Pàgines de cocodril

Això és (o vol ser) una ressenya (o, com a mínim, un comentari) (a partir?) de Consum preferent (Anagrama, 2023), la novel·la guanyadora del Premi Anagrama d’enguany, escrita per Andrea Genovart.

Començo aquesta ressenya constatant (confessant) que ara mateix encara no he acabat de llegir el llibre en qüestió (tranquil, lector, guarda’t la piulada al pap, les primeres línies són un esbós i ja haurà estat llegit fins al llom, passant per la contracoberta i les solapes). El tret de sortida de l’article va ser ahir al vespre veient al Telenotícies Vespre de La Nostra la crònica del funeral de Silvio Berlusconi. L’arquebisbe de Milà, Mario Enrico Delpini, va dir sobre el finat que «cuando un uomo è un personaggio, è sempre in scena». He de dir que el barroquisme de la sentència em va esverar. L’arquebisbe deia això per explicar les divergències d’opinió entre els més de vint mil assistents al funeral i la dissidència política i moral: no té sentit enfadar-se realment amb un personatge que viu a la ficció. No fer cas d’aquest precepte ens aboca a ser aquella padrina de Sant Andreu que s’enfada amb Lluís Soler per ser un violador (ja em perdonarà el company Artur Garcia Fuster per tenir aquests referents juràssics en matèria de telenovel·la). O fer com el soldat de Baltimore que dona nom a l’últim llibre de Xavier Pla.

El sentit d’aquesta circumval·lació és fer allò d’establir una mica de marc teòric i amanir-ho una mica amb actualitat, experiència pròpia, televisió i la picada d’ullet al lector habitual d’aquesta casa. Es tracta, per tant, de posar el lector en situació: ja sabem que parlem de personatges, de la diferència (o no) entre realitat i ficció i d’alguna cosa com una naturalesa pròpia de la cosa literària. I d’Espanya, que és com un dit en una fotografia.

Ara, el llibre

Consum preferent és una novel·la curta, no arriba a les dues-centes pàgines, i l’acció hi és més aviat limitada. Explica en primera persona l’experiència d’una noia que voreja la trentena, que va estudiar Filosofia i Disseny (són dues carreres diferents, de moment encara no hi ha el Salvi Turró ensenyant a fer anar el Photoshop) i treballa en un estudi de nom enginyós però corporativament acceptable. Té, en principi, tots els números per ser una mena de personatge amb una vida prou envejable: viu a Gràcia, té una feina creativa (i pagada), té una relació constantment intermitent amb un que podria ser un personatge d’una cançó de Manel, té un origen del qual es pot sentir orgullosa dins del marc mental que és més o menys preponderant, (això és, pares treballadors, mitja família catalana, mitja de castellana, tot molt lluny de les pureses, tan tòxiques, tan burgeses). I, malgrat tot, té un malestar. De fet, el llibre és l’expressió d’aquest malestar en una època molt curta de la vida de la protagonista. Aquest segment vital que ens és relatat pot tenir la gràcia de ser un dels moments de tensió dramàtica en la vida de l’Alba, tot i que es tracta d’una tensió més aviat fluixa: l’autora podria haver agafat i explicar-nos aquesta vida quinze dies més tard o, fins i tot, un any: no sembla que hi hauria d’haver hagut canvis substancials, no hi ha cap fet prou traumàtic, cap vivència transformadora.

