Sexe escrit

Últimament, hem vist ressorgir el zombi d’aquell clixé segons el qual la literatura catalana és sexualment carrinclona i reprimida. Seria lícit pensar que amb autors com Valerià Pujol, Vicent Andrés Estellés, Maria Jaén, Anna Carreras, Magí Camps, Marc Romera, Neus Verdaguer i un llarg etcètera, la literatura catalana contemporània s’hauria de considerar força diferent de la de principis i mitjans del segle xx, que era acusada per molts, com Fuster o Ferrater, d’excessivament pudorosa. Si llavors hi havia raons per defensar una generalització sempre discutible, avui dia fa ferum de lloc comú repodrit. A hores d’ara, comptem amb projectes com la col·lecció de literatura eròtica Idil·lis, d’Edicions de la Ela Geminada, el concurs de relats eròtics amb esperit crític Fora de norma impulsat per Sílvia Catalán i publicat a Raig Verd, o l’edició anual per part de l’editorial Bromera de l’obra guanyadora del Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida. La feina, en aquest sentit, s’està fent, i s’està fent molt bé. I això només pel que fa a la literatura que treballa l’erotisme de manera resoluda. Però, fins i tot deixant de banda la literatura eròtica-pornogràfica, ¿per quins set sous un autor català hauria de tenir més problemes per escriure sobre sexe que no pas un autor o autora de Barbechu? 

«El pitjor sexe de l’any», l’article que Carlota Rubio va publicar a El Quadern d’El país aquest novembre passat, tractava precisament d’això. D’una manera una mica imprecisa, Carlota Rubio ens parla de com s’escriu sobre sexe en la literatura catalana actual, i presenta una selecció d’escenes de sexe extretes d’obres en català publicades aquest 2023. L’esperit de la selecció és fer una mena de Bad Sex Awards a la catalana.¹ A l’article, però, Rubio comença afirmant que «Escriure sobre sexe en català avui parteix d’un problema insalvable: a la vida real ningú s’escorre i tothom es corre, un barbarisme castellà. Això situa qualsevol escriptor que vulgui fer gaudir els seus personatges fins al final en una disjuntiva: abaratir la llengua a favor de la naturalitat o trencar l’erotisme que hagi aconseguit plantar amb una paraula contraintuïtiva». D’entrada sorprèn, sobretot perquè la conclusió no surt del fet que no es puguin trobar escenes de sexe entre les obres que es publiquen durant l’any, a jutjar per la quantitat d’obres i d’escenes que, segons Rubio, s’han tingut en compte per a fer la selecció final. També s’hi esmenten els projectes específicament dedicats a la literatura eròtica que hem mencionat més amunt. I sobretot, perquè si la diglòssia fos un problema insalvable, en tot cas ho seria independentment de si l’autor escriu sobre sexe o sobre les migració dels flamencs. 

Tanmateix, una cosa és el català literari i l’altra el llenguatge que de fet es parla a Catalunya. No es troben pas separats l’un de l’altre, però la influència és bidireccional, per molt que hi hagi un desequilibri de forces evident. La dificultat a l’hora de fer que un personatge s’escorri hi és només si l’objectiu és una pretesa naturalitat que mimetitzi la parla real; alhora que s’assumeix que la libido flueix només si no s’interromp aquesta naturalitat. És força discutible que tot plegat mostri la precarietat del patrimoni eròtic català, com afirma Rubio. En tot cas, el que mostra és la fragilitat del patrimoni lingüístic d’una llengua minoritzada. Rubio desplega la seva premissa inicial, i separa el tipus d’actitud de l’autor català contemporani en tres categories: els partidaris que el personatge s’escorri, els qui prefereixen que «arribi a l’orgasme» i «els més eufemístics o covards» que «busquen metàfores per mantenir el coit en un pla líric i sovint incòmode». Rebla la reflexió dient que les escenes de sexe d’enguany mostren que «el sexe literari és més evasiu que propositiu». Personalment, entenc que el que evadeix aquest sexe és el problema «insalvable» de dir les coses en català normatiu. La qüestió, però, és que en català normatiu se’n diu escórrer-se. Si acceptem la premissa de l’article, i afirmem que el problema de la diglòssia és inevitable per a l’autor en català que escriu una escena de sexe, almenys assumim-ho del tot. La disglòssia també pot tenir l’efecte invers al descrit per Rubio. Dit d’una altra manera, la fluència libidinosa tampoc es resol optant pel catanyol em corro. Pot passar que al lector, com a mi, li aixafi molt més la guitarra el barbarisme que l’opció acceptada. 

