Durant els anys 20 i 30 del segle passat, Stefan Zweig va captivar un amplíssim públic en múltiples llengües, i ho va fer, sobretot, amb novel·les curtes, contes, assaigs històrics i biografies. Rient, rient, ja fa un parell de dècades que dura la darrera onada d’aquest fenomen editorial que costa de dissociar del que és l’autor. Des de Quaderns Crema i Acantilado se l’ha recuperat per al públic contemporani en català i castellà, però també s’hi han dedicat en anglès — una llengua en la qual mai no se l’havia celebrat gaire — tant la Pushkin Press, britànica, com la gent de New York Review Books.
Un certa mesura de l’encantament que provoca Zweig deu venir de juxtaposar-ne l’obra assagística (les biografies de Nietszche, Dostoievski, Montaigne, Erasme, Maria Antonieta…) a la imatge que va curar de si mateix per a la posteritat amb un últim gest tràgic que, vist des d’ara, pot semblar massa estudiat, però que no per això deixa de ser desolador. El febrer de 1942, exiliat a Petròpolis (Brasil), on havia anat a parar fugint del nazisme —però empentat també per altres circumstàncies — després de passar per Anglaterra i els Estats Units, es va suïcidar al costat de la seva segona dona, Charlotte Altmann (Lotte). Poc abans de fer-ho, Zweig havia enviat a l’editorial un darrer manuscrit, unes memòries (El món d’ahir) que es deixen interpretar com un tram, l’últim, del seu camí al suïcidi.
Un dels aspectes més interessants de El món d’ahir (que he llegit en la versió de la traductora Anthea Bell per a Pushkin Press) són les notes sociològiques de la vida del temps en el qual va viure l’autor. Potser les pàgines que parlen de l’ascens del nazisme són menys perfilades que no les que tracten de l’inesperat esclat de la Primera Guerra Mundial, del confort de la societat dels seus pares i avis, de l’ensopiment irredimible de l’escola, o el capítol sobre els usos i costums sexuals de l’època. No cal furgar gaire per trobar la nostàlgia que sentia per la vida acomodada de les generacions vieneses anteriors a la seva.
El text també va sorprenent amb no pocs retrats d’artistes, intel·lectuals i escriptors famosos als quals havia tractat i de qui, en alguns casos, podia dir que eren amics seus (Rilke, Valery, Verhaeren, Joyce). En aquests passatges, Zweig es mou hàbilment entre l’etopia i l’anècdota, aportant sempre algun record vivencial simbòlic, com el retrat que fa de Freud, a qui coneixia de quan encara se’l considerava un científic excèntric i tossut, però a qui rememora a Londres, a l’exili, sense molla d’amargor, satisfet i afectuós. Aquest col·leccionisme d’amistats cèlebres, encara que faci la impressió de ser propi d’algú que sempre mira el preu de les coses per comprar car, no pot deixar indiferent a cap lector de la literatura del primer terç de segle. Diria, però, que els estímuls de la continuada admiració per Zweig tampoc venen d’aquí.
En el punt d’escriure el seu darrer llibre, la mena de vida que havia dut a Europa era irrecuperable, certament, de manera objectiva. Nascut en una família burgesa, ja d’adolescent havia començat a col·leccionar manuscrits hològrafs, els quals evoca en diferents punts de El món d’ahir. N’havia posseït de coneguts seus (de la talla de Rilke o Gorky), però també havia tingut unes proves d’impremta de Balzac, un poema de Goethe, partitures de Mozart, Bach i Haendel, un llibre d’esbossos de Leonardo, instruccions militars de Napoleó, un esborrany del Naixement de la Tragèdia de Nietzsche, o un dibuix a llapis de William Blake, entre molts d’altres que no esmenta (i que no són pas poca cosa). Zweig explica que sempre en buscava de superiors, de més valuosos, volent captar moments de geni més i més singulars. De tot això, se’n va haver de desprendre quan va marxar d’Àustria.
Aquesta mitomania quasi-religiosa arriba a expressar-la sense rubor i amb un excés d’afectació en recordar que el 1910 va conèixer una senyora octogenària a qui Goethe (1749–1832) havia mirat durant la celebració del seu bateig (és a dir, quan la senyora encara era una nadó) vuit dècades enrere. D’això podríem dir-ne també idolatria o fetitxisme. Cap al principi del llibre recorda que a Viena, quan es va decidir d’enderrocar el Burgtheater, en el qual s’havien estrenat Les noces de Fígaro, l’alta societat que havia assistit a la darrera funció va córrer a l’escenari per a endur-se’n trossets, estelles, en record de les taules que havien trepitjat els seus artistes preferits. En aquest llibre i a la seva vida, Zweig té el mateix hàbit d’aplegar relíquies. Ja siguin manuscrits o amistats. Un hàbit o habitus, que diria Bourdieu, de classe. La mimetització d’aquest hàbit de l’autor durant la seva posteritat em sembla que ajuda a explicar-lo com a fenomen editorial. Part de l’obra de Zweig es pren com a mèdium, com a canal d’accés a les ídoles artístiques i intel·lectuals de l’Europa d’entreguerres.