És el malestar clàssic de la noia que no encaixa a l’institut, que no ha tingut cap reconeixement especial i que, sobretot, viu amb un cert desencaix en el panorama que l’envolta. A diferència de la normal people de Sally Rooney, no hi ha la solució de fer passar els personatges per uns genis desencantats a l’estil Will Hunting. En aquest cas, aquest desencaix es produeix, sobretot, entre les expectatives i la realitat, i s’expressa en una sèrie de monòlegs interiors —o de fabulacions interiors, com els personatges de cinema que comencen a imaginar-se que assassinen brutalment l’imbècil del seu cap i es desperten a mig sermó— que permeten de veure el hiat entre la vida interior de l’Alba i els tòpics corporatius o de vàtsap que deixa anar per expressar una conformitat inexistent amb el cap o amb la diguem-ne parella. És el malestar del llicenciat en Filosofia que sospita que les categories morals, les relacions afectives, qualsevol situació humana són nocions contingents (tot i que no la mateixa contingència d’un temporal). Adonar-se que tot són construccions i que la realitat no és necessària fa que et puguis enfadar molt més amb la realitat que si la vius com aiguat inevitable: no és del tot inevitable que no hi encaixis. El malestar de l’Alba, però, és el d’algú que no només sap que hi ha autor i que les coses no s’esdevenen naturalment, sinó que l’autor, paradoxalment, no hi és —per il·lustrar-ho, podríem dir que és com si hi hagués un cotxe en marxa, però ningú al volant—: les coses són així però podrien ser d’una altra manera (que X sigui un imbècil i un maleducat no és una cosa necessària, que un estudiant d’humanitats no tingui feina assegurada no cal que sigui un fat, diguem). El problema és que com que ningú no ho ha decidit, tothom viu en aquesta ficció acceptant-la com una veritat: els actes sense autor no són actes, sinó fets.

Aquest malestar el trobem a l’escena del paqui, l’escena del negre, també, quan baixen d’una festa en un pis per anar a buscar més cerveses. Se’ls presenta el típic venedor de braçalets i altres andròmines que fa un temps indeterminat va arribar des d’algun país indeterminat de l’Àfrica subsahariana. En aquesta escena la protagonista expressa (al lector, en un monòleg interior) el seu malestar per la seva incapacitat d’empatitzar adequadament amb el malestar d’aquest home que viu unes circumstàncies tan desgraciades, com dient «si no hi ha manera que encaixi al meu món, no mereixo també una mica d’aquesta compassió que genera aquest senyor?». I aquí entra el basc, que ha viscut prou realitat en forma de bombes al costat de l’escola bressol i és prou dur i segur de si mateix per adonar-se del propi privilegi de viure a Barcelona el 2023 guanyant diners —i no essent català, clar— per viure’l sense culpa, com un fat: ens podem compadir del negre perquè sabem que això és la realitat, la inevitabilitat: ell està condemnat, però jo estic salvat. L’escena és prou simpàtica per a algú a qui cansa el bonrotllisme de la gent guai, la gent que mola de de debò, dels que se saben salvats i volen mostrar una part de la seva bondat essencial: la simpatia i generositat del basc esdevé grotesca quan li entafora el bitllet de cinc a la mà i li diu que «para nosotros esto no es nada». Que, com tot el que viu el basc, és veritat; però com tota veritat, no cal explicitar-la: constatar això en aquesta situació ja no és un fet, sinó un acte. I, per tant, aquesta generositat ja no ho és, sinó que es un acte d’onanisme moral en públic. Ara, la incomoditat de l’Alba no deixa de ser una rebequeria (interna, això sí): no em puc queixar perquè oh els negres, oh els gais, oh el PLANETA. Però les frustracions d’una vida «privilegiada» no sembla que hagin de poder ser objecte de queixa: són fets, els fets no tenen valor moral. La cosa és que sabem que això no és així: no hi ha fets i prou (tenim gasos, però ens podem aguantar els pets). El malestar és el de ser conscient del propi malestar per una sèrie de desencaixos i és el malestar per la perversió de no poder-te’n queixar perquè, de fet, sempre hi ha algú per sota teu que està pitjor.

Però això és realment una perversió? Hi ha una inversió cristiana dels valors? El negre és l’escàndol girardià que anuncia amb el seu patiment la maldat d’Occident? O bé, de fet, sí que hi ha una realitat més enllà dels discursos que agafa la forma de la duresa de caràcter que et permet d’entomar-la com vingui? És a dir, denunciar, ni que sigui interiorment, les incongruències dels diversos discursos —les perversions com la falsa generositat del basc, la falsa simpatia dels caps—, té cap sentit? No sembla absurd agafar distància amb la voràgine d’actes en què vivim immersos, però centrar el propi personatge a denunciar un malestar que hi és pel fet de no tenir el premi que volíem no és allò que hom acostumaria a anomenar immaduresa? Aquest dubte el trobem en els pares (la mare, sobretot), que tot i assegurar-li el suport, li recorden que amb trenta anys hauria de començar a tenir una mica clar, com a mínim, alguna cosa.

