Introbables, V: El poema de Gilgamesh

gilgamesh_dyakonova_lalectora

Comparar diverses traduccions de l’Epopeia de Gilgamesh és divertit i desconcertant. Com que fins i tot la versió ninivita, o estàndard, del poema, considerada la més completa, ens ha arribat en tauletes d’argila força deteriorades, cada traductor es veu obligat o bé a deixar nombrosos espais en blanc o bé a omplir els buits amb conjectures. La primera traducció íntegra de l’epopeia al rus, feta directament de l’accadi i publicada el 1961 a Leningrad —actual Sant Petersburg—, va signada pel meu besavi Ígor Diakonov. A l’apartat de notes, el traductor constata que molts dels versos que no estan trencats també són obscurs i susceptibles d’interpretacions d’allò més variades. Així, un vers de la tauleta vii (Columna iv, 7) porta aquest comentari: «El sentit d’aquesta frase no queda clar. A la traducció alemanya d’Albert Schott (1934) s’interpreta com una maledicció i diu que un gos de carrer es pixi damunt teu. Ara bé: nosaltres no veiem cap gos enlloc, i el context ens indica que no es tracta d’una maledicció sinó d’una benedicció. A partir de les paraules “enemic” i “venjança” que hi hem llegit, hem reconstruït la frase i hem posat que et puguis venjar del teu enemic.» Qui s’animi a confrontar diferents versions de Gilgamesh, en la llengua que sigui, serà recompensat constantment amb sorpreses d’aquesta mena. I si compara, posem per cas, dues traduccions castellanes, la d’Akal —a cura de Pedro López Barja de Quiroga a partir de la traducció francesa de Jean Bottéro— i la de Kairós —a cura de Jorge Silva Castillo—, trobarà diferències notables fins i tot en els versos més clars. Per exemple, la primera vegada que es parla d’Enkidu la traducció d’Akal diu: «Su musculatura es tan poderosa/ como un bloque venido del cielo», mentre que la de Kairós formula la mateixa comparació d’una manera molt més expressiva i sintètica: «Como de un trozo de cielo/ es grande su vigor.»

Pel que fa al Gilgamesh català, n’hi ha dos fragments traduïts magistralment per Segimon Serrallonga i inclosos en Versions de poesia antiga, un llibre que ja no es troba, i la traducció completa de l’epopeia, El poema de Gilgamesh segons els manuscrits en llengua accàdia dels mil·lenis ii i i aC, a càrrec de Lluís Feliu i Adelina Millet (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007). Aquesta darrera també està descatalogada: sort que l’he pogut treure d’una biblioteca pública. En obrir-la, he anat de seguida a un passatge que trobo especialment bonic i misteriós. És a la Tauleta i de la versió estàndard, a la columna iv. Parla d’Enkidu, l’home salvatge que viu a l’estepa entre bèsties igual de salvatges, i de Shamhat, la prostituta sagrada que s’encarrega de la seva iniciació sexual. Se’ns diu que Enkidu i Shamhat van copular sis dies i sis nits al mig de l’estepa i, un cop saciat, Enkidu va voler tornar al seu ramat, però les bèsties el van rebutjar i van fugir. Per què?, em pregunto. Què fa que els animals no vulguin saber res d’algú que sis dies abans era un d’ells? És possible que sigui només l’olor del seu company, que ja no és la mateixa? Just abans que passi tot això, un caçador, enfadat amb Enkidu perquè li espanta les preses i li arrenca les trampes, dóna instruccions a Shamhat per seduir-lo:

Despulla el teu pit,
obre el teu sexe, que prengui els teus encants.
No tinguis por, pren el seu alè,
ell et veurà i se t’arrambarà.

Treu-te el vestit, que jegui al teu damunt,
fes-li a l’home salvatge allò que saben fer les dones,
(durant) la seva passió et mumurarà,
se li revoltarà el ramat que havia crescut amb ell.

Les profecies del caçador es compleixen, i la clau de l’enigma està en el penúltim vers del passatge, un vers absent de la resta de traduccions. La passió amorosa ha fet que Enkidu parlés, que utilitzés per primera vegada el llenguatge humà, i és això el que ha creat una frontera infranquejable entre ell i les bèsties. És un afegit, una interpretació agosarada que fan Feliu i Millet, però funciona bé. Serveix per intensificar l’efecte irreversible de la transformació d’Enkidu, i aquest pas d’animal a home és com una premonició punyent del pròxim canvi, de viu a mort.

(Sant Petersburg, 1985). És Llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Ha publicat tres llibres de poemes en rus i un en català, Per l'inquilí anterior (Blind Books, 2015) i un grapat de traduccions de literatura russa. És guanyadora del Premi Vidal Alcover de Traducció (2016) i del Premi PEN de Traducció (2018). Imparteix classes a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i col·labora amb el diari Ara.