1.
Crec que una de les troballes més grans de Un segon de llum —i de tota la poesia de Guillem Ramisa, de fet— és la insistència a aconseguir un estil cru i tendre al mateix temps. És una poesia que busca sempre un to conversacional i clar, però que no es rabeja sobre si mateix, que, per dir-ho pel broc gros, fa passar, per davant de les maneres del dir, l’explicar —que també té les seves maneres. És a dir, que la voluntat estètica de la seva llengua, la voluntat de dicció que hi llegim, és ser sempre transparent —i que la cosa central hi sigui la imatge que s’ha de dibuixar en l’imaginar de qui escolta o llegeix. Hi ha una voluntat explícita de reduir la cosa retòrica del poema de tants nivells com sigui possible: de fer que el poema no se li mengi la poesia, gairebé, invertint aquella frase més o menys famosa de Riba; el que aconsegueix Ramisa és tenir un bon control diguem-ne moral de quina és la poesia que va a parar al poema.
2.
Per exemple, el poema «El bosc»:
De casa teu a casa meu
només hi ha el bosc,
i cada cop que el travesso
et travesso a tu,
et passo per dins,
et penso tot el camí.
I tu tens els ulls com llum que esclata
i la boca de raïm.
I et fas onada quan te’n vas
I tot d’ocells et van seguint.
És un poema que està molt bé. En la poesia d’en Ramisa crec que hi ha un dels esforços més grans que conec de trobar en la pròpia llengua, en l’idiolecte, una llengua literària possible i eficient. Davant de la mena de llengua que mou la tradició, i havent-ne après el que n’havia d’aprendre, hi ha una voluntat forta d’imposar-hi l’idiolecte personal. És a dir, hi ha un personatge dels poemes, però aquest personatge parla amb una llengua que és gairebé gairebé la mateixa llengua que la de la persona de l’autor.
Això, que pot semblar més o menys fàcil d’atènyer, qualsevol persona que ha intentat escriure (gairebé) tal com parla, sap que és dificilíssim. Si pensem en un poeta com ara Ferrater, que és el poeta conversacional per excel·lència, veiem de seguida que en els seus poemes hi ha unes maneres que són sobretot les maneres de la dicció lírica: malgrat l’afany de conversacionalitat —marcat per certs girs, per certs usos lèxics, per certa manera d’entendre en vers, etc.—, Ferrater, tot i acostar-s’hi d’una manera que sobrepassa de molt els seus contemporanis i part dels seus epígons, sempre és a una distància prudencial de les maneres, de fet, de la llengua parlada real, que són les que pretén per a la seva poesia en Ramisa. És a dir, Ferrater construeix una llengua conversacional que parteix de (i va a parar dins) la llengua literària donada per la tradició —hi ha un amanerament clarament ferraterià que el reconeixem com a tal, i no pas com a deix de parla, podríem dir. La voluntat de Guillem Ramisa és més o menys la mateixa —com, potser, també, és la mateixa que, en alguns casos, la d’Enric Casasses—, però les maneres per arribar a aquesta mena de llengua són, segurament, més extremes; i ho són per una construcció de llengua, i no per una diguem-ne negligència de la llengua —que potser és el que podem pensar el primer cop que llegim un poema seu, o quan llegim un poema de Bukowski, posem per cas—: en el poema que llegíem fa un moment, bé hi ha uns períodes, unes cadències i una comprensió sonora del vers i del poema que són de construcció i de pensament de què ha de ser la llengua d’un poema i de com s’ha de moure la llengua en un poema —però tot són frases que podíem dir sense gaires problemes, potser amb unes altres paraules.
Així com Casasses, Ferrater, Parcerisas o, fins i tot, Rodoreda treballen per una llengua lírica conversacional possible, el que vol Ramisa és que aquesta llengua lírica conversacional possible estigui feta de la mateixa matèria que la seva llengua conversacional de fet. I aquesta és una proposta que, en lírica, crec que, reeixida, no la trobem gairebé enlloc més (si no és puntualment). M’explico: és evident que en el poema sempre hi ha una mena de llengua impostada, però vull insistir en el fet que la mena de llengua que, diguem-ne, s’imita en el poema (de Casasses, de Parcerisas, de Ferrater, de Ferraté, de Rodoreda, de Martí i Pol, etc.), normalment és una llengua conversacional possible, és a dir, una idealització pròpia de cada autor de què ha de ser la llengua conversacional que es mogui en els seus textos (feta de la llengua pròpia, de la sentida pel món, de la llegida, de la intuïda, de la que el poema més o menys demana, etc.) —sempre hi ha unes capes de lírica, de llengua poètica impostada—, i no pas una llengua conversacional de fet —real, particular i gairebé intransferible. La llengua dels poemes de Guillem Ramisa, es podria dir que parteix d’una mena de naturalitat de llengua donada —és a dir: no de cap mena de voluntat de trencar amb res o de construir res, posem pes cas—, i, a partir d’aquesta naturalitat, treballa, perquè hi troba el camí més directe de ser moralment en el poema de la manera més neta possible.