Certament, un cagadubtes no és res que ningú vulgui ser, però també és possible d’aturar-se un moment i pensar què pot ser que provoqui aquest malestar. Em sembla que això és un dels temes de la novel·la, així, en general. El personatge de l’Alba és absurd i incòmode, però no prou com per no ser una coneguda de qualsevol: no és prou lletja, prou coixa, prou estúpida, prou res, vaja, com per no assemblar-se a qualsevol. Per això no pot ser l’escàndol que denuncia la maldat de la moral occidental (i catalana). Té arrels castellanes, i és el que més destaca durant les primeres pàgines, però de seguida veiem que no és un Pijoaparte (gràcies a Déu), sinó una filla dels anys bons del PSC (vaja): les arrels catalanes hi són per contrast amb les del pueblo, per explicitar el mestissatge, que és aquella condició virtuosa que els que no la tenim cal que envegem i que lloem tothora (el mestissatge només n’és un, no valen totes les barreges d’orígens, ep). Resulta que és un personatge que es vol vençut per les circumstàncies però que en realitat n’és vencedor. I això també és present en la llengua de la novel·la: el català hi pot ser i fins i tot hi pot ser majoritari, sempre que sigui molt light, que no embafi i que no connecti gaire amb res. També pot ser que l’autora sigui conscient d’aquesta mena de personatge i que, amb molta sagacitat i subtilesa, vulgui épater le catalan (és a dir, le bourgeois, clar!). Segons com, fa l’efecte que intenta operar de la manera que Boris Groys diu que funcionen l’art i el museu:

Tota obra d’art està formada per repetició i divergència: amb la repetició s’identifica l’obra d’art com a tal, i amb la divergència es mostra l’originalitat d’aquella obra d’art concreta que remet a la individualitat del seu creador.

De moment sembla que això ens ho firmarien Eliot o Ferraté(r), però:

[…] en el moment que l’obra d’art s’exposa en un museu queda en bona part alliberada de la tasca de perpetuar en ella mateixa la tradició artística, ja que aquesta tasca ara l’assumeix el context museístic. Així, l’obra d’art museïtzada pot demostrar tan sols la divergència de la tradició, és a dir, la individualitat pura de l’artista. La feina col·lectiva de conservació que es fa en el museu serveix, per tant, per descarregar l’individu, que queda així alliberat de la tasca de portar a terme la feina individual de la repetició.¹

Aquest fragment il·lustra com es pot arrendar la relació amb la tradició a una institució i, dins del marc material en què es trobi l’artista, expressar la seva subjectivitat divergent de tot allò compartit. El problema que hi veig, en l’art però sobretot en la literatura, que és el que en aquest cas ens ocupa, és que és complicat de desprendre’s innocentment o, si es vol, innòcuament, de la relació amb la tradició. Més encara en la qüestió literària en què la institució és alguna cosa tan poc clara: és l’editorial i, per tant, el seu catàleg i comunicació? És el context literari que envolta l’obra? El govern i la seva línia de subvencions? Aquesta mateixa crítica? La renúncia a tenir una relació amb la tradició per expressar només la divergència individual és en si mateixa una tria, l’expressió d’una voluntat i, en definitiva, una altra lectura possible de l’obra.

En aquest punt hi ha el principal problema de la novel·la, de les idees que vol explicar i de l’emprenyada que ha provocat: resulta que la protagonista és una veu queixosa que es comporta com si no hagués fet cap tria, però el que realment hi ha és una tria constant pel lament i una incapacitat per la ironia: la constatació que les coordenades morals de la nostra societat són, oh, una cosa no-natural i travessada per unes dinàmiques socioeconòmiques. Acabem tenint un personatge de moral flonja i bàsicament narcisista (vol expressar una divergència) que és incapaç d’assumir la realitat que li ha tocat de viure i que, per tant, no es pot fer responsable de la seva situació (renúncia a la repetició).

No sé fins a quin punt l’autora pretenia representar en una obra literària el que es diu en aquests últims paràgrafs, però si la seva voluntat era, per dir-ho així, denunciar aquesta mena de personatges o evidenciar aquesta problemàtica, no ens queda cap altra sortida que aplaudir l’èxit del mecanisme.