D’estupors i de farses

Hi ha un punt de trobada subtil, entre la imaginació i el coneixement, que és intrínsecament artístic. M’agradaria haver-me inventat aquesta sentència tan elegant però, ai las, —a en Vladímir al que és d’en Vladímir— he de confessar que vaig llegir-li aquest estiu a l’amic Nabòkov.¹ Degudament manipulada, em sembla una bona manera d’encetar el comentari sobre l’experiment novel·lesc de Francesc Serés a La mentida més bonica. El llibre intenta explorar des de la ficció —per tant, com a operació literària— alguns dels esdeveniments que han marcat la política catalana de l’última dècada. Això que hem convingut anomenar el Procés (a partir d’ara escriuré el concepte amb majúscula inicial, perquè quedi clara la magnitud de la tragèdia). Per tant, resseguint l’afirmació de Nabòkov, Serés fabrica un relat que se situa entre allò que ens ha passat als catalans i la fantasia de com ho podrien haver viscut uns personatges de ficció.

La novel·la parteix d’una premissa clara, meridiana i repetida al llarg de tots els capítols: el procés ha estat una farsa, una enganyifa dels de dalt, que deia aquell. Una mentida tan gran i sostinguda que ha deixat en estat d’estupor catatònic molts dels seus voluntaris i entusiastes protagonistes secundaris. Ço és, la gent normal que va participar-hi i va il·lusionar-s’hi durant anys. Contribuint a manifestacions, protestes i simulacions de referèndums (que, al seu torn, i cruelment, han originat —via Tsunamis Democràtics— simulacions de manifestacions, simulacions de protestes, etc.). Molts dels quals ara en paguen el preu en forma de persecucions judicials, en molts casos, executades pels mateixos que els van impel·lir a prendre-hi part.

L’escriptor saidinenc sempre ha mostrat un interès evident pel món físic i moral que l’envolta. Lligat a un paisatge i la seva gent —La força de la gravetat o La pell de la frontera en serien exemples. També una voluntat de recuperar històries mínimes, íntimes, que conformen el dia a dia de la quotidianitat —el cas més recent de La casa de foc ens pot servir. No és estrany, doncs, que algú que va participar, també, durant tots aquests anys —via tribunes periodístiques— en el relat d’allò que tal vegada s’esdevingué, ara vulgui aproximar-s’hi des d’una òptica novel·lesca, artística. La mentida més bonica ve a sumar-se al que, en el món teatral (i, ara, televisiu), va significar Alguns dies d’ahir (2020) del dramaturg Jordi Casanovas.² La voluntat de crear una obra que sigui, al mateix temps, un document d’actualitat, una fotografia d’uns personatges concrets i que serveixi, també, d’al·legoria de la societat que es pretén retratar.

La diferència més evident entre una obra i l’altra (més enllà del gènere i la trama, lògicament) crec que és en la concepció dels personatges. L’obra de Casanovas es complau, no gaire subtilment, a ridiculitzar l’independentisme més abrandat —la interpretació d’Abel Folk hi feia molt. Cercant, com és habitual en l’autor, de burxar i incomodar el públic, que podia arribar a sentir fins i tot vergonya aliena del protagonista. En canvi, Serés és molt condescendent amb els seus personatges, hi projecta una permanent tendresa: són tots plegats víctimes, en major o menor grau, de la gran estafa processista. Supervivents d’una il·lusió col·lectiva viscuda sempre —segons el punt de vista del narrador— des de la més absoluta ingenuïtat.

Aquesta idea d’il·lusió, de somni que acaba trencant-se, aporta un simbolisme cabdal a la novel·la. No és pas casual que l’obra s’obri i es tanqui amb els protagonistes dormint. I que, per tant, tota la trama de l’obra es desenrotlli en un sol dia, entre dos estats letàrgics. Com un parèntesi de vida autèntica, una mena de jornada d’anagnòrisi en què els protagonistes van prenent consciència, pas a pas, del que han viscut els últims anys i del tall que, sens dubte, aquell dia generarà en les seves vides. La idea de la mentida vinculada al somni apareix, doncs, des d’un bon inici: «Ella, a partir d’una hora indeterminada, es desvetlla i ha de fer veure que dorm —com si s’expliqués una mentida— per poder tornar a adormir-se […]» (p. 9) i anirà traient el cap de forma reiterada fins al final. Aquest incís —com si s’expliqués una mentida— justificarà l’actitud vital que els dos protagonistes han viscut els últims anys.

