«Llegia. Llegia amb una minúcia i una atenció insuperables», així narra Maurice Blanchot com Thomas, el protagonista de Thomas l’Obscur, s’acosta a la lectura. Un mètode peculiar en què l’individu es deixa assaltar i posseir pels mots que conformen cada pàgina. Ras i curt, no es tracta en cap cas d’un jo que s’apodera de les paraules, sinó a la inversa. Arran d’aquest fenomen, m’assalta, així com ho fan les paraules a Thomas, la pregunta del com de la lectura, de la manera com ens relacionem amb el llibre —i especialment amb el contingut que ens explica. En aquesta vida, si bé el què és important, en el fons, el que és primordial és la manera com el contingut es manifesta i, encara més, com aquest es vincula amb l’entorn que el cohabita.
Llegir Petit i escriure sobre literatura i amor (Arcàdia, 2023) és un llibre que consisteix en un recopilatori d’articles de Blanca Llum Vidal a propòsit del fet literari, la lectura i l’estima per aquesta. L’assaig, que no es tracta d’una teorització del gest ni de la creació artística, encara que inevitablement n’acabi parlant, esdevé un homenatge als autors i als llibres que, com l’autora declara, li han «resseguit l’espinada» (p. 7). No obstant això, seria erroni pensar que l’autora només reconeix els seus progenitors intel·lectuals, com si es tractés d’un exercici d’exposició i justificació literària. Més aviat, caldria referir-s’hi com una pràctica particularment sensible i respectuosa que, tot deixant parlar als autors que més l’han colpida, formula una manera d’aproximar-se al text. En definitiva —i d’aquí el tema que avui em precipita—: una ètica de lectura.
Si parlem d’ètica de lectura —per tant, de la relació amb la creació literària—, cal fer una passa enrere i transitar momentàniament pels camins envitricollats de la interrelació entre l’estètica i l’ètica. De primer, què entenem per creació ètica? Quin vincle s’estableix entre creació i responsabilitat? Pel que fa a això, diré i reivindicaré —en termes generals i assumint que sempre hi ha excepcions puntuals— la llibertat i autonomia total de l’artista, més enllà de qualsevol disposició moral i ètica en l’acte de creació. Si Pascal deia que el cor té raons que la raó no pot entendre, per aquesta ocasió diré que hi ha lògiques que només l’art pot concebre. En aquest sentit, sempre serà més divertit estudiar l’aproximació forçosament oberta —i que obre (noves lectures)— d’un escriptor que no pas la resposta dogmàtica i definitiva a qualsevol qüestió. Paral·lelament, el debat ètic-estètic també pot qüestionar el valor ètic del gest artístic i literari, o fins i tot els mecanismes, més o menys tècnics, de la representació. De tot això, si escau, en parlarem un altre dia, però avui el debat ètic-artístic-literari l’assignem a la lectura i al seu com. A la manera de relacionar-nos com a subjectes amb la creació, el text i el seu missatge; és a dir, la fixació dels significats precipitats o no que el lector, ara des del rol de creador, fa del text; però també del seu procés invers, això és, de com aquesta creació, originàriament subjectivada, s’adreça a nosaltres, com si fóssim el seu objecte.
M’agrada el llibre de Blanca Llum Vidal perquè molt a la seva manera presenta una manera de llegir. Una manera que diu ser petita. És a dir, una aposta que es declara atenta i curosa, respectuosa amb el text, així com amb aquell que el crea. Això és, una lectura que vol evitar ser projectiva i identificadora perquè reivindica la individualitat de cada text. Aquesta idea es defensa al primer capítol; tot seguit es dona pas a un seguit d’articles recopilats sobre els seus autors més venerats.
Penso en els autors als quals posa atenció Blanca Llum Vidal: Martin Buber, Víctor Català, Emmanuel Levinas, Clarice Lispector, Marguerite Duras, Mercè Rodoreda, Maurice Blanchot, Paul Celan, Josep Carner, Maria Aurèlia Campany o Maria Mercè Marçal, entre d’altres. En aquesta vida, res és atzarós i per molt que Vidal digui que «les barreges expliquen i el que semblen contradiccions o pedaços que no es poden entendre a vegades són brous d’elements que concorden per algun lloc misteriós, poc absurd i probablement molt proper» (p. 11). Vidal no fa mescles: els autors que menciona són travessats per un mateix motiu, el lloc des d’on escriuen i com aquest els fa relacionar d’una forma molt concreta amb les idees, el text i el pensament. És des d’aquí i justament per això que Blanca Llum Vidal pot extreure’n una manera de llegir.
Certament, cap dels autors que apareixen a l’assaig són desconeguts per a la majoria de nosaltres. En menor o major mesura n’hem sentit a parlar, però això no els eximeix de caracteritzar-se, m’atreviria a dir, per elaborar una literatura amb traces de marginalitat, d’alteritat i de quelcom que els allunya de formar part del cànon més estàndard —encara que alguns d’ells hagin començat a rebre (ho diré sotto voce) una excessiva atenció. L’ètica lectora que es desprèn del llibre de Blanca Llum Vidal no pot entendre’s sense aquests autors i allò que els singularitza i aplega: els marges.
