L’Avenç ha publicat aquest febrer el nou llibre de la manresana Cristina Masanés, Marxarons. Viatge pels cims i les valls del llenguatge. Es tracta d’una espècie de dietari en diferit en què Masanés parla de l’afàsia que va patir el seu pare després d’haver sofert un accident vascular. S’hi veu la urgència del primer moment, la incomprensió sense agafadors en què es troba la família; però també l’esforç per aconseguir un bri de comunicació, l’aiguabarreig idiomàtic d’un home que havia après llengües i la relació efectiva que es podia mantenir amb un element no lingüístic (o no verbal, si es vol): el gos. Tot plegat es va articulant amb una analogia —que ja és al títol— entre aquest moment traumàtic i el món de l’alpinisme que el pare practicava. Les nits a la intempèrie, l’ascens exitós a un cim o el descens, també exitós, a un avenc de Montserrat. Sigui com sigui, l’alpinisme és aventura i comunió, mentre que la situació que viu la família és desgraciada i produeix un hiat entre els individus que la viuen i apareix la possibilitat de l’esllavissada. L’analogia està ben travada al llarg del llibre i serveix per caracteritzar l’esforç, les pauses necessàries o, també, les reculades.
D’altra banda, Marxarons també és un llibre sobre la memòria familiar, que és una qüestió que sobrepassa el parentesc per acabar explicant un moment d’una societat. Masanés explica com l’avi, el cabaler del mas familiar, va haver de buscar-se la vida fora i va acabar a Manresa. A la ciutat hi aprèn l’ofici de forner, que el relliga amb el cicle que comença amb la sembra de blat que es fa al mas i que el va salvar d’haver d’anar a la guerra. S’hi explica la trajectòria del pare, que entra d’aprenent i acaba de cap de finances, en una d’aquelles trajectòries a la vegada ascendents i esclavitzants. Un aspecte curiós pel que fa a la memòria i a l’accés a l’arxiu de records personals és que quan hom no hi pot accedir o, com a mínim, n’ha perdut la clau, és possible que algú altre hi pugui entrar —i que fins i tot s’hi vegi obligat, com passa sovint a les cases dels parents morts. Llavors afloren vessants ocults de les persones que crèiem conèixer i els plecs de la seva vida que només veien ells queden exposats. La narradora del llibre descobreix llibretes amb diaris d’expedicions, cartes, amigues per correspondència… Hi accedeix i enriqueix el personatge del pare: per al lector, però també per a la figura de la filla. Les vicissituds del pare no són mai del tot conegudes i accedir-hi genera una certa distorsió, però la filla no en fa cabal: constata la riquesa vital d’un home i no s’hi posa. Perfecte.
Tot plegat resulta en un relat amb càrrega emotiva però serè prou concís i gens pornogràfic. Hi ha un equilibri entre les diverses separacions. L’afàsia del pare crea un esvoranc en la seva relació amb el món (i en la relació de la seva família amb el seu món), però l’espai temporal i narratiu permeten observar els fets sense precipitar-s’hi.
Es genera una distància entre les coses i la capacitat de dir-les que no és la distància mística, barroca o postmoderna.
En els esforços de l’art diguem-ne místic —els textos sagrats, la poesia, la pintura o la fotografia— s’hi troba, sobretot, la constatació que és impossible de dir allò que és Déu d’una manera díctica. També hi ha la via negativa, que consisteix a despullar de categories una idea que queda en no res. Sigui com sigui, l’expressió —no l’experiència!— mística opera més o menys d’aquesta manera. D’altra banda, en la modernitat (la del renaixement i el barroc) s’intensifica el caràcter més o menys ficcional de la vida. No és tant que la vida sigui una mentida com que és una ficció. És l’època del theatrum mundi i La vida es sueño, però també del desengany i del words, words, words. Les aparences enganyen, però tenim una eina meravellosa per circular per aquest laberint com és el llenguatge. El barroc és l’accentuació del llenguatge plegant-se sobre si mateix quan s’adona que el seu caràcter referencial és, si més no, dubtós —llavors el mapa del laberint esdevé un nou laberint. Des de Montaigne a Descartes, passant per Garcia i Fontanella, el pensament modern es va caracteritzar per la necessitat d’explicar el discurs humà en relació amb una realitat que no podia ser experimentada sense, justament, aquest discurs. En el món postmodern, que podríem dir que és un món barroc (amb un turbo), la qüestió no és només l’explicitació d’això (el camí de Gimferrer o algunes coses de Carles Camps, per exemple), sinó la constatació que els discursos estan travessats per elements conscients, inconscients, culturals, etc.: l’experiència humana, tant si és particular com si és col·lectiva, és el relat que ens en fem. Sembla evident que tenir veu és una condició indispensable per ser escoltat. Una cosa diferent és què diem, i em refereixo a què hi ha en el que diem, que sovint habita en el com. Sigui com sigui, la postmodernitat és, abans que res, una represa del poliperspectivisme renaixentista i dels trets espectaculars del barroc: la caiguda dels grans relats, el món com a espectacle, el xou autoreferencial en què la representació es resol en si mateixa i la ficció embolica (i sovint segresta) l’experiència.
