Caelum mutare, o el cant a la varietat

[…]Ma negli occhi neri
di quel fanciullo io pregherò il mio dio.
Ma il mio dio se ne va in bicicletta
o bagna il muro con disinvoltura.
Sandro Penna

La poesia de Sandro Penna (1906-1977), una de les veus més personals i importants del segle xx italià, és plena d’imatges que descriuen una realitat bonica que el poeta es plau a contemplar, sovint com a mer espectador, però des d’una profunda melangia, a què sovint mira de treure ferro amb dosis de fina ironia o d’humor negre. La simplicitat aparent de la poesia tan fresca de Penna sol amagar sempre alguna cosa obscura: una tristor, una recança. I a què treu cap que us parli ara de Penna? Potser perquè no sé gaire com començar les ressenyes de poesia catalana contemporània. No en solc fer. Ho evito tant com puc. Però Canviar de cel (Godall edicions, 2021), d’Adrià Targa, m’ha recordat tant la seva manera de fer i d’entendre el fet poètic i he anat acumulant tantes notes de lectura sobre la similitud entre tots dos poetes que no he pogut evitar començar per aquí a l’hora d’ordenar-les i convertir-les en article. 

Canviar de cel és un llibre que vol comunicar (sí, una cosa tan simple i, semblaria, tan òbvia, però que, a vegades, és ben difícil de trobar en molta de la poesia d’ara: estic tan tip de la metapoesia, de la intrareflexió suada del poetar i de la cosa banal i grisa que amaga l’ensopiment prosaic sota una capa de fals hermetisme!) ja des del títol, que és ben explícit i que remet a l’hexàmetre de l’Ars poetica d’Horaci, en què es diu que és el cel, i no pas l’ànim, el que canvien aquells que recorren la mar («Caelum, non animum mutant qui trans mare currunt»). I en efecte, tot el llibre és una lluita de la veu poètica que, conscient de saber-se infeliç o estancat, crida i canta la necessitat d’un canvi que, però, no encerta o no és capaç d’endegar («Has desitjat anar molt lluny / i ara no vols. Tant és això. / Dintre del crani tot és bo», p. 31). La solució a aquesta paràlisi cerebral que provoca aquesta mena de conformisme infeliç sembla que hagi de venir a través del canvi d’escenari («Canviar de cel per canviar d’esperança» (p. 49): potser el lloc, però també la parella, l’amant o, què sé jo, la feina. Una veu que encadena canvis i més canvis (o desitjos de canvis) per acabar sempre a la lona, derrotat («Però l’ànima sempre, sempre al ras», p. 49; «La por sap transformar-se / com el vell de la mar / Caçar-la, no ho crec pas. / I on em diria que anés? A fer què?», p. 30), perquè el canvi ha de venir de dintre i no de l’exterior. Una derrota en la qual no es rabeja des del lament, al contrari: el poeta minimitza o fins ridiculitza el seu dramatisme amb un toc d’humor fi que subratlla el dolor sense caure gairebé mai en la cursileria, per exemple, amb aquesta paròdia sonora de sotamà d’aquells versos lapidaris de Riba a Salvatge cor: «No tornis a negar-t’ho. Amor absent / no és mala sort, sinó molta peresa» (p. 46), o remarcant la ridiculesa del que se sap dramaqueen («no em trobarà a faltar ningú. Ho sabia / del moment que vaig vindre a la trista existència», p. 37; «M’encanta ser el que perd, el que t’estima / sense que tu coneguis aquesta ànsia», p. 47).

Com Penna, per compensar aquesta constant presència de la tristesa o la nostàlgia, Targa constantment canta la bellesa d’un cos, d’un paisatge, de la vida, sobretot de l’amor. L’amor a la vida, a les persones, als animals, o a la seva moto, actua com a contrafort a aquest pessimisme vital («Només l’amor ens salva. I a tu qui et salvarà?», p. 34; «que no serveix de res tenir trenta-tres anys, / que ara fumo un cigarro, que la vida és bonica», p. 14). 

