La llei de Murphy

Entre totes les obres que, d’una o altra manera, en un moment o altre, s’han declarat deutores de la Carta de Philipp Lord Chandos a Francis Bacon d’Hugo Von Hofmannsthal, el recull de la Poesia reduïda de Xavier Lloveras exhibeix un caràcter singular que el fa verament excepcional. Aquella peça que Vila-Matas considerava un cim de la «literatura del No» hi és recordada, concretament, en la «Justificació» final, en el moment d’aclarir com és que, després de dos llibres, Les illes obstinades (de 1987) i El test de Rorschach (de 1992), Lloveras no va publicar cap altre llibre de poemes, i tan sols ha donat a conèixer, molt de tant en tant, alguna peça solta (totes elles recollides aquí; ja hi arribarem), esdevenint així un dels més il·lustres Bartlebys de la literatura catalana.

Poesia reduïda no ve a posar remei a aquest silenci, sinó més aviat, tal com el seu títol indica, a agreujar-lo. En una operació que és molt semblant al segon Córrer la taronja (el de 2002) o a Els ulls de la gossa, d’Albert Roig, per no parlar de la poesia de Carner, els poemes de Lloveras són seleccionats, revisats i reordenats, transformant-los en un nou llibre que aspira a ser l’obra definitiva. Lloveras mateix, en l’epíleg a Els ulls de la gossa, ho havia descrit així, a partir d’unes afirmacions de Carles Riba:

Precisament quan un poeta recull la seva obra ha de pensar que no es tracta de llistar tots els poemes que ha publicat sinó de posar en ordre, esporgar i, si cal, reescriure els poemes que són «forma realitzada», els poemes que han servit per drenar i canalitzar la poesia que pot convertir la nostra vida en un podrimener sentimental.

D’acord amb això, a Poesia reduïda Lloveras prescindeix de cinc poemes (algun d’ells prou extens) de Les illes obstinades i de cinc més d’El test de Rorschach. El lector curiós haurà d’acudir, si pot, a les edicions antigues per llegir els poemes descartats, especular sobre el motiu per no mantenir-los ni tan sols reescrits i, si s’escau, discrepar de la tria de l’autor. És probable que no sigui casual, aventuraríem, que la majoria d’aquests poemes eliminats (les seccions VII, VIII i X de Les illes obstinades, poemes com «Ventall», «Sex-shop» o «Bloomsday» d’El test de Rorschach) tinguin la rima consonant, cosa que els fa especialment complicats de revisar. Encara així, l’especulació s’hauria d’aturar a examinar el fet que, per contra, molts dels poemes que es mantenen també tenen rima consonant.

El lector curiós podria comprovar, per altra banda, que dels poemes mantinguts n’hi ha alguns que s’han revisat tot escurçant-los. Passa sobretot amb una sèrie de poemes del primer llibre: si el 1987 l’organització del conjunt en seccions numerades ja insinuava que tot plegat podria ser un únic poema, ara Lloveras ha extret aquest poema d’aquell conjunt, transformant les seccions II, V, VI i XI en un únic poema en quatre parts i 224 versos, «Les illes obstinades». I, sobretot en el primer poema, no s’està de treure’n la palla, de tal manera que els vint versos que l’obrien en la primera versió n’esdevenen només quatre:

Com la carn a ple sol de fibres negres
on els cucs s’agrumollen i es barallen,
aquest estiu tots els estius convoca
amb un càndid miratge de rellotges.

Són els dos primers versos, i els dos últims, d’aquell grup de vint, amb un únic canvi (el que ara són «rellotges» eren «clepsidres», un mot més convencionalment poètic, massa); si els dos primers ens donen un terme figurat, un carnús baudelairià, els dos últims responen amb el terme real, aquest estiu que recorda tots els estius precedents. Entremig, el 1987 hi trobàvem una sèrie de termes figurats alternatius, tots coincidents en la idea d’una força centrípeta (un rostre que atreu les mirades, el cordill que tanca un llibre antic, l’imant que arreplega engrunes de ferro), la d’aquest estiu que convoca el record de tots els altres estius, fins a abolir el temps.

