Noèlia Díaz Vicedo, filòloga nascuda a Agost, formada a la Universitat d’Alacant i doctorada a Anglaterra, ha publicat a Edicions Tremendes el seu segon llibre de poemes: Cercles (ex)cèntrics. El primer llibre de Díaz Vicedo, ja introbable, fou Arrels sagnants /Bloody roots (2017); amb traducció de l’autora i de Clive Boutle, va ser publicat a Anglaterra. Els primers poemes de Díaz Vicedo que vam llegir s’incloïen a l’antologia que va compilar amb Sandra D. Roig i que s’anomenava Donzelles de l’any 2000: antologia de dones poetes dels Països Catalans (2014). Aquells textos de Díaz Vicedo pertanyien a l’inèdit Llibre de la paor; la tercera part de Cercles (ex)cèntrics es diu «La paor» i no cal dir que aquest concepte és fonamental en la poesia de l’autora; de fet, aquest terme apareix en la cita d’Ausiàs March que encapçala Cercles (ex)cèntrics. Aquells quatre texos de Donzelles… ja anunciaven el seu estil posterior: temàtica amorosa i metapoètica, gust per la rima i ús d’imatges abundants i en aparença senzilles dins d’una al·legoria ben travada i complexa.
Cercles (ex)cèntrics consta d’un autopròleg de l’autora (amb un «Pòrtic» —també n’hi havia un al seu llibre anterior— no inclòs a l’índex final), de quatre parts i d’un bonic postfaci de Teresa Pascual. Sobre l’autopròleg de Cercles (ex)cèntrics només podem dir que és lúcid i pertinent —fet no sempre comú en els llibres de poesia— i que enllaça i rebat en part el «Prefaci» de la pròpia autora a Arrels sagnants /Bloody roots. Díaz Vicedo hi explicita la mateixa poètica (llegiu-la-hi, no vos la volem desvelar) però inclou també els dubtes que sorprenentment el seu debut literari li ocasionà.
Sobre el títol geomètric del llibre vos remetem al pròleg i a la cita en cursiva d’autor/a anònim/a que encapçala l’obra i que vincula la circularitat no només a la perfecció sinó a l’obscuritat. Díaz Vicedo sempre ha donat molta importància a la geometria. Per exemple, el bonic text «Set de paraules» de Donzelles… acaba així : «Figures geomètriques:/ Set de paraules». Potser els cercles del títol remeten a l’art de Llull i potser a l’infern dantesc. La circularitat ajuda a estructurar parts del llibre i també els poemes dins de si. Per exemple, la «casa sense porta ni trespol» obri i tanca el poema de la pàg. 19, la secció inicial i també tot el llibre. La circularitat també apareix amb la referència al seu títol anterior, sobretot cap a la fi del llibre: «sang viva que arrela» i «sagnant, com un arbre sense arrels».
Díaz Vicedo és una poeta feminista militant i empra el mot poeta en femení; per exemple al poema «Oració pagana» —amb la urgència del polisíndeta per trencar «aquest món que no he triat»— i al text inicial de la segona part (anomenada «Els espills») on sembla desdoblar-se en un tu. Per aquest motiu ens sorprén que a l’autopròleg empre el mot en masculí, és a dir, «El poeta». Un vers del llibre diu: «Qui és Noèlia?» Segons l’etimologia bíblica, la que fou o serà consolada per Déu. I en el present què? ¿És possible l’alliberament femení , de «l’ocell engabiat» del poema inicial de la primera part —anomenada «La llei»—, potser metàfora de la dona? Hi ha la impossibilitat o la dificultat de superar el que Díaz Vicedo anomenada la «tra(d)ició», associada als adjectius ancestral i atàvica; el jo confessa que «em vestiré amb un tel foradat» enmig de les abundants armes perilloses fàl·liques (la dalla de la lluna, ganivets…). Al poema «Mapa» es repetixen dues vegades els versos «El meu cos sense fronteres/ com un tot» però el text acaba abruptament i desesperançada amb un «tot mort». També apareixen la lluita eterna i l’orgull de dona: «i només sota les pedres/ em veureu feble». Tenim alhora la utopia cega que li diu al tu: «ara que encara no és massa tard»; i alhora l’ànima, paradoxalment «enlluernada d’absència», que apareix a la fi del poema «Oració pagana» per concloure decebedorament: ara ja és massa tard».