El llibre s’articula en quatre seccions: la primera «Ànims», on abunda una sèrie de poesies que justament expressen, valgui la redundància, l’estat anímic de la veu poètica, frustrada i nostàlgica. Serveix d’avantsala a «Cels», que es diu així, però que podria dir-se «Paisatges» o «Postals» i que consisteix en els records d’una sèrie de temps passats, potser més feliços, que podrien servir com a nous escenaris on voldria anar (o tornar) el poeta. Són, doncs, els llocs (del present, del futur) on ha volgut fugir el poeta per mirar de canviar, inútilment, l’ànim (menció especial per a la deliciosa «Gorgona»). Entre aquesta primera i tercera secció, quatre sonets molt bons a «Cançons», que serveixen de frontissa per tancar una porta i obrir-ne una altra: sense anar més lluny, «Tros», el primer de la segona secció, reprèn el tema de «Tres», canviant només una lletra del títol, mentre al mateix temps anuncia un dels punts claus de la tercera secció: «Potser / recordar és l’únic que val la pena». Totes dues, tant «Tres» com «Tros» són, per cert, dues de les millors poesies d’amor que he llegit els darrers anys. O més ben dit, de desamor, per tal com aquest amor, per al poeta, només existeix en tant que compartit amb dues persones més («tres paraules per dir que el món s’acaba / quan torneu a ser dos i jo en soc un»; «van fer l’amor sota un avellaner, / i jo no hi era i era lluna plena»).

Finalment, el llibre es clou amb una sèrie de proses «D’un diari», que, tot i que en algun cas són bufones (l’última, «Un comte trist», un retrat fantàstic de Leopardi), em semblen un xic deslligades del llibre, potser incloses per allargassar el llibre i, per tant, prescindibles. 

Tot plegat queda relligat per la primera poesia, que serveix de pòrtic, i que és un magnífic compendi de tot el que el lector podrà trobar al llibre i que uneix tots i cadascun dels temes que hi trobarà, amb un tractament en aparença desmenjat i despreocupat de la cosa més tremenda i profunda, que li atorga aquesta falsa lleugeresa que alguns hi semblaran trobar.

En totes quatre seccions, el motiu del canvi infructuós és el que amalgama tot el munt d’atmosferes diferents que pot trobar el lector tot al llarg del llibre. Perquè el poeta, lluny de ser «un ximplet que domina la mètrica», és un bon coneixedor de la tradició literària, la del país i la pròpia (la que es construeix un mateix), sense la qual és impossible construir res que s’aguanti per si sol. Hi dialoga constantment, sigui a través de formes exquisidament dominades com ara un sonet octosil·làbic a la manera de Riba (p. 31), o a través de ressons de diferents poetes que l’autor admira. La seva veu, la de l’autor, no deixa mai de ser la mateixa, però s’enriqueix, com un camaleó, amb vestits diferents que fan les delícies del lector, que és agafat a contrapeu ara sí ara també, alhora que ajuden la poesia a sortir de la cleda de l’ego. En cap altre poeta català actual he vist tanta capacitat de modular la veu pròpia a partir de ressons d’altres autors amb qui comparteix alguna cosa. 

Al llibre hi sobrevola molt la manera de fer de Carner; per exemple a «Primavera» o a «Oreneta», on després d’aquelles descripcions boniques, però aparentment insubstancials d’un ocellet («Avui he vist, al meu balcó / una oreneta perduda, / negra com un pensament, / petita com una espurna»), ve aquella mitja negror («D’un lloc a l’altre del cel, / com l’insecte contra el vidre, / sembla que vulgui sortir / d’una gàbia que té a dintre») que fa envolar la poesia i hi dona el sentit: «I així, desorientada / s’allunya enllà del meu pati. / Qui està així pres, no crec pas / que escapi». També reprèn Carner de manera prou evident a «Parlament, 54», de les millors del llibre, o sobretot a «Dels oficis», una poesia monorima, que per estructura i rima per força ha de jugar amb «Aparador de joguines» i no pas amb Ciceró: «Sastres, joiers i cuidadors d’ancians / són els amors que em venen a les mans» diu Targa: «Nines, vaixells, cornetes, colors, llibres amb sants: / aquestes són joguines que hi juguen els infants», deia Carner. De fet, els sants també hi surten, en Targa, per bé que de manera ben poc innocent: «Auxiliars de vol, manobres, sants / d’una capella fosca, els meus amants». 

