Tres notes a propòsit d’ El metall impur de Julià de Jòdar
Potser us pensareu que és tot una mentida
i jo no us diré ni sí ni no
Pau Riba
I
«Larvatus prodeo». Sota aquest lema, Julià de Jòdar desenvolupa la tercera i darrera novel·la de la trilogia L’atzar i les ombres. Amb El metall impur, títol d’aquesta tercera part, es clou el projecte literari que havia començat molt abans, amb un primer manuscrit titulat llavors La pira del dies on ja hi és pràcticament tota la història que es desenvoluparà de manera molt més complexa, profunda i sofisticada a la L’atzar i les ombres.
«Larvatus prodeo»: “hi apareixo emmascarat” podria ser-ne una traducció, potser la més pertinent, la que evoca el món del teatre tan estimat per l’autor. Efectivament, en alguns dels personatges de la trilogia hi ha amagat de Jòdar. En concret, en el llibre que ens ocupa, és fàcil veure que hi és en les tres veus narradores principals. També hi és, però, en una quarta que hi apareix de manera molt més circumstancial. Repassem aquestes veus: el mític noi que va prendre el relleu de la tia Eulògia, la veu del qual descabdella gran part de la història de la trilogia; Gabriel Caballero, el protagonista; un tal senyor Lotari, que és la novetat del llibre; finalment la quarta, la veu del gran titellaire que mou les altres tres, les juxtaposa, les acara, les modula o les accentua com si es tractés d’un metareferencial teatre de titelles. En aquestes quatre veus, doncs, de Jòdar hi apareix emmascarat.
Imaginem-nos, doncs, que assistim a un espectacle de l’opera dei pupi, els teatres de titelles sicilians tan populars a l’illa italiana. Lotari, el noi i en Gabriel son, amb diferents matisos, els protagonistes i, especialment els dos primers, els aparents narradors. Però si veiem els fils que mouen aquestes tres titelles descobrim la mà de Julià de Jòdar que els mou, els fa interactuar amb altres personatges, que els fa saltar d’escena en escena i, quan convé, abandona les veus ventríloqües que utilitza per a cada narrador i sentim la seva, planant per sobre de tota les històries que s’expliquen al llibre. Aquesta complexitat estructural és necessària per a poder combinar en la novel·la una reflexió sobre quatre temes: la construcció de la memòria individual, la identitat com a ficció necessària on arrelar la subjectivitat, la relació entre memòria individual i la memòria col·lectiva, i l’anàlisi de totes dues de manera crítica i subversiva.
«Larvatus prodeo» també es pot traduir d’una altra manera, una que també fa sentit especialment en aquest tercer volum de la trilogia. “Avanço emmascarat” seria aquesta segona traducció. Fa dies que penso per què de Jòdar no ha posat aquest lema en la nova edició de la trilogia al començament de la mateixa. Si l’autor apareix emmascarat, ho fa des de la primera a la darrera part de l’obra. I no obstant, amb tots els canvis que ha fet des de les edicions originals dels llibres a l’actual edició en un sol volum—alguns de ben importants, com veurem—, no ha modificat la posició del lema.
Com de Jòdar en els seus llibres no deixa absolutament res a l’atzar, l’elecció deu ser significativa. El lema hi és al frontispici d’ El metall impur perquè qui apareix emmascarat també hi avança. Si als dos primers llibres assistim a la construcció del personatge de Gabriel Caballero mentre descobrim el context històric i antropològic en què es desenvolupen ell i la seva família, al tercer trobem la darrera fase de la seva formació, especialment la política i ideològica, i assistim, sense solució de continuïtat, a la seva desconstrucció. En aquestes pàgines intentaré explicar aquest fascinant procés. I per a fer-ho ens convé anar resseguint la trama que ha ordit de Jòdar per narrar aquest ambiciós projecte de creació final i destrucció definitiva del protagonista de la trilogia.