I això té a veure amb què podem entendre que pensa Ramisa que ha de ser un poema (o l’art), que és alguna cosa que ha de tenir molt a veure amb la sinceritat humana, no una sinceritat estèticomoral ribiana, posem per cas, sinó una sinceritat que és primerament personal —ingènuament personal, en un sentit romàntic—, i que té a veure amb la transparència —i consciència— de la cosa humana que és ser un mateix. Això evidentment comporta uns riscos, que són els mateixos que corre algú com Bukowski o, a la seva manera, William Carlos Williams: si el poema no té alguna cosa així com una harmonia lírica forta —valgui la vaguetat per entendre’ns—, el poema és irremeiablement fallit. Un altre risc és que el poema caigui en aquella «gasiveria de sentiments unànimes» que Riba llegia en molta de la poesia posterior a Maragall. La poesia de Guillem Ramisa crec que intenta salvar aquests dos riscos, més enllà de la dicció, o bé per la sentència o bé, sobretot —i crec que és quan la poesia de Guillem Ramisa és millor— per la imatge; és a dir, estem davant d’una poesia eminentment visual, que juga sempre amb un nivell clarament apamable i assumible en la vida de qualsevol persona i un segon nivell que va a parar o bé a alguna cosa semblant a una sentència moral —que després se sol concretar en una imatge que fa d’exemple—, o bé va a parar a la imatge que és hipèrbola de la meravella del món o del sentiment —com el poema «El bosc», que he copiat més amunt. A un poema com «L’animal atropellat», per exemple, hi ha primer la imatge i després la sentència, però funciona amb el primer esquema que deia:
Ningú ho volia,
que hi hagués aquell gat esbudellat
allà al costat de la carretera.
Ell és allà
per recordar-nos
el dolor absurd del món.
El dolor que s’estavella absurdament
contra qualsevol cosa.
No cal dir que aquests esquemes funcionen sempre en graus diversos en els seus poemes, i moltes vegades hi són combinats, però serveixen per dibuixar una mica quina mena d’estructura de pensament literari es mou en aquests poemes.
3.
En alguns poemes de Guillem Ramisa hi ha una sensació d’obertura, com d’una mena de dring inoït (si exagerem una mica) —que és el que fa que la literatura valgui la pena—; la sensació, de tant en tant, de no haver llegit abans un text d’aquella mena crec que és una de les sensacions més reconfortants d’un llibre com aquest, no només per la cosa de la llengua que s’hi mou, sinó per la mena de mirada, que té alguna cosa d’infantil, potser, però també de carregada amb tota la cosa del viure moralment aixafat, en el fons, pel món del —si se’m permet— capitalista anihilant que li ha tocat viure, i això des d’uns llocs, com Roda de Ter o l’Esquirol, que, en principi, n’estan imaginàriament tan allunyats; aquesta distància, en el poema, genera una sèrie de xocs morals molt més grans que els que sentiríem, potser, si l’escenari fos una gran ciutat. En un altre poema d’un llibre anterior escrivia:
Al costat de casa hi tinc el món.
Ja m’hi he cargolat, aquí, de mal.
En molts poemes, però, hi ha una mena d’alegria de fons (de vegades muda, de vegades moderadament eufòrica), però, que ens diu que el món sempre guanya.
Un del nuclis morals forts de la poesia d’en Ramisa surt d’aquest xoc d’algú que se sap, al mateix temps, absorbit pel vòrtex sens fi del capitalisme, i davant d’un món (natural, però també íntimament humà) que meravella. «Explicar-nos una mica aquest món, que ens supera d’una forma tan suprema, és reconfortant», li llegim a la «Introducció».
4.
D’altra banda, Guillem Ramisa deu ser l’autor més pròxim a Bukowski que hi ha en català, i sens dubte dels que que millor l’han llegit i entès. La seva poesia surt d’una tendresa immensa, gairebé verdagueriana, d’una diguem-ne mirada que és alegre i melancòlica, enèrgica i somorta a la vegada, que té com a remor de fons la consciència que viure és valuós —malgrat tot.
5.
Llavors: el que quedaria més lluny d’aquesta mena de poesia és la impostura, sigui de la mena que sigui. Tota la seva obra s’aguanta damuntla premissa no explicita, d’arrel romàntica: «que sigui veritat». Però no d’una diguem-ne veritat literària, sinó d’una veritat transparent, com deia —tant transparent com es pugui—: que el poema guardi aquell moment de veritat de la vida, de l’espectacle del món i de la vida davant el viure seu, per petit que sigui.
És la idea d’un art sincer, però no amb l’art, sinó amb la persona moral de qui escriu: que l’artefacte del poema tingui l’estructura justa perquè el poema sigui poema. El joc del poema és sempre que la distancia que hi hagi entre la cosa de la vida que s’exposa i el centre de la seva imaginació sigui mínima, però suficient perquè el poema existeixi.
6.
Crec que Ramisa és dels pocs poetes que, quan escriuen, no se’ls menja (si més no una mica) el personatge del poeta que han generat (cap enfora i cap endins) de si mateixos. La poesia no se li menja el poema, en part, perquè sempre hi ha una mena de fe en l’art (gairebé infantil, en el millor dels sentits —gairebé hölderliniana—), hi ha un donar-se a l’art perquè l’art ajuda a mostrar-se la veritat de la cosa de la vida. El poema sempre venç davant els possibles estirabots de l’ego. Malgrat ser un poeta eminentment autobiogràfic i confessional, no hi ha gairebé mai cap joc de vanitats que enterboleixi el poema: el jo és la matèria, però el poema, la veritat de l’art, el poema, en definitiva, és sempre la finalitat.
7.
I aquesta sinceritat, que té la forma d’una debilitat —i més quan s’acosta a alguna mena de sentimentalisme, és a dir, de pretendre només de mostrar un sentiment—, també pot ser una força. Guillem Ramisa es pot situar en la línia d’una certa poesia confessional; ell mateix, a la «Introducció», parla d’un «mostrar-se» amb els poemes; i també diu: «Per si mai tingués la temptació de dir el contrari, deixaré clar que tots són poemes personals i sincers. Inventar-me aquest tipus de coses em resultaria impossible. Ara, mirant-me’ls, penso que he estimat molt». I està molt ben dit.
