La poesia completa d’Antoni Prats: Vora l’Esfinx. Obra poètica (1981-2021)

L’editorial valenciana Lletra impresa ha encetat una col·lecció de poesia: Hemeroskopeion. El seu primer títol és ambiciós: Vora l’Esfinx. Obra poètica (1981-2021), la poesia completa d’Antoni Prats (Sueca, 1946), especialista en Espriu i una de les ànimes de la veterana i meritòria revista L’Aiguadolç. El títol ens ha sorprès perquè els seus lectors i lectores esperàvem que la poesia completa s’anomenara Solatges com les seues autoantologies Solatges. Antologia 1981-2000 (2001) i El llarg solatge. Antologia poètica (2016). Front al passat del «solatge» —llegiu la pàg.39 d’aquesta poesia completa—, Prats tria com a títol l’Esfinx, potser el futur o el sempre present del que ell anomena «l’ocàs perdurable». Un poemari anterior de Prats ja es titulava Vora el silenci. El seu jo líric sempre apareix vora l’abisme i la mort «més certa a cada tomb». Prats en el seu fonamental pròleg a aquesta poesia completa ens desvetla per sorpresa el significat de l’Esfinx, ¹ una interpretació que Emili Rodríguez-Bernabeu havia treballat molt bé al pròleg d’El Llarg solatge.

Gràcies a Vora l’Esfinx podem accedir a les seues obres inicials Epigrammata  i Cadells de la desfeta (i així es carregarien simbòlicament la casa, els carrers, el riu, el passeig…), que daten del ja llunyà 1981. Prats passa del realisme ² del primer títol al setantisme oníric del segon. En el pròleg d’aquesta poesia completa explicita la seua posició front a aquestes i altres etiquetes. Vora l’Esfinx inclou també les obres més recents i inèdites de Prats, escrites després d’Encara (2013) —el seu darrer lliurament poètic fins ara. Ens referim al llibre Encanteris i a les plaquetes Elegies del Montgó i Vora l’esfinx. Deu visites. Mentre que Encanteris ens sembla un bon llibre, creiem que les dues plaquetes aporten poc a la poesia pratiana perquè Prats, al nostre parer, no excel·leix com a poeta realista ni de realitats com diria Fuster sobre Estellés —cita que esmenta Emili Rodríguez-Bernabeu al seu magnífic pròleg a aquesta Vora L’Esfinx de què hui parlem. Prats inclou a les Elegies del Montgó una sèrie de poemes ambientats a Nova York de caràcter, si no social, almenys civil; una preocupació puntual però constant al llarg de la seua obra —des del «Vietnams» fins al «Terratrèmol a Haití». A Vora l’esfinx. 10 visites hi ha reflexions sobre la patètica condició humana coetània però sense la seua pregonesa habitual. L’obra poètica completa acaba amb uns «Poemes esparsos» de diferents èpoques.

Escriu Tomàs Llopis al pròleg a Solatges. Antologia 1981-2000: «A pesar del simbolisme apuntat fins ara, aquests versos […] no constitueixen un món excessivament hermètic». Llopis s’oposava així a l’afirmació d’Emili Rodríguez-Bernabeu al pròleg a Dic el teu nom: «la descripció d’un paisatge dóna un tomb hermètic.» Siga o no siga hermètica la poesia de Prats, tota la crítica coincideix a qualificar-la de simbolista. Enric Balaguer  explica molt bé l’evolució de la poesia de Prats: «en aquest poemari —El barranc i els còdols— sofreix un procés de síntesi i de depuració. Els poemes defugen qualsevol tel ornamental i qualsevol excés de retòrica. Si l’expressió esdevé parca, no per això deixa de ser impactant […] i [a Vora el silenci] el poeta defuig l’al·licient retòric tant com l’expressió inflada, amb el perill del patetisme i de la grandiloqüència.» ³ El mateix Prats sembla corroborar-ho a l’inici del text «Paraules» del Llibre de Benimaquia: «Caldria desistir  —i no sé com—/ de les paraules que enlluernen,/ les males companyies de l’exili.»

Creiem que Prats propicia la seua adscripció al simbolisme en aquesta poesia completa amb dues decisions: la primera és posar en cursiva certs substantius de Cadells de la desfeta «i així es carregarien simbòlicament la casa, els carrers, el riu, el passeig…»  i la segona és canviar a majúscula el substantiu Esfinx tant al llibre L’esfinx com dins de tota la poesia completa.