El Carner de Targa deu ser el que llegeix Ferrater, suposo, per tal com l’autor de Menja’t una cama és un altre dels poetes imitats aquí i allà, de vegades amb expressions prestades evidentíssimes (per exemple, els «pinyols escopits» i, per tant, salivats o el «cuc que s’estranya de ser cuc i mor / al cos que havia de menjar per sempre», totes dues a «Lliure»), i de vegades amb aquesta manera de fer més directa, deprimida i críptica dels decasíl·labs blancs ferraterians (a «Fanal», a «Joaquín Costa, 50», o a «Guanyar»). Val a dir, però, que de tots els vestits que s’emprova Targa és el que l’afavoreix menys o, en tot cas, amb què sembla sentir-se menys còmode. És com si l’americana de pana gastada del de Reus no casés gaire amb l’exuberància i la vitalitat de l’autor, tarragoní, ja se sap. 

I és clar, en fer els sonets de «Cançons», Foix hi havia de treure el cap. De fet, a «Fum» és evident el joc amb «Sol i de dol», no només per la repetició d’algunes paraules i rimes, sinó per l’expressió i la sintaxi que hi gasta: «Diguin els altres: “Quina meravella / aquella terra on sempre bat el sol / damunt del romaní i la llicorella. / En aquell lloc és impossible el dol”». 

També Marçal es deixa veure a «Forma» mentre que els autors llatins que apareixen citats directament, Catul (p. 41 i els petons de Lèsbia del cant V), Virgili («Aeternam moriens famam», cant VII de l’Eneida), però sobretot Horaci («Lira», «Els morts»), no tenen, em sembla, tant de pes i funcionen més com un pretext per desplegar un tema concret o per intitular el llibre. Potser sí que amb Horaci hi ha un element compartit en la manera d’entendre la vida i, per tant, la poesia: el cant als plaers mundans, per bé que Targa renunciï a l’«Exegi monumentum aere perennius»¹ horacià (Odes, III, 30) a canvi d’una mitjania més senzilla no menys horaciana: «Que un dia algú imagini el meu nom, un segon, / mentre la pluja càlida il·lumina el seu rostre, / que un dia jo em barregi amb altres percepcions, / que un amic, que un nebot em recordi, fugaç: / això val més que monuments i temples» diu a la magnífica «Els morts». Tot plegat, falsa modèstia, perquè Targa, com Horaci, escriu de manera molt ambiciosa. Amb voluntat de perdurar.

I hi ha, és clar, Penna, a qui Targa, bon coneixedor de la poesia italiana del vint, des de bon principi pren imatges de manera tan evident que no pot ser casual. Així, aquest «Si no creus en aquest noi que se t’ha posat al davant al tren / i mira de reüll el mar il·luminat / per les primeres set del matí […]» és una evident paràfrasi d’una de les poesies més cèlebres de Penna,² mentre que aquests versos «i esguardo aquest noiet / que, carretera enllà, s’allunya en bicicleta» semblen un eco dels versos amb què encapçalava l’article. 