Per a fer-ho, hem d’aturar-nos un moment en la segona traducció del lema perquè té certa història que convé explicar ja que revela al meu parer una de les estratègies narratives principals amb què treball de Jòdar a tota la trilogia. Diu la història que el jove Descartes descriu amb l’expressió “avanço emmascarat” la seva manera de fer filosofia. Li cal emmascarar-se perquè els sabers que examina, qüestiona, transforma i crea sacsegen profundament l’ordre del seu temps, un temps en què la inquisició encara era una institució nuclear de la defensa de la fe. Freqüenta la tradició esotèrica; s’apropa fugaçment al lul·lisme —el sistema filosòfic desenvolupar per Ramon Llull—; es demana si la teosofia governa la Natura; si no esdevé un membre de la secta dels Rosacreu, s’hi apropa molt.
La idea d’avançar emmascarat tampoc no és propietat de Descartes. Forma part de les estratègies discursives de la tradició hermètica, aquell conjunt de teories, pràctiques teòriques i coneixements esotèrics que des de l’hel·lenisme i al llarg de la Edat Mitjana, el Renaixement fins el Barroc explora els llegats de la complexa cultura alexandrina en temps dels monarques hel·lenístics de la dinastia dels Ptolomeus. Un dels seus pilars filosòfics era la cerca d’una “renaixença” de l’ésser humà mitjançant el coneixement de Déu, de la Natura i de la Humanitat, pensades no com a tres instàncies dividides, sinó com un tot. En concret, des de l’Edat Mitjana en endavant aquesta pensament filosòfic cabdella tradicions paganes amb dogmes cristians com el de la Trinitat o l’Encarnació. Sovint les seves idees son considerades herètiques i son perseguides. Alguns son castigats amb la foguera per defensar-les. Calia, doncs, emmascarar-se, amagar el propi pensament en un fardell al·legòric. Per entendre aquestes idees era necessari iniciar-se en els símbols, els emblemes, les metàfores per a poder llegir més profundament del que la formulació primera del pensament semblava suggerir. Per això, qui s’interessés per aquestes idees havia de seguir un aprenentatge que permetia a l’iniciat descobrir aquesta Unitat d’on prové tot el que hi ha a l’univers. En aquesta tradició es trobava Giordano Bruno, una citació del qual encapçala L’Àngel de la segona mort, el primer llibre de la trilogia. D’aquesta manera trobem que l’obra de Jòdar s’inicia i es clou amb dues referències a aquesta tradició hermètica que he descrit de manera molt simplificada.
Sempre cal estar atent a la utilització del paratext en l’obra de Julià de Jòdar perquè és la clau musical en què hem d’interpretar el que se’ns explica a la novel·la. La trilogia parla, com s’ha dit a bastament, de construcció del subjecte, de memòria individual —no és el mateix—, de memòria col·lectiva, d’identitat i d’història d’una classe subalterna en lluita per esdevenir subjecte polític i històric autònom. Gramsci treu el nas en alguns moments del tercer llibre quan es parla del món de la fàbrica i les relacions que s’hi estableixen. Si l’autor prové d’aquesta classe, per què ha d’emmascarar-se? Tinc dues hipòtesis. La primera té a veure amb el pudor. Al llarg de tota la trilogia, de Jòdar hi avança regirant, furgant en vides alienes, properes o no, de les quals ens dona notícies molt íntimes, que afecten a les relacions entre els personatges. Algunes semblen pouades no de la imaginació sinó d’anècdotes veritables, tot i que projectades cap a la ficció. De vegades el que ha d’explicar és tan commovedor i dur —en alguns moments, terrible— que, per a fer-ho, necessita vestir-se amb l’abillament necessari, com un uniforme professional de qui fa —com a la foneria on passa part de l’acció principal de la novel·la— una feina perillosa i delicada.
Perquè és delicat tractar la memòria pròpia i la dels altres, l’experiència vivencial i històrica dels qui, al llibre, son categoritzats com “la pobra gent”. Per exemple, s’ha evitar que un excés d’humor els converteixi en una paròdia sense suc. O que massa solemnitat els petrifiqui. El novel·lista tracta amb una matèria sensible, radioactiva perquè porta en el seu interior una energia política i moral potencialment trasbalsadora. Una matèria tan fràgil que és fàcil que faci esclatar la novel·la en bocins. Emmascarar-se és distanciar-se’n, observar sense ser reconegut, poder manipular aquesta “radioactivitat” inestable per fixar-la en l’escriptura.
