Plau, i és honorable, d’escriure en premsa lliure per dir allò que surti del pap, en forma de lletraferidura, quan sigui i com sigui, sense limitacions ni traves ni escarafalls, ni esperes ni convencions ni reconvencions de cap mena, i que pugui ser expansió de dèries o necessitat indefugible d’expressió, i que a algú aprofiti. Els amics de La Lectora, excel·lents companyons de colla esperitosa com cap altra, ho han propiciat, i els en soc reconeixent.
Aquest 2024 és el centenari del naixement, entre d’altres, de Joan Ferraté. No oblidem pas, per ventura, el gran Estellés, en Pedrolo, i el Rector, ben agombolat per en Pedrals. Això de les centenes sempre convé, i és bo, en el sentit que la gent en parla, dels autors, i amb sort es publiquen coses, i algú ho agraeix. Ho constatem cada any, i el proppassat 2022 ho vam veure amb Gabriel Ferrater. La nova edició dels Papers sobre literatura és de celebrar, sobretot pels papers inèdits. L’article esplèndid sobre Carner ha estat tota una troballa, formidable; i l’endreçament de tots els materials que ha fet l’editor, Jordi Cornudella, molt encertat, com és habitual. Seria bo de veure què pot sortir, en aquesta avinentesa cronològica, de, o sobre, Joan Ferraté, si algú s’hi anima. La majoria dels seus llibres deuen ser introbables, o de mal trobar. Com que les edicions crítiques definitives són complicades i entretingudes de confegir, penso que els lectors (i lectores) —sobretot els més joves, àvids de conèixer un autor d’aquesta magnitud— agrairien —i mereixen— allò que solen fer els anglesos, un Reader, que aplegués quatre coses fonamentals de l’autor, una mica de tot: crítica, poesia, traduccions, entrevistes, proses, per donar una idea mínima de l’abast de l’escriptor. Jo mateix vaig tenir l’oportunitat, i el goig, de fer-ho amb Segimon Serrallonga, un cop traspassat, i amb l’obra descatalogada. Vaig trobar editor, i amb el marmessor, i vell col·lega, Francesc Codina, vam confegir una antologia que feia patxoca, i donàvem a conèixer una mica (tot i que que fos una punta d’iceberg) un dels grans poetes i crítics del segle xx català, encara mal conegut. L’amic i confrare de Serrallonga, Ricard Torrents, bon coneixedor de vida i obra del personatge, va encarregar-se de la semblança crítico-biogràfica. Així aparegué Sempre voldré voler. Antologia, que segur que a més d’un haurà fet servei. Era un tast, però en temps de zàping un tast és més que res. Bé, deixem-ho córrer. Algun dia potser tindrem aquella mena de Pléiade nostrada que somiava Oriol Izquierdo quan duia amb seny les regnes de la Institució de les Lletres Catalanes. No sé quan ni com, no soc endevinaire, i desconec les entreteles del món editorial i de la política literària. Potser no arriba mai a materialitzar-se una cosa així, si hem de creure les amenaces d’extinció apocalíptica que, segons Eudald Carbonell, tenim a les mans. De moment podem estar contents de comptar amb magnífiques edicions crítiques com, per exemple, la Rosa Leveroni d’Abraham Mohíno, o l’edició de Xavier Macià de tot Vinyoli, a 62, o les poesies completes de Foix, Riba i Ferrater, i uns quants més, esclar, no estem per fer llistes. Però faria un bé immens a la joventut —i senectut— lectora, tenir, sense anar més lluny, una edició de butxaca de Poesia del 57, de Josep Carner, que no es troba enlloc. Tornant a Ferraté, voldria citar com acaba la Necrologia que li dedicà a Estudis Romànics l’enyorat Carles Miralles, membre de l’IEC: «Una obra que constitueix un testimoni d’una concepció de la poesia que la té per indeslligable de la tradició de la poesia i que la considera, segons s’expressa en els poemes, el més real, una alternativa a la realitat». Per cert, el proper dia parlarem de diverses coses, voldria ser novatxer d’allò que succeeix ara i de suposades antigalles que, en realitat, ens ennoven de coses fonamentals que són immortals, per tant, presents i actuals (i potser eternes). Per exemple, comentar un article que, precisament, Carles Miralles publicà a la col·lecció «El Pont» (no la revista), de l’editor Arimany, l’any 66, Un altre tròpic i altres novetats literàries. Un altre tròpic era un relat de Joaquim Carbó. L’article del jove estudiant de Clàssiques porta per títol «La poesia catalana l’any 1965», i és interessant copsar, com veurem aviat, la percepció del jove Miralles, amb vint-i-un anys, imbuït de l’alè i la dimensió de l’època.
Per avançar notícies, es parlarà —si Déu ens dona vida i salut—, a la propera entrega, per anar registrant coses lletraferides que massa sovint passen pràcticament invisibles, i entren en la depreciació i l’oblit, com són els quadernets que s’edita ell mateix, l’esplèndid traductor Josep Maria Jaumà (ara en tinc dos, d’entre una profusa col·lecció ja anyenca, sobre la taula: La branca de poesia anglesa de Gabriel Ferrater, i Pròleg general als Contes de Canterbury, de Geoffrey Chaucer, que només ell distribueix a mà); no oblidarem novetats, el darrer Llavina i el darrer Riera, el número 3 de Papers de Versàlia («Paraula / Silenci»), amb força teca (per exemple, un poema d’Espriu del Llibre de Sinera amb comentari de text de Jordi Vintró, que és en ell mateix un poema, quelcom singular i que no tothom és capaç de fer), i evidentment la nova edició de La paraula i el món, de Lluís Solà (a Edicions de 1984), amb sis textos inèdits, tan imprescindibles com la resta del llibre; no oblidarem les darreres entregues de Sala-Valldaura (Quasi muts, a Lleonard Muntaner) i Feliu Formosa (Temps sofert, a Quaderns de la Font del Cargol) i la traducció d’Eloi Creus de Sandro Penna (Si la vida sabés l’amor meu, a 1984), i comentarem també el desplegable que ha publicat Joan Graell i Piqué en guanyar el 7è Premi Carles Hac Mor a plaquettes d’escriptura subversiva, promogut i editat per l’Editorial Fonoll de Juneda. No voldria acabar sense recordar, encara endolat, la poeta Ester Xargay (que formava part del jurat d’aquest premi); d’ella caldrà que es revisi tota la feina feta, bé sola, o al costat de l’amic Carles H. Mor, company fidel de molts anys, genets de corser inquiet, armats de claus que obrien mil portes. Els recordo, enyorat, en un viatge de «retrobament» prou divertit, a L’Alguer, de ja fa uns anys. També desitjo evocar per a la nostra primparada posteritat dos ex-alumnes del meu curs de poesia de l’Ateneu, de ja fa uns anys també, que ens han deixat recentment: Joan Vich, alcalde que fou de Vilanova del Camí, creador de poemes commovedors sobre els pares, en una introspecció personal pregona, i que no han vist mai la llum pública. I també em cal rememorar l’única obra que arribà a publicar l’amic Francesc Surroca, de l’altra Vilanova (i la Geltrú), i que vaig tenir el privilegi de presentar a la seva vila, D’engrunes, la vida, publicat a El Cep i la Nansa. Llibre memorable, s’hi sent bategar l’autor, amb encerts de meravella, com en el poema Ella, que comença així: «La poesia tenia forma de joventut». Potser la poesia no cal que demani gaire més.