Val a dir que aquesta reducció ja hi era quan, el 2001, el poema va ser inclòs al llibre (no sé si dir-ne antologia) Sense contemplacions, de Manuel Guerrero. I és curiós d’observar que aleshores era encara més dràstica: la versió de 2024 recupera versos que en aquell moment havien estat descartats, sobretot a la tirada que ve després dels versos que comentàvem, una enumeració de plantes visibles en el viatge en tren de Barcelona a la Bisbal de l’Empordà. Com de fet passava en els primers versos, hi ha un mecanisme d’inserció que permet posar i treure incisos; allà eren les comparacions alternatives, ara són les plantes enumerades i la seva caracterització. Si aquestes no sempre són tan prescindibles és, de fet, perquè el seu ordre dibuixa clarament el viatge, des de les heures dels edificis de Barcelona fins als boscos de les Gavarres, passant pels boscos d’àlbers de la Selva. Però tot plegat és, en qualsevol cas, el subjecte gramatical múltiple d’una única frase, al capdavall ben simple:

tots els verds i la saba que el sol drecen
congreguen la claror tendra i eixuta
de les tardes antigues.

És una repetició d’aquell moviment centrípet: tota la verdor visible en el viatge de retorn a la terra natal reuneix (congrega, igual que abans l’estiu convocava) la claror del passat. Ara bé: ni el 1987 ni el 2001 el poema s’acabava aquí, ans seguia amb una llista de bestioles, amb la descripció d’un aiguamoll, per desembocar en una escena nocturna que, sobretot en la primera versió, acabava esdevenint reiterativa. Succeïa, sobretot, que el jove Lloveras de Les illes obstinades era una força sense control, de sintaxi laberíntica (més complicada que complexa, si hem de ser sincers) i plena d’incisos, de lèxic refistolat i culterà. És a tot això que, al capdavall, renuncia ara, en favor d’un desenvolupament global més directe, que malgrat tot manté la línia bàsica del poema: el retorn als orígens que és també un temps retrobat.

Si aquest primer poema pot prescindir d’un bon tram de versos és, ja ho dèiem, per la reiteració, no tan sols interna, sinó respecte a les altres seccions que ara s’hi adhereixen. A la segona secció del poema definitiu, hi trobarem la fauna que semblava esborrada, igual que hi hem de retrobar, més desenvolupat, aquell moviment de condensació: l’estiu que reuneix tots els estius, la nit i el dia que resumeixen tots els jorns, el moviment enumeratiu, fins a aclarir que tot plegat són paraules, «sonores mortalles» que agafen una nova llum en allunyar-se del «centre casolà». Lloveras hi reprèn una idea homèrica (i verdagueriana), la de l’Ulisses viatjant terra endins amb un rem a l’espatlla fins que li pregunten si allò és una pala de forner, per assimilar-la a les paraules locals («papibou», «rantell», «siglantana») que en un xamfrà de l’Eixample resultaran incomprensibles i que, justament per això, guarden el secret de la seua infància, el fonament de la pròpia identitat, la base d’una mirada atenta a l’entorn.

Cal tenir present que, tant el 1987 com el 2024, «Les illes obstinades» va precedit, a més o menys distància, d’un lema de Marcel Proust, procedent tot just del moment famós de la magdalena. Com la magdalena de Marcel, hi ha una sèrie de mots únics («una sola paraula», en dirà la tercera secció del poema, capaç de separar-se de tota la xerrameca de polítics, taxistes, setciències i xerraires diversos) capaços de descloure el record del paradís perdut, de fer retornar el protagonista als estius rurals de la infantesa. I és que, des del principi, des d’aquests poemes que encara ara li són inaugurals, la poesia de Lloveras ho ha fiat tot al llenguatge, al treball sobre la paraula com a material artístic. Hi ha, al darrere, una confiança en aquesta com a fonament humà: si un bon tram de «Les illes obstinades» ens enumera plantes i animalons, al capdavall es preguntarà, sobre el llenguatge:

…¿Què té, aquest cos subtil, que es torna xarxa
que ens caça i amanyaga?
¿Què té, que es converteixi
en l’únic fonament que ens torna, l’únic,
diversos de la serp, de la cardina
–lírica antany– diversos i diversos
de la cotorra, de barroca i rara
xerrameca i gros bec de prima donna?