Si Gabriel Caballero és el protagonista singular del llibre, la “pobra gent” son els protagonistes corals de la novel·la. L’autor —desdoblat aquí en el noi i en Gabriel—, va pertànyer en certa manera a aquesta “pobra gent” tot i que va aconseguir marxar del barri, allunyant-se així de les seves vides, però només per adonar-se que el seu destí, voluntàriament acceptat, era el de recrear-les de nou, perpetuar-les en la literatura. Per a fer-ho calia tornar a ser a dins del barri i del món que aquest va crear i la màscara simbolitza el gest d’evitar la vergonya de qui n’ha marxat estalviant-se el seu destí cruel. Efectivament, tota la trilogia regira al voltant de la trista història d’un col·lectiu que una vegada va gosar convertir-se en classe social conscient d’ella mateixa i que per això va ser esclafada per la violència dels vencedors de la darrera guerra civil espanyola. És potser també per aquesta raó que l’autor diu d’ell mateix al frontispici de la novel·la que “avança emmascarat” perquè ell, que va poder marxar i ha recorregut la distància suficient, pot observar amb perspectiva el món complex, polièdric, vital, de la “pobra gent”, de tots aquells que no van poder sortir del vòrtex en què es viu quan formes part d’una realitat social esclafada per l’explotació laboral, humiliada culturalment i alienada pel que fa a la seva autopercepció com a classe social. Entre l’autor i el món del qual prové s’ha traçat una distància moral que per poder remuntar-la necessita emmascarar-se per no identificar-s’hi. Sense la màscara, no hi ha avenç possible, no es pot mirar el vòrtex, com sense ulleres adients no pots treballar a la fosa en una foneria.
“Pocs endevinaran quanta tristesa ha calgut per ressuscitar Cartago”, escriu Flaubert a un amic referint-se a la redacció de Salambô. La lectura d’El metall impur fa present aquest tipus de tristor pàgina rere pàgina. Potser per això, de Jòdar ha utilitzat tres veus narratives i n’ha reservat la quarta per intentar crear una certa distància irònica entre ell i la delicada i dolorosa construcció humana que narra i que recrea poèticament. Un món fictici, el de la novel·la, que s’alimenta d’un altre de ben real que va existir des de la cruïlla entre Guifré i Cervantes fins les fàbriques de la desembocadura del Besòs. Aquest món al llibre que ens ocupa desapareix a la darrera part del mateix víctima de l’especulació urbanística i de la desintegració dels col·lectius socials que el van conformar. Una trista història. Walter Benjamin, de qui prenc la cita de Flaubert, parla d’aquesta tristor a la tesi número VII de Sobre el concepte d’història. La destaca com una de les eines amb què “el materialista històric” s’enfronta a la tradició. Té a veure amb la compenetració amb els perdedors de la història. Aquesta compenetració —o empatia— permet segons Benjamin identificar tot document de cultura com un document de barbàrie. D’aquesta manera, se salva la “tradició dels oprimits” de la instrumentalització a què la sotmeten els vencedors. “El materialista històric” —diu Benjamin— “considera que la seva missió és passar el ribot a contrapel”. L’atzar i els ombres s’apropa a la història que narra amb aquesta mateixa intenció. I, fent-ho, s’incardina dins de “la tradició dels oprimits” de què parla Benjamin. I això ens porta a la segona hipòtesi.
Aquesta hipòtesi desplaça l’accent subjectiu i memorial cap al camp polític. L’autor s’emmascara repetint el gest de Descartes. El que ha de dir és perillós perquè qüestiona radicalment tota la narració històrica i política del catalanisme de postguerra. Fent veure que parla de l’educació sentimental i política de Gabriel Caballero, El metall impur interpel·la críticament la mitologia amb què el catalanisme s’ha representat antropològicament a ell mateix a partir del dibuix que van fer Espriu, Rodoreda i Sales, entre d’altres. Emmascarat per a poder examinar una tradició cultural qüestionable, així avança de Jòdar. Es tracta d’un treball extenuant. El preu de fer-ho és molt alt. Si fins aquest llibre el discurs històric i el psicoanalític de la trilogia discorrien més o menys en paral·lel, a El metall impur s’emmetxen o —per utilitzar la imatgeria siderúrgica— fan una aliatge que singularitza el llibre respecte els dos anteriors.