Parlo de marginalitat i alteritat en tant que la majoria dels autors citats tenen o bé com a objecte allò que és altre o bé se situen des d’un lloc altre (exili, impersonalitat, judaisme, misticisme, marginalitat social i acadèmica, etc.). Per començar, el cas de Martin Buber, pensador jueu sovint ignorat per les facultats de filosofia que, allunyant-se de la concepció cartesiana, posa al centre del seu cosmos la relació amb l’altre —entès com aquell diferent de jo. Molt a la vora, tenim l’exemple d’Emmanuel Lévinas. També jueu, té un interès emfàtic per la relació ètica i la figura de l’altre; si bé és una mil·lèsima més conegut que Buber —tinc la sensació que darrerament ha guanyat força terreny— continua sent marginal en les facultats de lletres. De la mà de Lévinas, tenim el seu amic de l’ànima: Maurice Blanchot. El teòric, del qual l’autora ja s’ha ocupat en treballs anteriors, és el gran enemic de moltes facultats de filosofia. En definitiva, es tracta d’un místic incomprès que no va saber operar segons les lògiques del sistema. Passa un fenomen similar amb Marguerite Duras, una altra mística que, abduïda pel Thanatos i l’Eros, va penetrar en els inferns més negres fins a sortir-ne amb una veu impossiblement redemptora, però servint-la literàriament, tanmateix. Ja a casa nostra, tenim Víctor Català, a parer de Vidal, una feminista amb tots els ets i uts que escolta el dolor de la fragilitat humana i que l’escriu com si fos d’un tractat polític (p. 27). O Maria Aurèlia Capmany i la seva lluita aferrissada per la dona que incomodava el masclisme estructural que la rodejava.
Blanca Llum Vidal recolza majoritàriament el seu discurs en dones, jueus i místics; autors que per les seves experiències clarament altres, fora de l’estàndard, exigeixen una altra manera de ser llegits i de relacionar-nos-hi. És aquí d’on floreix l’ètica lectora que l’autora ens presenta.
Aquesta manera, diré, altra, parteix de la no totalització —tant a l’estil levinasià. És a dir, de la fugida de la lògica matemàtica. Blanca Llum Vidal reivindica capbussar-se en l’univers del text i acollir allò que ens vol dir o allò que no sap encara que diu, així com els seus pressentiments i les seves absències. Justament dels absents, Blanca Llum Vidal també en parla.
Pensant-hi amb amor i amb una mica de calma, quan rellegeixo aquest llibre m’adono que allò que no dic, que allò que no faig conèixer amb paraules i que allò que, amb consciència o per raons enigmàtiques que s’escapen de mi, resta amagat i en silenci, imperceptible i secret, a vegades assoleix una presència molt fonda i fins i tot enorme. (p. 7)
I encara afegirà una mica més avall, referint-se al seu llibre: «Sigui el que sigui, a més de ser un llibre que es deu als autors que graviten pels costats i a l’interior d’aquestes pàgines, també és un llibre d’absències» (p. 7). Unes absències que, tanmateix, mira d’incloure des de l’escàndol de no haver-los citat en el seu homenatge: les traduccions d’Arnau Barios, els llibres d’Arnau Pons, Pascal Quignard, Aharon Appelfeld, Ausiàs March, Pier Paolo Pasolini, Franz Kafka, Sebastià Perelló… fins i tot la música que l’acompanya. «L’absència fa forat i fa mal», «però com que suposo que no som només la memòria, no, sinó un oblit que es multiplica i s’eixampla, suposo també que s’entén que això no és res d’exhaustiu ni final, sinó un inici» (p. 15), diu Vidal.
Són molts els autors que Blanca Llum Vidal no cita, però tant se val, tots ells graviten entre les pàgines sense rivalitat ni gelosia perquè se saben tots membres d’una mateixa biblioteca que, retroalimentada, ha fet néixer la manera com Vidal defensa relacionar-se amb el text i la peça literària. Deixar-los parlar, no avançar-se, evitar interpretar-los abans d’hora, no esperar un missatge clar i distint i no aplicar-los les lògiques hegemòniques. Els autors dels quals se serveix, per la naturalesa que els caracteritzen, obliguen a aproximar-nos-hi altrament, des de la llibertat que ofereixen els seus marges i des de la fascinació que aquests ens provoquen; també des de la necessitat urgent de no pretendre aproximar-nos als autors que suposen un repte menor, perquè ja els entenem, restringint noves lectures i significats. En conseqüència, obliguen valorar com aquesta marginalitat que estudia Vidal pot transformar-los. És així com s’extreu aquesta ètica de lectura, en definitiva, una ètica relacional amb el missatge literari. Per això l’assaig de Blanca Llum Vidal és lúcid, perquè ens convida a explorar la creació no des de la impaciència d’una conclusió ja sabuda anticipadament, sinó des d’un inici que busca l’encontre i la sorpresa.