Pel que fa al tu líric, rep diferents noms, com el clàssic amic i amat: «Amor» i de l’«Amic corferit:/ soc del temps l’enemic»; també s’associa a la mar, a un masculí mariner i a un femení «desvari marí, capitana sense rems». Tot Cercles (ex)cèntrics és un esforç per definir el jo, sobretot a través de les metàfores A és B. El jo viu arrelat a la terra i s’autoidentifica amb coses tan elementals i essencials com arbre, pa i ànima; amb animals de poca volada i negatius com els escarabats i les serps; i amb objectes simples com el fil de plata i de setí, que també poden associar-se a la veu. El jo fa les múltiples feines domèstiques: «torcar la pols», «netejar l’escala», «l’ombra rapaç [el jo?] replega la roba», «rella la corda», té cura de jardins i horts i adoba la pell; fins i tot, en una bonica imatge, cus l`ànima.
El jo líric és, com les heroïnes casolanes de Maria Mercè Marçal, una dona/bruixa de sal. Viu «exiliada i muda» per culpa de la maledicció de «la llei» masclista i religiosa («d’un déu que m’ha castigat»). El càstig és el segell del fat i la corona opressora, contra els qual cals obrir finestres i portes, dos conceptes creiem que positius en Díaz Vicedo. Front a l’escarni, com ja llegíem en Arrels sagnants /Bloody roots, el jo es rebel·la de tres maneres, sobretot a la fi del llibre: amb pocions de llet(re)ra, romaní i ruda, amb el fet de caminar i sobretot amb la creació del ball i la paraula. Un altre tema constant del llibre —i en tota l’obra de Díaz Vicedo— és la reflexió sobre el fet d’escriure i de parlar, que paradoxalment suposa «donar veu al silenci» i un «callant diu». La metapoesia acaba el «Romanç experimental»: «i mor amb vernís/ tot el romanç feliç» La paraula és un do, una ofrena rebel; la paraula va unida a l’«arbre del saber» i partix d’una omnipresent desconeixença: tot és incert per al jo líric, que és —contra March—«lliure de seny», boja, segons els patrons establerts. El jo, metonímic, és alhora una ànima vacil·lant i alhora un cos, sobretot una omnipresent pell. El jo és un territori i sobretot una intimitat: «[en]dins de mi», «tot rastre de mi», «dins meu», «en mi». Excepte a la fi del llibre, on es rebel·la, espera l’Amor (masculí i/o femení) en un prec i invitació constants. El jo ocupa els marges, als costats del centre del cercle on l’ha condemnada l’Home; el jo femení resta «dempeus en aquest cantó» i «Arraulida al cantó del llac» com en posició fetal.
Si haguérem de destacar dos recursos retòric del llibre, serien la metàfora A és B , com hem vist més amunt, i la paradoxa. Les metàfores B com «el raig mortal» o «el riu salvatge» potser són imatges de l’escriptura d’amor; però què són «el clot d’amor», «el foc primal» i els diferents espills del llibre? Hi ha en Díaz Vicedo sempre un racó feèric (amb dracs i fades) i misteriós; per exemple, no sabem quina és l’«hora bruna» ni la «ufana» ni què passa «a la una» (del migdia o de la nit?). Díaz Vicedo escriu una poesia d’imatges. Hi ha bells poemes, sobretot breus, absolutament imatgístics, com el de la pàg.36 o el de la pàg. 34 que copiem sencer: «D’aquest miratge que soc jo,/ només avui queda el carboncle:// cargol eixut al fons del rellotge»; és un cargol animal o artificial? Només trobem al llibre una imatge estranya: «escombraire lunar». L’al·legoria amorosa és molt ben travada; participa també del debat medieval ment-cor-ulls i també dels elements primaris: del «foc purificador», que potser és el símbol de l’amor o de la rebel·lió prometeica feminista; de la terra, que s’identifica amb el jo, i s’associa al vegetal (diferents herbes) i animals; de l’aigua, i sobretot la mar, que equival al tu; i de l’aire i fins i tot de l’«èter», que potser equivalen a l’alliberament en trencar-se els vidres i les finestres.
Els símils són senzills, com en aquest del bonic poema, que copiem sencer: «Cor en l’aire,/ ulls a la mar.// Amb el cos ensolcat/ —com una dona— // soc l’escarabat». Com veiem, els recursos imatgístics són rics. Els termes comparats són sempre breus: «com un freu», «com una deu», «com una ofrena». Destaquem dos símils; el primer ens sorprén per l’abstracció del mot final i diu així: «com si les dents com un cor/ bategaren dins meu l’error»; en el segon passatge, després de la metàfora «la solitud és bellesa», apareix aquest símil: «i ufana l’estimaré/ com una lluna partida»; el passatge és ambigu, ja que ufana pot acompanyar el jo líric o la solitud/bellesa, i també perquè partida pot significar alhora trencada o ja anada. En canvi, en altres versos en lloc d’ambigüitat trobem la tautologia de l’epítet: «lluna blanca» i «fosca òliba».