Rubio cita un article d’Anna Pazos en què considera que la manca d’un sexe despullat en els escriptors homes de la seva generació es pot deure a «una barreja de malestar cultural, incomoditat personal i terror». No sé per què la hipotètica manca del sexe en la literatura feta per homes ha de ser interpretada com una mena d’acte de constricció, fruit d’una repressió conscient o inconscient. Després de tanta sexualitat masculina desfermada, alguns exemples de la qual Pazos cita al seu article, també pot ser que els escriptors percebin el fet de rabejar-se en l’abjecció sexual com un clixé força suat; trencador en un determinat moment, però un símptoma escleròtic en la literatura actual. L’opció de no voler representar la construcció de la identitat a través de la pròpia sexualitat és una de les moltes possibles. No descarto en absolut les hipòtesis de Pazos, em limito a afegir-n’hi una més. Rubio, pel seu compte, fa servir la cita per aclarir que «l’acostament avergonyit i mediocre al sexe en la literatura catalana actual no té gènere», i que sembla ser un problema que s’ha detectat cíclicament. Segons Rubio, en un article titulat «Salvem el patrimoni eròtic», Joan Fuster demanava prestar atenció a les obres «intencionadament sexuals» i a qualsevol obra que tractés el tema de l’erotisme. Parlar d’obres sexuals en comptes d’eròtiques, que és del que parla Fuster al seu article, és problemàtic. Entre altres coses perquè, a parer meu, quan Fuster parla de fer cas a qualsevol obra que tracti l’erotisme, es refereix a les obres que facin servir la imatgeria eròtica sense intencions erotitzants com, per exemple, les d’intencions moralitzants. D’aquí que, just després, Fuster citi Vicent Ferrer o Francesc Eiximenis. El que vull dir és que, més enllà de la separació entre erotisme, pornografia i representació literària del sexe, el fet que hi hagi escenes de sexe no determina la forma de l’obra fins al punt de ser-ne el resum, fins i tot si en són l’ingredient principal. A no ser que vulguem llegir com a sexuals el que eren obres morals. Seria com dir que Les aventures del bon soldat Švejk és una novel·la militar.

Hi ha obres que se centren en l’erotisme, sigui per excitar al lector o no, mentre que d’altres fan aparèixer una escena de sexe sense que això obligui l’autor a tractar l’erotisme de manera específica, ni a preocupar-se’n especialment en tant que efecte de la lectura. De fet, Rubio mateixa sembla que ho afirma quan diu que «tant Sade com Pedrolo escrivien per motius que no tenien absolutament res a veure amb l’erotisme, i d’aquí la paradoxa d’aquestes temptatives de fer-los reflotar com a Moisesos de l’alliberament sexual». Però, almenys l’obra de Sade, sí que té l’erotisme com un dels seus grans eixos. L’element transgressor de Sade és, precisament, l’escriptura d’una obra antieròtica que, en contra del que era habitual, no buscava moralitzar, sinó esfondrar la hipocresia moral i sensual del projecte il·lustrat. La manera de fer-ho, però, era a través de l’excés d’una mena d’eròtica enfollida que difícilment servia per excitar al lector, però que tampoc no ho buscava. Per com parla de la novel·la de Pedrolo Obres púbiques, podria ser que Rubio descartés l’erotisme d’aquest autor i de Sade per pornogràfics? No ho crec. A l’acte de lectura dels Bad Sex Awards que va tenir lloc a la llibreria Finestres, l’escena eròtica que Rubio va llegir al final de l’acte, que va descriure com una bona escena eròtica, molt ben escrita, però decididament pornogràfica i delirant: algú practica sexe amb una mena d’ésser indesxifrable amb sis conys i una infinitat de tentacles. 

A Pedrolo potser el vincula amb la tradició «més cerebral que genital» del col·lectiu Ofèlia Dracs, les obres del qual, segons Rubio, eren tant autoconscients que perdien la capacitat de suscitar desig. No queda clar per què considera que l’erotisme d’Ofèlia Dracs és un «projecte amb programa militant», i no un conjunt d’autors que es proposaven de fer en català el que es feia a moltes altres literatures, sent la literatura eròtica només una més de les possibilitats creatives.² Sobretot desconcerta quan cita el conte de Monzó «Història d’un amor» (del recull Uf, va dir ell), i afirma que és «un conte literari i no eròtic, però precisament perquè difumina irònicament la frontera entre erotisme i literatura, entén millor el desig que la majoria d’escenes eròtiques que s’han publicat en la narrativa d’aquest any». D’acord que Monzó es distancia irònicament de l’erotisme del relat, que mai es concreta, però aquest mateix distanciament irònic és el que empren algunes de les escenes seleccionades com a candidates dels Bad Sex Awards.³ En qualsevol cas, per a mi el problema rau en la separació entre literatura cerebral i literatura genital. La literatura sempre és cerebral, que és el mateix que dir corporal, entenent que el cos té diverses parts i que nosaltres llegim perquè tenim lòbuls frontal, temporal i parietal. Al cap i a la fi, si literatura i erotisme es relacionen és perquè l’objecte de la representació ens l’hem d’imaginar nosaltres. En això, com la música, la literatura sempre és eròtica (en sentit ampli, i no restringit a la representació del sexe). De fet, en sentit literal, no hi ha pornografia literària com hi ha pornografia audiovisual.