Tots tres fenòmens són expressions culturals que destaquen la dificultat o la impossibilitat d’accedir a una experiència pura del món. Els místics s’hi volen apropar, els barrocs i els postmoderns ho afronten de maneres diverses, més o menys festives, perverses o interessades segons sigui el cas. Però totes tres tradicions s’aferren al fet lingüístic. Des dels exiliats de Déu fins als culturetes de Lit hub i CCCB, tots mantenen la brúixola que els ha de permetre anar amunt i avall. En canvi, l’home que diu «marxarons» intenta fer-se una brúixola sense imant, sense nord. Cada vegada que agafa la direcció que vol, la perd de seguida. Si el tòpic de l’homo viator explica que la vida és un camí (que no cal que vingui d’enlloc ni vagi enlloc, tampoc) i que l’home hi transita, Masanés explica que en aquesta situació el pare havia inventat una nova manera de caminar:
[…] el pare va inaugurar una nova manera de fer trajecte, una nova tipologia del viatge: avançar per quedar-se quiet, caminar per no moure’s. Aquesta va ser la nostra ruta durant mesos.
L’home que es queda sense llengua perd el sentit i la direcció. Però el pare no perd el punt de partida i té moments d’afirmació subjectiva, com quan firma uns documents davant del notari —amb un esforç ingent abans. Què hi ha en una consciència que no es pot expressar és una d’aquelles coses sobre les quals cal callar.
I llegint Marxarons ve al cap el Víctor Sunyol de I want to be languageless, el text que tanca Des d’ara des de fa gairebé vint anys. Sunyol, que al llarg de la seva producció poètica ha problematitzat la capacitat de representació del llenguatge, però també ha buscat noves formes d’expressió —la capacitat evocadora de fragments de llenguatge, la superació de la dispersió en la lectura— explora en aquesta mena d’epíleg la possibilitat d’«esdevenir un sensellengua, un homeless de la llengua». No d’una manera exacta —Sunyol ja ho explica: «el mut té un llenguatge, tot i que voldria tenir-lo diferent o amb més possibilitats expressives; o, com a mínim, constantment pretén arribar-hi» i ell parla d’una altra cosa—, però podríem dir que més o menys se situen en extrems oposats de la tensió lingüística. Per a Sunyol, el trencament amb el llenguatge com a sistema resulta alliberador: nous significats, noves relacions espontànies, un nou camp de possibilitats i de desig. Partint de la llengua, Sunyol proposa arribar a un «balbuceig essencial». La desfeta d’unes velles estructures ha de permetre un nou punt de partida (o molts). Es tracta d’una exploració artística que Sunyol comparteix amb altres poetes com Carles Hac Mor i Antoni Clapés o, d’una altra generació, Laia Llobera.
Ara bé, a Marxarons la pèrdua del llenguatge no resulta alliberadora, ans al contrari. La inapacitat d’aplicar la malla cultural que permet establir les relacions entre les coses i entre nosaltres i les coses té com a resultat un estat diguem-ne d’estupefacció i de frustració. No hi ha un nou espai de possibilitats expressives, sinó que la supressió dels marcs conceptuals anul·la fins i tot la capacitat per revoltar-s’hi.
La diferència entre unes investigacions artístiques i un home que pateix una malaltia és evident: una patologia no és una expressió artística, però el símptoma té una capacitat evocadora. L’esforç de Masanés és interessant no tant en el sentit que explica un fet traumàtic i emotiu real, sinó per com aconsegueix traslladar al text la capacitat significativa dels elements extralingüístics —o, més exactament, extratextuals. En aquest cas la lectura resulta encara més intensa justament perquè el lloc d’on emana tot és la incapacitat semàntica d’una persona.