Es tracta del Carles i la Marina. Una parella que viu el seu últim dia junts com a professors de secundària.³ Concretament, el 17 de desembre del 2021. D’aquí el coragre que senten tot el dia pensant en la manifestació de l’endemà, la primera en defensa de l’escola catalana a la qual ja no pensen assistir, encara ferms en les conviccions però completament desenganyats. La seva és una relació nascuda a la maduresa —arrosseguen exparelles i fills—, que viu el seu amor amb grans dosis de tendresa i de complicitat. Ell és professor d’història i ella de ciències. Això tampoc no és trivial. Tot i que les reflexions i els records dels dos personatges vagin intercalant-se per separat, tenen en comú un esperit crític que els corseca. Gent formada, amb senderi, que ha “ensenyat a pensar” generacions i generacions d’alumnes, senten que han estat estafats sense (voler) adonar-se’n. La suma estèril d’aquestes dues perspectives (científica i humanística) fa encara més lacerant el dolor moral que senten. Realment, ens creiem que el Carles s’estima molt la Marina, perquè se suposa que fa temps que es podria haver jubilat i, tot i així, el senyor ha aguantat treballant per poder gaudir junts d’aquest alliberament. I si ara algú em pregunta: “Ei, Artur, hi ha alguna prova d’amor més gran que continuar treballant impartint classe a secundària quan podries haver-te’n escapat amb una pensió respectable?” Jo us ho diré: no, no la trobareu pas!

Relligant el somni que comentava amb la fantasia, Serés ha organitzat la novel·la, estructuralment, com una rondalla de rondalles. M’ha fet pensar sovint en aquells contes infantils en què els protagonistes han d’anar passant proves i, cadascuna, els aporta una nova sapiència que els ajuda a créixer i a madurar. El Carles i la Marina es lleven i es van trobant en el seu camí cap a la feina: al carrer, a la pastisseria, a l’institut mateix, al dinar de comiat, a la tornada a casa, etc., amb diverses persones i converses que els faran rememorar escenes significatives que els ajudaran a entendre i a assumir la situació actual.

En aquest sentit, la trama que organitza l’escriptor franjolí és senzilla i mecànica. Metòdica i previsible com un conte per a mainada (però no ens ho sembla, ara, també, la retòrica processista, una quimera per engalipar els infants?). Al forn on van a encarregar el càtering, a la consergeria de l’escola, al restaurant… Cada topada amb un nou personatge servirà de motiu per a la reflexió,  per entrar al cervell dels protagonistes, resseguir-ne els passos mentals que els permetin assumir l’engany al qual s’han deixat sotmetre. Presentat, tot plegat, amb la prosa més accessible que ja havia posat en pràctica a La casa de foc. Sumada a un ritme vivaç i a una evident voluntat d’anar al gra.

La mentida més bonica, doncs, s’organitza en dos plans. D’una banda, l’experiència del dia, les converses que es van succeint durant la darrera jornada laboral i, de l’altra, les analepsis que ens remeten al passat de la Marina i el Carles. O, el que és mateix, la carcassa de l’obra i l’autèntic moll de l’ós. Com resumeix un dels pensaments del Carles: «Hi ha temes que contenen tots els temes i hi ha dies que contenen tots els dies» (p. 61). Aquest n’és un, és clar. El problema és que hi ha massa distància entre l’embolcall de l’obra i el contingut que es vol transmetre perquè la novel·la resulti plenament satisfactòria. Aquesta closca del dia de la jubilació hauria d’arrossegar d’una manera natural els records del passat, però sovint es queda en decorat aparent o anecdòtic. Vegem-ho.

Francesc Serés basteix la jornada amb diverses escenes i converses que indueixen els seus protagonistes en un bany de records. Ara bé,  la construcció d’aquestes escenes acaba esdevenint una acumulació d’anècdotes per fer avançar el dia i el trajecte dels personatges. De manera que, com a lector, acabes tenint la percepció de farciment: les suposades pràctiques sexuals dels veïns grassos (amb corrioles), les dues noies que es fan fotografies picants al lavabo, l’alumne que va pujar amb moto fins al tercer pis de l’institut perseguint un company, la borratxera del viatge del final de curs a Siena…⁴ Escenes divertides, és cert, però que no acaben, tanmateix, d’agafar entitat. Acaben conformant un mosaic de vivències reals, creïbles, però transcrites simplement sobre el paper.

M’han fet pensar en les Formes simples d’André Jolles.⁵ El crític d’origen holandès (nazi-onalitzat germànic) batejava d’aquesta manera aquelles expressions que formen part del llenguatge humà de manera intrínseca i que, tradicionalment, no han entrat dins del cànon d’allò que es considera pròpiament “literatura”. Formes de tradició orals, fruit de la creació espontània, que han anat apareixent i transformant-se al llarg dels segles fins a arribar als nostres dies. Jolles conceptualitzava, per exemple: la llegenda, la gesta, l’enigma, el mite, la locució… I també el conte. El que més m’interessa, ara, és la lògica actualització del concepte de “forma simple” que podem aplicar a l’autor de la Franja. Gran part de les històries que va enfilant Serés parteixen, sobretot, de les xafarderies, dels rumors, de les enveges o de problemes eminentment domèstics i quotidians. Són el que podríem qualificar com a “formes simples modernes”. Relats que es vehiculen i es transformen a través de l’oralitat. Per això deia abans que la novel·la funciona com una rondalla de rondalles. Perquè cada trobada o aparició d’un nou personatge porta implícita la llavor d’una nova història, d’un nou record, que se’ns explica de forma succinta. Què passa, aleshores? Doncs que per poder convertir aquestes històries en literatura cal una feina d’esmolar la llengua i la inventiva que Serés no ha encarat. No perquè no en sàpiga —en sap de sobres— sinó perquè segurament el mateix model de novel·la que tenia al cap —breu, directa— li ho impedia.