En resposta a Carlota Rubio, Joan Burdeus va publicar «El pitjor sexe del món». Segons Burdeus, l’article de Rubio conclou que «la literatura catalana és com un home amb problemes d’erecció». Burdeus considera que l’escriptor català, davant del suposat problema d’haver de triar entre «em corro» o «m’escorro», es troba com si «hagués de follar sota l’atenta i judiciosa mirada de la seva mare i Nacho Vidal al mateix temps». I segueix: «La ironia és que aquests bloquejos i clixés no només han empitjorat amb el temps, sinó que s’han estès a tots els gèneres i cultures». Encara llegirem una altra conclusió de Burdeus segons la qual «avui tothom i a tot arreu té problemes per escriure sobre sexe». Aquest tipus d’afirmacions llançades a discreció, són un símptoma més d’una tendència força desconcertant, que és la d’inventar-nos clixés sobre la pròpia literatura, i en cas d’anar mancat d’imaginació, reutilitzar-ne d’antics: el d’una literatura d’un erotisme pudorós, gris, mediocre i/o líric.

El problema que plantegen Rubio i Burdeus és inexistent. La prova la poden trobar a les escenes mateixes que s’han seleccionat per als Bad Sex Awards. Tant homes com dones escriuen sobre sexe amb ambició literària i sense complexos. Això sí, en molts dels casos els efectes buscats no tenen res a veure amb l’erotisme entès com a mecanisme d’excitació sexual. 

Les escenes seleccionades inclouen, per posar quatre exemples, obres d’Irene Solà, Carlota Gurt, Raül Garrigasait i Borja Bagunyà. Cap d’aquests autors ha proposat l’obra en qüestió com una obra eròtica. Com a mínim en el cas de Gurt, la intenció és obertament sorneguera. En Solà, el projecte literari està vinculat a un tipus de treball lingüístic partint d’un imaginari concret que la mateixa Carlota Rubio va analitzar amb perspicàcia en un article recent.⁴ Pel que fa a Borja Bagunyà, l’escena es preocupa més del contrast entre la projecció de l’experiència sexual i d’una certa construcció mecànica del desig i les sensacions que el Daniel sent quan finalment es fica al llit amb l’Ofèlia. En el cas de Garrigasait, és quasi impossible no notar el vincle entre l’escena i la barreja de registres lingüístics i simbòlics de la seva proposta, que ell mateix explicita en un article del seu blog.⁵ En definitiva, l’ambició formal va més enllà d’un erotisme entès com a davallada mistèrica en espiral de l’excitació sexual. Es tracta d’obres literàries amb interessos literaris diversos, que només poden ser considerades part d’una suposada mediocritat eròtica catalana si s’entén que tota escena de sexe ens ha de posar calents, o bé, partint del fet que, quan es parla de sexe, s’han de dir les coses com són. 

Aquest febrer passat, al programa La Tarda de Catalunya Ràdio s’hi va parlar de literatura eròtica. Més concretament, d’una novel·la pornogràfica autoeditada que tenia com a rerefons el procés i alguns dels seus protagonistes. Els presentadors es van encarregar d’aclarir que ells no en llegien, de literatura eròtica, no fos cas que algú es pensés ves a saber què. Tampoc no es van saber estalviar la típica conya del llegir amb una mà. Finalment, van recomanar tres obres eròtiques de veritat. Totes tres d’autors en llengua estrangera, entre ells, Almudena Grandes. I això que quan Almudena Grandes va publicar Las edades de Lulú, Vicent Andrés Estellés ja havia publicat El coixinet, i encara dos anys abans Maria Jaén triomfava amb Amorrada al piló. El problema no és pas que se’n fotin d’una novel·la, sinó que quan han de parlar de literatura eròtica, s’oblidin de la tradició eròtica en català. Al final, el problema no són les mancances de la nostra cultura, sinó les mancances que ens imaginem que té i que pregonem com si fossin una realitat; directa o indirectament.   

Aquests últims mesos, però, hi ha hagut debats sobre l’erotisme en literatura molt interessants. El novembre passat, va tenir lloc l’acte Literatura eròtica avui: sexe, tabús i llengua, moderat per Ivet Zwatrzko, i en què van participar Laia Regincós, Marc Romera, Sílvia Catalán i Sílvia Marimón. Va ser un acte amb un debat genuïnament literari. Podem dir el mateix del capítol 162 del pòdcast Gent de merda, on Clàudia Rius, Paula Carreras, Rita Roig i Ofèlia Carbonell van parlar amb Laia Regincós sobre la col·lecció Idil·lis. En aquestes dues converses es va parlar de forma meditada de literatura eròtica i no eròtica, i de les possibilitats del tractament literari del sexe. A Gent de merda, es va ressaltar que, per a un escriptor  en català que volgués escriure la història d’un professor d’autoescola, el conflicte entre la suposada naturalitat lingüística i la llengua normativa tindria la mateixa importància que per a l’escriptor de novel·la eròtica. I està molt ben vist. Els escriptors en llengua catalana tenen problemes pel fet d’escriure en una llengua en lluita constant per la seva existència o pel fet que, de crítica i de circuits de recepció que permetin una panoràmica fidedigna del circuit literari català, n’hi ha ben pocs. Fet i fet, aquests últims són una manera d’evitar els tòpics caducs.