Estimat Martí,
Suposo que tu també t’has llegit la darrera novel·la d’en Melcior Comes, El dia de la balena. Ja ho saps, la que ens té a nosaltres dos com a personatges principals. N’estic bastant content, tot i que a mi em reserva el típic paper d’amic del protagonista, d’al·lot una mica beneit, simpàtic i entranyable. D’escuder Diafebus, fidel acompanyant del gran Tirant. No em queixaré. Al cap i a la fi, trobo que personatges com els meus acaben resultant sempre més carismàtics i memorables que els protagonistes. O, vaja, potser com deia mon pare: qui no es consola és perquè no vol.
Et confessaré que de bon inici la idea de llegir sobre l’estiu de la balena ––tothom encara en diu així, a l’illa–– no m’acabava de fer el pes. Ho trobava massa vist. Una altra novel·la sobre aventures juvenils estivals dels anys 80-90? Molta mandra. I això que els protagonistes érem nosaltres! No trobes que els artistes (escriptors, cineastes) d’aquesta generació són molt pesats a l’hora de mitificar aquesta infància sense Internet? Ja m’imaginava pàgines senceres amb tot aquell rotllo suadíssim de Jo vaig fer l’EGB!, Els Goonies, pàgines tedioses tipus Primavera, estiu, etc., Bollycaos, Pacmans i collonades per l’estil. Però no. En Comes se n’ha sortit bé perquè no fot gens la tabarra. La brevetat del relat (és concret i va al gra) ens estalvia qualsevol tipus de desviació nostàlgica. Descriu una època però no s’hi recrea, és només el paisatge necessari per entendre on vivíem, com ens sentíem aleshores. Transmet ben bé la innocència amb què vàrem passar aquell estiu. La narració d’aventures quotidianes amb un valor que, aleshores, encara no podíem entendre.
Per això m’ha satisfet llegir-nos com a adult. I repassar com el nostre veí pobler descriu totes les activitats (lícites i il·lícites) que vas fer durant aquells dies. Una acurada descripció exterior per mostrar una pregona tristesa interior. Tots els moviments maquinals d’aquells dies ––bicicleta amunt, bicicleta avall–– per camuflar uns sentiments incòmodes. A mi em sembla, Martí, que disfressat amb camisa hawaiana, gorra i avarques, en Comes ha escrit un llibre sobre el dol. Una història sobre conviure amb un dolor que ni tan sols saps que pateixes. No ho sabíem però era així. Un estiu d’acceptar la pèrdua. Dol per la separació dels teus pares, per la mort del nostre amic Mingo (que hi era sense ser-hi), dol per l’accident de moto de món germà Xesc i el desengany dels ídols… Dol, també ––perquè com he hagut de reconèixer amb la lectura–– aquell va ser el darrer estiu de la nostra infància. Dol per tot allò que abandonem i no torna.
Entenc que d’aquí ve el contrast entre la llibertat a la qual aspiràvem ––l’estiu anhelat–– i la tristesa desorientada que arrossegues al llarg de tantes pàgines. Les pors i els miralls en els quals no et volies reconèixer. Com, per exemple, l’admiració per al teu pare. La ràbia d’enlluernar-te amb un èxit laboral que ––et semblava aleshores–– havia trencat la teva família. Suposo que el meu paper en tot plegat ––a la novel·la, vull dir–– també era fer una mica de contrapunt. D’amic amb mirada i actitud candorosa i noble. De company incondicional que et segueix, t’admira i t’odia. Perquè a vegades, com apunta en Comes, ens barallàvem només per no estar en silenci. La nostra amistat permet mostrar la diferència entre la teva maduresa, que ja treia el caparró, i la meva, encara latent. L’abisme entre la fidelitat de la infància i la vida mentidera dels adults. Aquell moment en què entens ––o més aviat intueixes–– que un amic d’infantesa segurament no ho serà per sempre. I és normal que sigui així. Aquestes coses, com tot, les vas entendre tu abans que no pas jo.
Ara, rellegint-nos i revivint-nos, n’he estat conscient des de l’inici. Des del moment en què tots dos vam creuar la primera línia vermella anant a veure d’amagat la balena morta a la platja. La manera com un i altre vam viure aquella primera transgressió ja ens avança algunes idees. La balena com un cadàver gegant, com una mort plantada allà al mig, com un necessari ritual de pas. Per a tu significava alguna cosa que no sabies com verbalitzar i per a mi encara era un monstre terrorífic. Una joguina de la imaginació infantil. La balena morta a la platja era l’anunci d’alguna cosa, l’avís d’un canvi a les nostres vides. Una manera de fer-nos madurar.
L’espai, per tant, també era simbòlic. I té sentit que fos en el mateix indret, uns dies més tard, que tinguessis aquella trobada amb na Quica. No m’ho vares dir mai, betzol, el que va passar aquella nit entre tu i ella! Tot i que potser és una invenció del Comes, a totes les seves novel·les (me les he llegides totes!) el protagonista s’ha d’enrotllar amb la noia més guapa del veïnat. És marca de la casa. Tal com ho descriu, no m’estranyaria que tot fos una al·lucinació etílica, ves què et dic. Un somni reconvertit en record, una primera experiència sexual més imaginada que viscuda, com tantes coses a l’adolescència. També tindria sentit així. M’ho podries confirmar? Te’n recordes, Martí? Jo, de veres, només tinc clar que vam adormir-nos aquella nit a la platja, ebris, com dues balenes embarrancades.
En el fons, la novel·la no explica gaire cosa més. És una sensació, un estat d’ànim que es revela a poc a poc. En Comes s’inventa alguns detalls, com per exemple els menús dels sopars que fèiem junts a casa teva. Però l’hi perdonarem perquè un novel·lista sempre té la temptació de fabular més del compte. Tampoc no podem exigir-li saber què menjaven sempre els seus personatges. Al final, com ja saps, el dia de la balena va ser l’inici del nostre darrer estiu. Petit i rodó, com aquest llibre. Una història com aquesta es mereixia una novel·la? Jo l’he llegida dues vegades. I la veritat és que la segona millora la primera, perquè hi veus tots els detalls ben disposats. Cada personatge al seu lloc, al seu paper: orientador, misteriós, absent o salvífic. Cada objecte o espai té ordre i sentit: les plantes de marihuana, les piscines temptadores, els directors de pel·lícules de sèrie B, els gossos abandonats, i els perills de les motocicletes. Tot encaixa, excepte la nostra amistat, que va passar a millor vida, com el cetaci.
Fa molts anys que no parlem, Martí. Segueixo el teu èxit com a arquitecte arreu del món i me n’alegro per tu. Sovint, quan em toca fer una carrera fins a l’aeroport de Palma, penso que per ventura un dia t’enganxaré de casualitat a la sortida. Ens reconeixerem la mirada pel retrovisor. I, junts, amb el taxi, et portaré fins a Son Bou. I riurem quan et reclami que m’ajudis a fer-lo net, com exigia mon pare. I, junts, una altra vegada, rememorarem El Dia de la Balena. I ens queixarem de tot el que s’ha inventat en Melcior Comes sobre nosaltres. I confirmarem (o no) tots aquells altres records de la nostra infància que no surten a la novel·la, memòries que només compartim nosaltres dos.
Una abraçada,
Jaume (Bibi)
PS: Potser t’haurà estranyat la pràctica manca de trets mallorquins en aquesta carta. És normal, la culpa és del titellaire que m’ha segrestat sense permís, que no vol caure en l’apropiacionisme cultural. Al capdavall, tu i jo som només uns personatges de ficció, oi?