La paradoxa és un recurs molt diazvicedià, potser reflex del seu amor per Ausiàs March; de fet, la dualitat ànima/cos és molt present. La paradoxa apareix lligada al sentit de la vista (sobretot el joc llum/ombra i blanc/negre, sol/lluna, alba/tarda), de vegades al tacte («fred de fulla calenta») i sobretot al gust i al fet d’engolir («dolça pena», «amarg sucre» ,«dolça follia»), associat també a la creació poètica a través del coll; les tres paradoxes finals semblen pertànyer a un context amorós. També dins d’aquest darrer trobem versos com «tendra guineu» i «capitana sense rem» i sobretot els dos versos, ben interessants, següents: «Soc forta quan em sé dins l’enyor/ i ombrívola quan et bese les galtes»; la referència a La dona forta de Beneyto s’explicita al llibre i els besos robats potser són una referència a Truffautt o a Judes.
Pel que fa a la llengua, Díaz Vicedo empra un català un pèl arcaic amb mots com mes, car, trobar (en accepció medieval) i teu paisatge. Vos recomanem el bell i ausiamarquià poema inicial de la secció «Espills». L’altre punt destacable és l’abundància de les expressions fetes: badar boca, fer sang, deixar segell, mans (i cor) en l’aire, beure’s l’enteniment, perdre el pas… Quant a la mètrica, les estrofes són variades: «antisonets», quartets etc… Cal assenyalar sobretot que l’autora opta sovint per la rima però no per la regularitat mètrica, cosa que trenca l’esperable, la regularitat, el cercle, en benefici d’un altre ritme. Sembla com si l’autora pretenguera així qüestionar eixa harmonia de la qual parlava al pròleg a Arrels sagnants /Bloody roots. Copiem el passatge: contra la tradició on els «llibres naixien de l’harmonia, la bellesa i l’amor. Els poemes [d’Arrels sagnants] pretenen obrir la porta a tota una baula d’ombres». Potser les ombres són una metàfora en absència de la por i posterior alliberament. En certa manera els cercles també són allò ja traçat i heretat, un fet positiu (els vincles amorosos familiars —apuntem que el llibre és dedicat a la memòria del pare de l’autora) però també negatiu (el domini patriarcal, per exemple).
La part més jogarrina del llibre és la final, «El món», amb els dos textos següents: «Agricultura poètica» —amb un verb que desconeixíem: derronyar— i sobretot «Romanç experimental». Els jocs s’expliciten també amb els daus i les cartes. La idea de l’amor com una lluita, un «joc de daus» ausiasmarquià i una càrcer té una arrel medieval. L’ombra d’amor del llibre ens sembla més difícil d’interpretar: seguint Plató, no existix l’ideal, és un amor tòxic? El text «Romanç experimenta» és programàticament feminista; també podeu consultar el text «La impostora» que, sota un vers de Maria Benyto acaba així, machadianament: «Exigisc les claus del castell ferm/ i les flors dels meus peus calents, / per on camine cap a tu, que tens lletraferit/ la paraula i el temps». En aquest poema el jo esdevé finalment actiu i rebel; el castell, símbol eròtic femení per als ulls masculins medievals, és reclamat ara pel jo-dona; també té un matís molt valencià associat al foc i les carcasses.
Per acabar direm que la poesia de Díaz Vicedo fa seues abundants lectures. Sobretot beu i explicita el seu amor per la literatura medieval: per Llull, Ausiàs March i la literatura dels trobadors, el pes dels quals necessitaria per si sol un article; vos remetem als poemes «Pòrtic» i «Cançó de la donzella». Unes altres referències que creiem trobar són la relectura feminista d’Estellés («una entre tants») i de Jaume Roig (text «Romanç experimental»), l’esment a «la mort de dama» de Villalonga i potser la casa de nines d’Ibsen. També hi ha ecos del somiar despert de Foix i potser un famós conte de Txèkhov en els versos següents: «No saps que aquesta carta/ no porta segell». Jugueu, lectors i lectores a la intertextualitat; no debades, els dos únics vosaltres del llibre són «veureu» i «no em veureu».