No serà estrany, així, que uns quants dels textos de Poesia reduïda girin al voltant de la literatura: «Dos mestres» acara els perfils de Marià Manent i Blai Bonet per contrastar-los com els dos extrems que «m’ensenyen com no m’he d’escriure», d’una manera que és alhora un homenatge i una crítica immisericorde (i molt probablement és un homenatge en tant que és una crítica immisericorde), «Riba» recupera les rimes del «Peix dins la peixera» de les Tres suites ribianes per bastir un comentari sobre la figura del poeta, «Poesia de l’experiència» al·ludeix a un estil que Lloveras havia satiritzat a Les illes obstinades de 1987 («amb decasíl·labs blancs, esllanguits, assenyats, | a mitja veu, humil, amb el cap cot, inane, | timbrar el fràgil examen d’aquesta terra insana | –pàtria o nació?– i els àrids vells amors caducats», hi deia, però no ho trobareu a Poesia reduïda) per enfilar un seguit de sentències entre cíniques i amorals. Tampoc serà estrany que diversos poemes, procedents d’El test de Rorschach, arrenquin d’obres artístiques, cosa que no sempre era evident en la primera edició: ja podíem saber que «Natura morta» venia de Lucio Fontana, però ara descobrim que «Biblioteca» i «Espera» responen a Barceló i Hopper, respectivament.

Ara bé: allà on Lloveras més descobreix les cartes, potser, és en el primer i en l’últim poema del llibre, que són el primer i l’últim poema del seu llibre de 1992, «Escriptura» i «X», el pròleg i l’epíleg respectivament. «Escriptura» són quinze decasíl·labs blancs, gens esllanguits, en què el jo poètic se’ns presenta, en primera persona, com un ésser diferenciat de l’autor del llibre. Ell és un «fantasma», físicament diferenciat de l’escriptor (a qui descriu irrisòriament, tot i que el gran canvi d’aquesta versió consisteix a no fer tan salvatge l’atac: el «cretí» ara és un «ximplet», un «beneit»). I és aquesta distància entre jo poètic i autor (que, per altra banda, serà una pura incògnita, la «X» del poema final) la que permet que el jo poètic intervingui com un censor, un primer crític de l’«empatx idíl·lic de paraules» que li entrega l’autor; ell hi posarà «l’ordre, el ritme, el seny» i també «el verí astut que corromp les paraules». Però també és d’allà que surt la pluralitat de formes, les «carotes» amb què el jo poètic intenta confondre l’estil; que és tant com dir el manierisme, la inèrcia a què s’entrega tot escriptor a partir d’un cert moment, confiat en unes tècniques, en uns recursos, la transformació en caricatura de si mateix. A la «Poètica» que va escriure per al volum Sense contemplacions, Lloveras ho deia així:

Com deia Gabriel Ferrater de l’estil, de poètica és millor tenir-ne ben poca. (…) Si com a persones som múltiples, i canviem de carota deu vegades al dia, ¿per què hem de crear un sol jo poètic que parli amb una sola veu?

Els termes («estil», «jo poètic», «carotes») són els mateixos del poema. I tot es recolza sobre una relació precisa entre el subjecte de l’enunciació i l’individu que signa el llibre, que és d’una relativa distància; relativa perquè una de les justificacions per a la pluralitat de veus serà la pluralitat de la persona individual. En qualsevol cas, Lloveras reivindica per a si la llibertat d’estètiques d’un novel·lista, en base a un distanciament respecte als seus materials que ell potser hereta de Joan Ferraté (allò del ventríloc i el ninot) però que també té alguna cosa de Rosselló-Pòrcel, com a mínim del Rosselló-Pòrcel llegit per Palau i Fabre; només que, en el cas de Lloveras, això no desemboca en un mimetisme tan accentuat com podria (en el mateix volum de Guerrero, Jordi Cornudella manifestava una voluntat semblant de «no tenir una poètica pròpia», que en el seu cas donava lloc a una «poètica de lector» capaç d’adaptar-se a l’estil de qualsevol dels poetes que admira i coneix).

Tot plegat, la distància i la intervenció crítica de la instància del jo poètic, esclatava a El test de Rorschach, el llibre en què Lloveras va trobar del tot la veu que li és més pròpia. Tant és així que podríem entendre la reescriptura de determinats fragments de Les illes obstinades com una adaptació a aquest nou ordre de coses (deixant a banda que poemes com «Analogia» o «Tel», dels que deriven del llibre de 1992, o «La meu mare», dels que són inèdits, ja són això: una represa dels temes i motius del primer llibre des d’una formalització més austera). Entre els dos llibres, sembla, hi va haver una immersió en la poesia anglosaxona, i això vol dir (cosa que fa encara més irònic «Poesia de l’experiència») treure profit de la revolució ferrateriana, d’allò que Lloveras mateix havia d’anomenar la «sordina moderna», la saviesa irònica que tempera els excessos de l’instint d’analogia. Així, un poema com «L’esguerrat» gairebé replica «El mutilat» de Da nuces pueris, mentre «El test de Rorschach» o «República» es basen en la situació bàsica de dos amants en una cambra. Lloveras hi desplega, dins de situacions narratives ben apamades, la seua portentosa capacitat per a la representació sensorial, ja sigui la descripció d’un mercat a la matinada («una melsa corcada, un rusc de blancor tova | potes ungloses de gallina, espumes | sinistres»), ja sigui una lleterada sobre un llençol.

