista en cubierto», y que sempre seria «demasiado catalán».
No defensarem pas Pla. Hi ha un episodi en què apareix el seu vessant més egoista, miserable i menyspreable. No hi ha cap justificació que ens faça comprendre la ganivetada per l’esquena a Cambó que Xavier Pla localitza en un document inèdit. És un acte brut, visceral i mogut simplement per la venjança i el desig de fer mal. No n’hi ha altra. Interpretar el document és complicat. Falta la primera pàgina, i no en sabem el destinatari, però mostra les diferents cares durant la guerra, «sense cap escrúpol». Pla, en arribar a Abbazia, escriu unes quartilles per denunciar Cambó. És una delació. Una carta «explícitament confidencial» en què Pla traeix secretament Cambó, qui l’havia ajudat fins fa pocs mesos. Sembla que Pla té tota aquesta informació perquè Adi ha assistit a moltes de les reunions de Cambó. La carta acaba així: «los que deberían dar ejemplo no han ni escarmentado».
L’entrada a Barcelona amb les tropes franquistes és la frontissa de la seua vida. De seguida s’adona de l’error. Pla pot trair tothom, però no pot trair el que més l’importa: l’escriptura. Aviat veu que la censura serà dura —i molt— contra ell i els seus escrits. Qualsevol text seu és sospitós. Ballar a la corda fluixa fa que els censors desconfien, que sovint vegen uns fantasmes que, d’altra banda, eren ben reals. Però Pla aprèn a escriure per dir el que no pot. L’angoixa, però, serà perpètua fins als últims dies. Sap que ha de lluitar contra els seus propis fantasmes, contra el seu posicionament durant la guerra i també, i sobretot, contra els qui va donar suport. Comença una veritable militància cultural que no deixa de ser política.
Pla utilitza nombroses autoentrevistes per netejar la seua imatge. Preguntes que tracten els temes que ell vol tractar. És un espai on explicar-se. El 20 d’abril de 1953 escriu molest al seu editor. Vol que quede clar quin és el seu nom, que no és J. Pla, sinó Josep Pla, amb totes les lletres. «Aquest és el nom real i autèntic, i no hi pot haver equívoc de cap classe. Perdoni i gràcies». Comença a refer els seus llibres amb canvis substancials. Molts d’ells d’estil, però d’altres d’ideològics. L’any 1979, per exemple, torna a publicar un article sobre el bilingüisme amb un petit canvi: «Que tothom escrigui en la llengua que Déu li ha donat —en el meu cas el català, cosa impossible en aquests dies—, que ja és prou difícil, ardu, escriure». La missió de tot plegat queda ben palesa en una carta a Montserrat Roig: «Hem de salvar aquesta literatura».
Des de l’Espanya van fent, però. Els simpatitzants de Pla es poden comptar amb els dits de les mans. Els diaris falangistes l’amenacen públicament. La manera d’escriure castellà de Pla és vista com un insult. I Pla no deixa en cap moment de tensar la corda. Comença una campanya per tractar-lo de venut i d’alcohòlic. Com més insults rep, més exagera: «Los hombres se casan porque están solos —es decir porque se fatigan de hacer esta cosa que llamamos, en vernáculo, soñar tortillas». Xavier Pla en recull algunes: «joven y todo», «contado y debatido», «más que un fuego no quemaría», «están tocados del ala», «hacer lo que llamamos el vivo», «hacer el señor», «Estoy haciendo tarde. Yo también estoy haciendo tarde», «escuchar como quien oye llover», «su mal no quiere ruido» o «hay para alquilar sillas». Alguns d’aquests canvis es fan a posteriori, és a dir, són introduïts a textos refets amb el simple objectiu de molestar, com a l’article «Viaje en autobús», on no apareixerà el que després serà un inici de novel·la mític: «Provisto del correspondiente billete y del indispensable salvoconducto —pagando, San Pedro canta».