La poesia d’Antoni Prats és rigorosa, severa, amb força i profunditat conceptual i, des de la fi dels 90 del segle xx, amb mesura imatgística i mètrica, amb «mots prims, força ajustats». Paga la pena llegir les seues reflexions metapoètiques sobre les paraules i els noms al llarg de tota la seua obra. Creiem que Prats no és un poeta essencialment imatgístic, malgrat els seus primers llibres. Prats és sempre un bon poeta líric i de vegades un bon poeta narratiu diferent, de «sendes solitàries»: pensem en el periple oníric del tu líric a d’El barranc i el còdol i en el més realista i potser autobiogràfic del jo líric a Baules.

Malgrat la importància del paisatge Prats no conrea una poesia de paisatge sentimental ni tampoc es fon dins la natura com els romàntics. Ho exemplifiquem amb aquests versos d’Encanteris: «Pel verd viu de sempre/ d’aquella marjal,/ la pensa rodola.» Front a la natura, la «pensa» i el «magí» no descansen. El paisatge pratià més que sentimental és mental. Prats és lluny dels excessos i la natura als seus versos no és esponerosa, sinó feta de quatre «còdols», un «jardí petit» amb unes tiges d’agret, un taronger, unes mandarines i una olivera amb el seu estimat Montgó a prop. Des del mínim potser l’alegria siga possible: «i amb els petits esclats/ innombrables i humils,/ del groc més pur,/ he sentit l’alçaprem/ revifar-se joiós.»

L’ànima del jo pratià sí que participa de la condició agònica de cert romanticisme, sobretot l’alemany: d’un costat l’«enyor»  —més que la recança i molt més que la nostàlgia— amara molt dels seus poemes, associada a la idea de l’exili i del «buit». De fet, en alguns canvis d’aquesta poesia completa accentua la importància d’aquests dos conceptes, ja destacats per la crítica. Posem com a exemple dos passatges; en el primer, abans deia «o si, guiat/ pel clar somriure de l’Esfinx/ que t’enamora» i ara lleva el darrer vers i continua així: «el llamp d’algun impuls t’ha empentat/ envers el buit i l’aventura»; al segon passatge, en lloc de «l’efímer trànsit que em treu el dolor/ de les fiblades», llegim ara «aquest efímer trànsit que em priva de l’enyor.»

S’enyora la «llum» i el seu «encanteri», anhelats per perduts, units de vegades a la figura de la mare —llegiu el preciós poema «Llum pura»— i a la simbòlica «rosa de ningú», i sempre a eixos capvespres i aurores humanals que roden i roden i sorprenen de vegades amb escasses epifanies vitals —llegiu el bonic text inicial d’ Encara. L’ombra radiant del desassossec amara molts poemes de Prats, alguns d’ells molt bells, de factura clàssica, tensos per continguts, com els inèdits fins ara «Miratges» i «El frec de la bellesa». I malgrat el desassossec i la ferida ontològica, malgrat les pèrdues i els dols, tot Vora l’esfinx és l’esforç del jo líric pratià per l’il faut tenter de vivre. Com ha dit la crítica, darrere del dolor de L’Esfinx intenta venir La joia. Ho llegim també en uns versos nous i paradoxals que afegix al final del poema «Venècia, 1997»: l’aigua «nega», és clar, però alhora i consecutivament «purifica i salva». Almenys l’esperança —fins i tot cristiana— és allí, costosa i espriuana.