Aquesta mateixa capacitat per trobar el mot just que fa perceptible una realitat concreta s’exhibeix a «Opacitat», un poema que descriu una poma (golden) mentre és pelada i ingerida. És motiu gairebé pictòric, però la descripció dels estats successius de la poma ve puntuada per una sèrie de preguntes, sobre el sentit de la poma, sobre què vol o no vol dir. I així, entre una al·lusió inicial a Cézanne i una de final a Valéry («quin inútil concert de so i sentit»), el poema de Lloveras pràcticament dibuixa la mateixa corba que una conferència d’Antoni Marí, «Cézanne, Husserl, Valéry», que és dos anys posterior al poema. La idea és fer allò que el pintor i el filòsof propugnaven: «Veure sense voler interpretar el que es veu i sense emetre judicis sobre el que s’ha vist.» La poma, al capdavall, és opaca en la mesura que no té cap significat més enllà del fet de ser-hi, ser pelada i ser devorada abans de podrir-se. Però, a Poesia reduïda, «Opacitat» és al davant de «Biblioteca (Miquel Barceló)»,¹ en què se’ns indica:

cada cosa
viu des de fora i no del seu alè:
l’aviva la mirada, com un foc
que encén, metòdic, la fusta ordenada.

La biblioteca, com la poma golden, és un objecte inert, sense intenció ni sentit, encara amb un ressò de corporalitat («l’esperma es fa de lletra», com allà on calia buscar-hi un test de Rorschach); és la mirada, la lectura, qui ha de donar-li vida. Cosa que tanca l’arc obert per «Les illes obstinades»: la creació del món a través de la paraula íntima, entranyada, va a parar finalment a la poesia com a lectura, cosa que per altra banda també significa que, en un moment determinat, potser de poesia com a cosa escrita no cal escriure’n més.

Però dèiem més amunt que el drenatge de la poesia de Lloveras implicava una selecció, una reescriptura i una reordenació. I aquesta és ben intencionada: tot i que accidentalment s’hi insinua un ordre cronològic, el principi bàsic és la forma externa dels poemes, des de les estructures més àmplies i obertes (les extenses lires meditatives que formen «Les illes obstinades») fins a, després de sonets i dècimes, arribar a l’epigrama, al poema de dos versos. Que això impliqui començar per una sèrie de poemes del primer llibre, per després passar a una sèrie de poemes del segon llibre, i que els cinc poemes nous² que ofereix el conjunt, pel fet de ser molt breus, es trobin tots cap al final, podria ser això, un accident. I tanmateix, dibuixa una corba evolutiva evident, la d’un impuls verbal que es va condensant, un empatx idíl·lic que, sotmès al seny ordenador i al verí astut de la ironia, es concentra cada cop més, fins a arribar a la desaparició.

Dèiem allà al principi que hi ha una cosa que singularitza l’escriptura de Xavier Lloveras entre la de tots aquells qui es reclamen hereus de Lord Chandos. A la «Justificació» que tanca el volum (abans de reproduir el divertidíssim pròleg de Les illes obstinades), el poeta ho explica així: «trobava la vida –fins i tot, o sobretot, la vida menuda, de cada dia– massa complexa i massa rica per reduir-la a cap artefacte lingüístic», que és pràcticament una síntesi d’un passatge concret del relat de Hofmannsthal.³ Però, si Lloveras s’afegeix a la corrua d’oficiants del silenci que han invocat aquest relat, ho fa, d’una manera inaudita, en sentit contrari a tots els seus predecessors: si, generalment, aquestes idees de silenci, de renúncia, de negativitat, han servit per parlar i parlar, tot multiplicant inacabablement l’obra publicada, ell efectivament ha deixat d’escriure poesia.

Segurament és només per una llei de Murphy pareguda a aquella que fa que la torrada caigui a terra pel costat on hi ha mantega que, per una vegada que trobem un poeta que, tot jugant amb el concepte de silenci, va i resulta que efectivament deixa d’escriure, tenim la mala sort que el poeta sigui, de tots els que han jugat amb la idea, el que era realment bo.