De nou, però, Pla desconcerta tothom. Ara cap a l’altra banda. La seua relació amb Quintà està plena d’eufemismes, de sobreentesos, i de contraban. La Guàrdia Civil n’està al cas, i la clau de tot torna a ser el que podria amagar-se rere l’empresa surera americana Armstrong. Pla entra en contacte amb el reporter de The New Yorker Frank Musselman Schoonmaker, qui l’any 1939 havia ingressat a l’Oficina de Serveis Estratègics de l’exèrcit nord-americà. Com explica Xavier Pla, «aquell mateix any 1942 és nomenat ‘Chief of the Spanish Desk’ amb la funció de ‘charged with coordinating secret intelligence arriving overland from occupied France to Spain and then to North Africa’». El contacte és estret, massa. Parlen d’un amo que no sabem qui és, ni tampoc el paper que juga Albert Puig Palau entre tots dos. En una carta s’acomiada d’ell recordant-li el que han visitat junts: «Tengo muchas ganas de verle de nuevo y pasar con Vd. unos días en aquellos lugares de la Costa Brava que me han gustado tanto»
Xavier Pla fa bé de preguntar-se «¿Què significa que, en plena segona Guerra Mundial, Pla tingui aquesta relació tan estreta amb el cap dels serveis d’intel·ligència nord-americans a Espanya, encarregat de l’evasió per terra des de la França ocupada fins al nord d’Àfrica? ¿Quins són els motius que porten Pla (i el seu germà Pere) a col·laborar amb el servei d’espionatge nord-americà, amb el risc personal i professional que això li comportava?». A una petita agenda de Pla trobem l’any 1944 contacte amb dos persones més dels Serveis Estratègics dels Estats Units: Melvin S. Lord i David E. Sanderson. El primer nom apareix prèviament en una carta al germà. És el 18 de setembre de 1943. Pere explica a Josep que en Lord «ahir a la nit en Lord va donar-me el teu “salvaconducte de frontera” per renovar-lo». És evident, com remarca Xavier Pla, que si només fos un directiu d’Armstrong, aquesta notícia no tindria cap sentit. La vinculació de Pla amb el agents del servei nord-americà durant aquells anys encara s’agreuja més quan al llibre de David A. Taylor Josep Pla apareix com una de les persones més vinculades amb un altre agent: Herman R. Ginsburg. De fet, un agent de Ginsburg serà qui farà de cicerone quan Pla vaja a Nova York. El cercle cada cop apunta a una única direcció, sobretot si tenim en compte que, com indica Xavier Pla, l’empresa surera implanta una delegació a Portugal i hi envia Pere Pla a Lisboa, just en el mateix moment que el consolat anglès a Barcelona, Bernard Bevan, és destinat a Lisboa com a «First Secretary Information» de l’ambaixada britànica a Portugal.
El capgirament de Pla és evident. Vol refer-se. Hi ha molts fils solts que condueixen a una direcció. En Pla res no és casualitat, i semblaria d’ignorants pensar que tenia la mala sort de rodejar-se, sense voler, de tanta persona vinculada al servei d’informació nord-americà i britànic. A mesura que la persona es vincla, l’obra també. Per fer-nos una idea, l’any 1977 es desglossen les vendes de Pla en dos apartats: llibreries i col·leccions completes de subscriptors. En les primeres, 177.654 exemplars; en les segones: 112.752 exemplars. Una xifra estratosfèrica de 290.406 exemplars venuts. La vida de Pla només té sentit quan l’obra comença a tenir valor. Sobre l’Obra Completa, Xammar recull el que per a mi és fonamental de tot plegat. Amb seixanta-tres anys, Pla ha publicat uns quaranta títols i milers d’articles, i diu: «Serà la meva resposta al general Franco i al seu projecte de destruir la llengua catalana».
La vida de Pla té llums i ombres. Cinisme i generositat. Odi i estima. No saps des de quin lloc de la pista juga, però tens clar que sempre juga. I les torna. La biografia, però, deixa clara una tendència. Una vida dividida en tres: llibertat-guerra-lluita. La primera i la tercera part tenen dos factors en comú: el catalanisme i Catalunya. La segona només un: la supervivència. Pla era capaç de desaparèixer durant dies deixant angoixada Aurora i alhora fer-li cada matí un petó al front. Era capaç de fer la gara-gara a alguns franquistes i alhora enviar joguines als nebots d’ella i sacs de menjar als familiars que Aurora tenia del bàndol republicà. És independent i solitari, però des de la distància vol tenir tothom ben cuidat, com si l’única manera de tenir cura de la resta fos allunyar-se d’ells, com un mal foc que tot ho crema si t’hi acostes. Crema amics, crema parelles, i la solitud —el sentir-se, no pas el ser— va acompanyar-lo gairebé sempre. Les brases, però, encara cremen i cremaran.