A Encanteris, llibre inèdit, segueix el bon treball de Prats amb l’hexasíl·lab, l’octosíl·lab i menys el decasíl·lab. Trobem el seu idiolecte de mots-claus  —joia, llostrejar, seguit seguit, buit, enyor, oblit—, de ciutats revisitades i mai iguals —Venècia—, també les abundants referències multiculturals —el faune, Sísif— i algunes intrahistòries familiars —Nadal i Reis. Reapareix a Encanteris de nou l’Esfinx però també la misteriosa i ambigua «dama sempre jove». Al contrari que l’Esfinx, Prats no l’explica al pròleg d’aquest Vora l’Esfinx i creiem que fa bé. La dama jove s’oposa a la dama gran del text «A desgrat de Hopper» d’ Encanteris. Potser la jove era l’enigmàtica Ella que dominava el llibre Baules? La dama jove en certa manera és l’altra cara de l’Esfinx, una altra «escàpola amiga» associada a la despulla (del cos i potser de l’ànima) (vegeu nota 1). A El barranc i els còdols la jove és associada al sexe i potser a les prostitutes; i alhora al mateix llibre a una mena de deessa salvadora: «Potser arribe el dia/ que gairebé es despulle la dama sempre jove./ Tostemps, hi haurà la serp.» Tal vegada simbolitza la mort. La nuesa s’associa a les paraules i a la impossible «Veritat» última: «Credo in pulchrum.» Fins i tot la dama pot semblar, a la manera de Juan Ramon, una musa poètica: «Potser per fi s’ha despullat del tot/ la dama enquimerada, sempre jove,/ i trobes al teu pas paraules ben farcides,/  ensems que, a cada moment, més nues.»

Trobem a Encanteris el millor Prats, aquell que participa del que podríem mal anomenar simbolisme existencialista. Sota el pes del món, el jo líric pratià —des del «bac del naixement» fins quan afirma «els anys em sobren»— sofreix i gaudeix la vida, aquest «dolor apassionat», aquest «fracàs lluminós/ de les viscudes passions» dins d’un món que alguns volen panglossià, però que el jo líric sap que és una condemna perquè «la llibertat es paga». El llibre es plena d’humils i «petites èglogues» i d’himnes que en la maduresa ja no esclaten però que almenys revifen. També reapareix als llibres inèdits l’amor lligat a l’«aventura», un amor que des d’Encara se’ns mostra objectivament anyat, «arran de terra més que mai.»

Alguns llibres han patit dins Vora l’Esfinx canvis importants i d’altres no ⁴. El llibre que més canvia, i sol ser lògic en aquests menesters, és el primer, Epigrammata ⁵. Prats aprofita per fer canvis. Per exemple, tradueix les cites en alemany i anglès ⁶, i unifica altres criteris, com els nombres llatins dels poemes del poemari L’Esfinx que passen a aràbics. També elimina les dedicatòries inicials dels llibres editats, però no les dels inèdits. Molt emotivament Prats, sempre tan preocupat pels «noms», reserva a la fi del llibre el  poema «Bústia d’en Jordi», eixe fill que «marxa abans que el pare», eixa pèrdua que és «una gotera/ irreparable.» Els canvis de vegades serveixen per treballar les imatges: per exemple, al poema inicial de L’Esfinx l’esguard ja no «traspassa» sinó que «pentina/ horitzons»; al poema «La platja, 1» l’atzar és com un xiquet et pot fer la «traveta». Les imatges en general amb la revisió guanyen en concreció: per exemple, ara descobrim que l’estrella de la fi del poema «Metròpolis» era la de Nadal, que l’estel i el nord del poema «Aurora, 2» era una «brúixola» i que «Al capdavall reixes» era un error, ai las, i que calia llegir «Al capdavall reïxes».

De vegades Prats introdueix matisos filosòfics. Per exemple, el tu del poema «La platja, 1» es manté «tot sol davant l’abisme» però ja no llegim «i coneix la resposta»; al capdavall, en la poesia de Prats són més importants «els guanys […] que interroguen», que no pas les respostes. Una altra pèrdua colpidora és la del títol «DÉU» de Vora el silenci que ara llegim així: «(Déu)»; és a dir, quasi en minúscula i entre els dubtes dels parèntesis. En aquest poema llegim: «homes i dones/ arreu van aixafar prats i roselles»; la referència al cognom i al dolor de l’autor és clara; en general les prades i els prats s’associen al terreny eròtic, potser també ací. Prats té una visió ètica de la poesia i del món, però, a diferència d’un altre poeta valencià de la seua generació com el creient cristià Antoni Ferrer, el jo líric de Prats no pot creure perquè «Déu va morir a les altures» —llegiu els poemes «1980» o «Machimala»— i és a penes «una guspira» de foc al «Mont Hareb». Potser per això el descregut jo líric ha esdevingut un «solitari», un «Pastor i pelegrí de si mateix». Déu és aquell sempre «vigilant», potser un «caçador insomne». També vigilen però per a reprimir, com tornem a llegir a Encanteri, els seus ministres terrenals, «aquells burots de catecisme» que ja denunciava a la seua possible autobiografia en vers Baules junt a militars i feixistes.