Penso que no son dues hipòtesis incompatibles. Crec que l’estructura del llibre sosté les dues. Aquest s’inicia amb un pròleg on s’explica una doble decisió d’en Gabriel: per una banda, trencar l’emmudiment voluntari que va assumir des de feia dinou mesos —el temps que hi ha entre el present de la novel·la i l’assassinat del seu pare, en Boni, l’any anterior— i, per una altra, trencar amb el seu món i El Rancho Grande —i per tant amb el món de la mare, l’Angustias— i anar al “món dels homes” a treballar d’especialista a la foneria La Farga. En Gabriel té estudis, ha començat el seu desclassament. El pròleg ens informa que el final de l’emmudiment es produeix quan el protagonista llegeix a La Vanguardia que Quico Sabaté ha caigut assassinat a Sant Celoni. En assabentar-se, la seva mare diu, displicent, “un anarquista català”. El retorn al llenguatge acompanya la voluntat del jove de situar-se dins d’una tradició abolida formada pel seu avi Goyo, pel seu pare Boni, pel mestre Salicrú i per Quico Sabater, entre d’altres; és a dir, “els anarquistes”.
Sortida del barri, de la casa materna, de la relació materno-filial, per entrar en la fàbrica, en la classe social i en la seva consciència. En aquest pròleg trobem, doncs, la voluntat narrativa de fusionar història de la “pobra gent” —els “oprimits” de Benjamin— i psicoanàlisi exercit pel noi que ocupa el lloc d’Eulògia sobre en Gabriel. Un procés que necessita la màscara i al final del qual aquesta despareix. Les dues següents parts expliquen la sortida del barri de Guifré/Cervantes i la inserció al món de la fàbrica. Trobem aquí l’anècdota que vertebra la narració de la novel·la: “els fet que van donar lloc a la mort accidental de Marià Castells l’any 1962 i les conseqüències que se’n derivaren”, en paraules de l’autor. En Castells, un jove una mica més gran que en Gabriel, és un company de feina. Finalment, la brillant descripció de les riuades i el desbordament del Besòs del 62 que van destruir vides i barris sencers és el tercer fil argumental del llibre. La història transcorre, doncs, entre gener de 1960 i setembre del 62.
En aquestes dues parts s’intercalen les investigacions d’un tal “senyor Lotari”. Aquest ha trobat als Encants un manuscrit d’ El metall impur escrita per un autor ja mort anomenat Gabriel Caballero de qui havia llegit en vida de l’autor les dues primeres obres que formen la trilogia. Per això s’hi interessa, i també perquè va ajudar a les feines d’auxili als barris anorreats pel desbordament del Besòs i retroba en el que la novel·la explica situacions i personatges que li fan pensar que allò no és només una ficció. Al llarg de quinze “recerques”, Lotari examina la veracitat del que la ficció diu, desmuntant-la paròdicament, però deixant al descobert que la mentida de la ficció s’alimenta de fets verídics que l’autor ha emmascarat o deformat. Finalment un “Apèndix” ens mostra en Gabriel greument malalt a l’hospital que, en la seva agonia, discuteix amb el noi que va prendre el relleu de la tia Eulògia sobre la mare d’en Gabriel, la relació d’aquest amb les dones i amb els homes, la seva condició de pare i sobre com el noi l’ha tractat en el llibre.
En aquesta estructura i amb la construcció d’una polifonia de veus singular l’autor encapsula pel futur tres grans temàtiques, de gran literatura: una introjecció psicoanalítica d’una lucidesa feridora que es desplega mitjançant les converses entre el noi que relleva Eulògia i Gabriel; la resurrecció a través de la literatura —però també de l’antropologia i de la construcció d’una memòria col·lectiva que s’havia volgut anorrear— de la història de la “pobre gent”, una història “a la menuda” com la categoritza l’autor; un enfrontament escenografiat pel gran titellaire que és la quarta veu narradora entre la construcció d’aquesta memòria col·lectiva que fa el noi que pren el relleu de la tia Eulògia i la seva crítica a través de la recerca històrica que personifica Lotari. Vull suggerir que tots tres temes permeten si es vol fer una lectura “iniciàtica” arribar a la contemplació del sever judici que fa de Jòdar sobre la interpretació que la literatura de postguerra va fer del catalanisme.