En segons quines poesies homoeròtiques semblaria que el referent és Kavafis. I potser és així, però em sembla que el cel d’aquestes poesies són d’un Kavafis sempre passat pel sedàs del poeta italià. Aquests versos del pòrtic «Ara mateix un altre noi (i ja en van tants!) / es despulla a la sorra i s’endinsa en les ones. / M’agrada escriure, penso que soc un ximple a estones, / que cau la nit de pressa, i que els nois es fan grans» fan pensar clarament en moltes poesies de Penna.³ I encara hi ha aquesta obsessió amb els nois i els trens: «si no creus en el petó que ja li has robat quinze vegades / entre dues estacions / […] si no creus en l’abisme de tornar a creuar-hi els ulls» (p. 32), que és ben propi del poeta de Perugia:  «Un fanciullo correva dietro un treno. / La vita – mi gridava – è senza freno. / Salutavo, ridendo, con la mano / e calmo trasalivo, indi lontano». 

Em sembla que Targa, com Penna, sap com tractar una sèrie de temes quotidians que podrien fregar la cursileria o bé la poesia de confessionari, sense gairebé mai caure-hi. I em sembla que ho aprèn de poetes com Penna, Kavafis o Carner, que fan «llibres que parlen fluix» (p. 58) i que l’autor s’enduria en una illa deserta. En molt pocs casos ensopega, quan forcaneja, per exemple, a «Guanyar» o a «Ells» (els poemes-riu tenen aquest perill, el de deixatar la cosa lírica i caure fàcilment en la banalitat més prosaica).  

I si he gastat tant d’espai a aquest diàleg amb la tradició és perquè em sembla estructural en aquest llibre. Lluny de ser un joc d’erudit, o un pastiche insuportable fruit d’un exhibicionisme literari (Targa no té res de pedant, al revés: «hi ha tantes coses a fer. Anar en moto, per exemple. […] Massa llibres, Giacomo, massa llibres», p. 85-86) és un mecanisme més essencial del llibre, metàfora del canvi. Targa és d’aquells autors que interpreta impregnant-se de la qualitat dels poetes que li agraden, sense que, insisteixo, la seva veu deixi de ser plenament recognoscible. El llibre, en definitiva, és, permeteu-me el tòpic suat, una deliciosa simfonia de veus molt diferents que fa la lectura variadíssima i mai avorrida ni monòtona.

Tot plegat coronat per un domini absolut de l’ofici, una cosa, pel que sembla cada cop més estranya en els nostres poetes (i fins i tot orgullosament desdenyada, com una llosa). En efecte, el domini de la forma és exquisit. No hi ha res forçat, no hi ha accents mal posats, ni sinèresis falses; els alexandrins, els decasíl·labs, l’alternança de rimes masculina i femenina està tot pensat al detall, sense que enlloc l’esforç es noti (de fet, potser, on es nota més l’esforç és en les peces compostes en vers lliure, que, no obstant això, llisquen i canten prou). Al contrari, el caràcter juganer del poeta (que, hi torno, no té res de lleuger) es veu claríssim en l’ús imaginatiu de les rimes: «Grindr» – «Píndar»; «Brooklyn» – «xuclin»; «avanci a» – «fragància»; «dos a – desembrosa»; un desplegament dels recursos rímics que fa pensar en el millor Casasses (aquell que no és gratuït).

Aquest llibre, que si no m’equivoco és el quart que publica Targa, no és sinó un molt bon llibre de poesia, que m’ha fet xalar com feia temps que no ho feia un volum de versos de poesia contemporània. I no us equivoqueu: la formació acadèmica compartida, això és, que també ell sigui filòleg clàssic, no hi té res a veure. De fet, les poesies de tall més clàssic són les que m’han semblat menys reeixides d’aquest recull tan fresc i ambiciós. Un cant a la vida d’un poeta nostàlgic, o potser a l’inrevés, un cant nostàlgic d’un poeta profundament enamorat de la vida.

Canviar de cel, que va merèixer el XIX premi Vicent Andrés Estellés de poesia de Burjassot, l’ha editat magníficament Godall edicions a la col·lecció Cadup, amb una bella coberta (una més), i una tipografia molt elegant. Només els sabria retreure algun error tipogràfic mínim com un «què» que ha perdut l’accent (p. 58) o, al colofó, un «satinat» fet d’un setí tan fi que ha perdut una «e». Tot plegat, ja es veu, ben poca cosa.