Una aproximació a la Poesia completa d’Antoni Ferrer (I)

el més íntim desig que pobla l’infinit:
habitar una casa feta de carn i cosmos,
senyoria i domini de la llum tota en tot. 

ANTONI FERRER

Unes coordenades més generals

A l’obra magna de Charles Taylor, Fonts del jo,¹ trobem un capítol dedicat a intentar acotar la naturalesa epifànica de bona part de l’art modern, i, en especial, de la poesia. Es tractaria d’aquella època que cobreix, dit una mica a l’engròs, la primera meitat de segle xx; i una mica més. Ras i curt, se’ns diu que ja res en l’àmbit de la mitologia, la metafísica o la teologia se situa en un rerefons públicament disponible, la qual cosa ha suposat, per a una quantitat important de poetes, l’ànsia d’una «poesia pública», això és: amb un tàcit rerefons comú, que pugui ser compartit per una comunitat de lectors, amb un ordre de referències compartides públicament establertes i, conseqüentment, un allunyament de lo metafísic i lo teològic per apropar-se a les coses quotidianes, a les experiències ordinàries de la vida, la política i la guerra (l’autor posa d’exemples el primer Auden o cert Bertolt Brecht). Però Taylor també parla de com en la poesia moderna hi ha una aspiració a recuperar el contacte amb les fonts morals i espirituals. De fet, el trencament de referències compartides per a la comunitat no eliminaria la poesia d’ordre moral i metafísic, sinó que simplement en delimitaria la via en què apareix. Perquè avui, en tant que trencat l’ordre de referències públicament establert, «la metafísica o la teologia ens arriben registrades des d’una visió personal, o refractades a través d’una sensibilitat particular». Això no vol dir que certs actes propis de l’antiga vida pública, com l’oració, la devoció o la penitència, entre d’altres, desapareguin o no existeixin, sinó que, disgregats, atomitzats, serveixen com a eix personal de les nostres accions, fins i tot quan no estem formulant d’una manera explícita les nostres creences: sigui en accions quotidianes o també quan, posem per cas el món de l’art, el poeta es concentra en l’esquema de la seva rima (els que rimen), o el pintor, en els contrastos dels seus colors. Potser, al capdavall, es tracta d’un minirerefons públic disponible sobre el qual tots ens sostenim i amb el qual comptem, per exemple, quan ens comuniquem.

Sabem prou bé que actualment les creences són més provisionals que els antics credos públics, explica Taylor, per tot seguit afegeir que, tanmateix, també sabem que el poeta, si és seriós, apunta cap a alguna cosa —Déu, la tradició— que, segons el poeta creu, hi és per a tothom. Però també sabem² que «només ens ho pot donar refractat a través de la seva pròpia sensibilitat: no podem simplement desfer el nus de la veritat transcendent; està inseparablement incrustada en l’obra». Tot plegat, però, no vol dir que no hi hagi alguna cosa en aquests àmbits (mitologia, metafísica, teologia) que el poeta vulgui assolir per dir el que vol dir, ni que no hi hagi fonts morals que ell sostingui i que vulgui obrir per al lector o l’oient, sinó que en comptes de tractar-se d’un moviment amb un rerefons ferm, és una articulació de la visió personal. Una visió de la qual podem arribar a participar (com a visió personal) però que ja mai més es pot convertir en una apel·lació a les referències públiques, a alguna cosa propera al gairebé inimaginable retorn a una nova edat de fe (almenys en el sentit habitual del terme). Al capdavall, Taylor constata com les epifanies («i les escomeses contraepifàniques») que pot oferir la poesia en la modernitat (l’autor pensa sobretot en Pound i Eliot, però cal pensar també en autors com Celan o Mandelstam) passen pel necessari entrellaçament entre lo subjectiu i lo transcendental.

En relació als canvis comentats en aquesta poesia, estarien forjats per l’aspiració al contacte amb les fonts morals i espirituals a través de l’exercici de la imaginació creativa i, afegiríem, també crítica. Unes fonts que tant poden ser divines, com radicar en el món o en les facultats del jo. I és per aquí per on creiem que pot valdre la pena entrar en el llibre que avui ens ocupa, la Poesia completa 1979-2021 d’Antoni Ferrer; no d’una manera exhaustiva, ja que escaparia a les possibilitats i intencions d’aquest text, i potser de servidor de vostès, sinó que ho intentarem centrar en la manera com l’obra treballa vers ella mateixa i vers les possibilitats d’una possible poesia epifànica³ a finals del segle xx i començaments del xxi. Com afirmava l’any 1992 Lluís Roda, autor que ha anat seguint i ressenyant els llibres de Ferrer al llarg de la seves publicacions: «D’un bon llibre només se’n pot fer una mala ressenya. ¿Com resumir, descobrir, tot un món poètic elaborat al llarg de quatre anys o de tota una vida en unes poques ratlles?»⁴ I bé, sabem que es tracta d’una de les dificultats inherents a la crítica. Valgui en tot cas com a previsió lectora.

Unes coordenades més concretes

El poeta valencià Antoni Ferrer (Alcúdia de Crespins, 1943 – 2022) va estudiar Teologia i Filosofia, fou capellà i més tard se secularitzarà; es va casar i va tenir un fill, mentre exercia com a professor d’institut. En aquest sentit, potser és rellevant constatar com en la seva obra es trena lo carnal i lo espiritual (potser a imatge de la doble naturalesa de Jesucrist), l’interès pels desvalguts i per allò d’índole metafísica, tot plegat des d’un caire reflexiu i vitalista. La seva Poesia completa 1979-2021 (Institució Alfons el Magnànim, 2021) ve encapçalada per un pròleg de Sam Abrams en què es procura encaixar l’obra en el context de la modernitat seguint el dictat d’Eliot, segons el qual, i parafrasejo: la poesia moderna necessitava superar la fractura o escissió entre emoció i pensament que s’havia produït a la lírica europea després de l’època barroca i assolir un discurs poètic reunificat de gran ambició intel·lectual i humana. La poesia de Ferrer pertanyeria de ple dret en aquest discurs, tant per l’exigència intel·lectual, com pel seu extraordinari sentit del transcendent i la seva insubornable humanitat. El llibre també va acompanyat d’un breu apèndix final de l’autor a mode de poètica o de mínimes coordenades.

Val a dir que, si bé aquesta és la seva poesia completa ja definitiva, no és la primera poesia reunida que s’ha fet d’ell. L’any 2006 es va aplegar bona part de la seva obra fins al moment en un llibre publicat per Edicions de la Guerra que duia per títol Poesia reunida 1979-2006, acompanyada d’un pròleg d’Isidre Martínez Marzo. El també poeta valencià ja destaca que estem davant una obra fortament impregnada del cant i de la música clàssica, siguent a Cant espiritual on comença a desplegar la seva veu més rotunda. També destaca l’admiració que sentia Ferrer pel poeta anglès i sacerdot jesuïta Gerard Manley Hopkins. Martínez Marzo explica que ens trobem davant d’una poesia essencialment distinta a l’escrita pels autors coetanis: l’obra de Ferrer s’enllaça en una tradició de poetes «que pouen de les velles fons de la Bíblia, en especial dels Evangelis, i en trauen aigua nova des de la seua experiència personal íntima i en contacte immediat amb el món, que no els deixa indiferents». I afegeix: «M’atreviria a traçar el tram d’aquesta línia amb la ja distant aparició de Pere Quart fins a Carles Torner, més recentment». Potser també caldria afiliar-hi, salvant les distàncies, obres com L’evangeli segons un de tants, de Blai Bonet, i, anant més enrere, Cant espiritual de Joan Maragall.

Estem davant una poesia d’arrel culturalista i amb un fort component teològic i filosòfic, que fa ús d’un llenguatge exuberant, barroc, i que sovint inclou algunes formes arcaïtzants.⁵ Tot plegat esdevé una postura alhora ètica i estètica, i que planta un lloc propi als marges dins del mainstream poètic català.⁶ Un lloc que es vol, tanmateix, encadenat a unes certes baules de la tradició: les fonts clàssiques i llatines, i la cristiana, i la diguem-ne gran cultura artística europea —sobretot d’arrel germànica; l’autor ho fa tot sovint incorporant-ho al text de forma explícita (citant Beethoven, per exemple a Cant espiritual), Bach («Sis Bachianes», «Variacions Goldberg»), Rilke («Rilkeanes», «Transmutació») o fins i tot Heidegger («Defalt»).

La poesia de Ferrer és, tal com comenta Enric Sòria,⁷ d’una gran ambició cognitiva i exuberància verbal. Una poesia constitutivament cristiana, a la manera clàssica. Una poesia extemporània i que al mateix temps apel·la al seu present, en especial al que ateny a les injustícies, als oprobis i al lloc que ocupa (i que pot ocupar) l’Home en el món. És també, en aquest sentit, una poesia cívica de fort component moral. Si ho sumem, el que obtenim és una interrogació (i alhora plasmació) relativa a la condició humana i al sentit de la vida. Amb un estil ric (un trobar ric), tant podem trobar un poema ple de llatinismes com apel·lant a un detall quotidià des d’un llenguatge proper (però sempre exuberant). De la opulència verbal, Sòria n’explica que és la forma que té el poeta d’acostar-se a la música de l’esperit.⁸ És a dir, bé podria ser una manera pròpia de pregar, en el sentit ampli: des d’allò que va de pensar en Déu i sobre Déu, a pensar (en) l’ésser humà i anar al fons de si mateix. Hi estem d’acord. És a partir d’aquest angle des d’on ens col·loquem, a l’hora de proposar una incisió cap al sentit de la seva poesia. A través d’una escletxa que pugui mostrar mínimament (no oblidem, en tot cas, que la prova del cotó fluix d’un poema és llegir-lo; no per sabut ho volem deixar de recordar) el lloc d’aquesta obra a partir d’uns poemes que constitueixen una plenitud o totalitat espiritualment significativa. També en el fet d’entendre la poesia com una actitud vital, com a font al mateix temps de rigor i de plaer, d’investigació i de constatació, i que esdevé un camí que acompanya de per vida.