D’aquí plora també la criatura. Hi ha un evident esforç de síntesi en cada capítol per intentar presentar en poques línies cada personatge amb què es topen el Carles i la Marina. Les seves vides, la relació que tenen amb cadascun dels protagonistes i sovint, també, la seva postura envers la crisi econòmica i el Procés. Aquesta concatenació de personatges acaba col·lapsant la lectura. Hi ha massa gent per a tan poc espai. La majoria de personatges que orbiten al voltant del Carles i la Marina —fills, veïns, companys de feina— esdevenen ombres de les quals se n’apunten un munt de possibilitats que, tanmateix, es perden fugisseres en el magma de records que els assalten aquest dia.

D’aquesta manera, van apareixent membres de la família, exparelles, professors i companys, cadascun amb la motxilla vital corresponent, cadascun amb la seva anècdota. L’escriptor posa en joc una rastellera de personatges que haurien de menester moltes més pàgines per dotar-se de sentit i de rodonesa. Ara bé, fer això hauria implicat, segurament, difuminar la contundència de la reflexió sobre l’engany del Procés, que és el tema que clarament interessa al narrador i també als dos protagonistes. Tot i els intents de Francesc Serés de llançar esquers que permetin resseguir algunes relacions al llarg de tota la novel·la —els veïns ocupes, el nexe entre Arcadi, el fill del Carles, i les treballadores del restaurant; el secret que en aquest aspecte guarda la Marina; la relació deteriorada amb el vell amic Nicolau— l’interès és difícil de sostenir per la profusió consecutiva de personatges i anècdotes. També perquè els temes que tracten o les topades que s’insinuen són coses tant vistes —amics que s’han retirat la paraula, famílies que han trencat per sempre la ingesta compartida dels galets gegants de Nadal— que quan s’arriba a la resolució del final tot són faves comptades. No hi havia gat amagat, només un simple picarol que ens marcava lleument el sentit del camí.

És possible que aquest efecte “tsunami de records” (no democràtic) sigui buscat per l’autor, en la línia de fer-nos sentir una sensació similar a la que viuen els protagonistes, que confessen en més d’una ocasió sentir-se superats per tantes emocions en un sol dia. El tema és que l’interès evident que els genera als protagonistes —lògic, és la seva vida, són la seva família i els seus amics— no tinc la sensació que es traslladi als lectors del llibre.

Aquesta descompensació acaba llastant el discurs de fons de l’obra, molt útil, que és la reflexió sobre l’engany clamorós de la darrera dècada política. Com això ha acabat afectant, també, la feina del dia a dia de professionals com els de l’educació. La devaluació de la cultura i la llengua catalanes en pro d’eixamplar una suposada base ha acabat perjudicant i pervertint l’ús del llenguatge (p. 164). És així com la política ha acabat desemparant qualsevol acte de bona fe, vocacional, en defensa del saber i de l’exigència de professors com el Carles i la Marina. Les lamentacions, comparacions i frases lapidàries sobre el desgast del Procés es van succeint en boca de diversos personatges. Ja sigui en relació directa amb fets polítics: «Costa més acceptar la veritat que la presó. De la presó se’n surt, però de la mentida no te n’escapes mai” (p. 37). «Anaven de farol i les fitxes d’aquesta partida de casino érem nosaltres i el país» (p. 191). «[…] hi ha una diferència abismal entre mentir molt i mentir massa. Calia? Calia mentir tant? Calia omplir avingudes, places i carreteres amb tantíssima gent si no hi havia cap pla?» (p. 195). «Les revolucions no s’anuncien, passen. No se solen posar nom, no es fan dir revolució dels somriures» (p. 206).

O també en la relació constant que es fa entre fets de la vida personal dels personatges i les circumstàncies del debat públic, com quan la filla de la Marina no aconsegueix una feina que, d’entrada, ja es podia imaginar que era inaccessible: «M’ho vaig passar molt malament quan vaig veure el resultat perquè vaig haver d’admetre el que jo mateixa m’havia volgut amagar. I no podia estar enfadada amb ningú, ni tan sols amb mi, perquè ja sabia que a la vida hi ha coses que no passen». (p. 39). O l’amic del Carles que ha viscut sempre una vida desencantada des que, d’adolescent, va comprendre, que essent molt lleig, hi hauries dones que mai no podria aconseguir: «Em dèieu Zètor, quan érem joves, recorda-ho, com els primers tractors de Txecoslovàquia que arribaven al Penedès. Rosa Maria Espallargas Fontana, fins i tot el nom és bonic. I jo, en Nasi, el Zètor, fills de puta. No se m’hauria acostat mai a menys de cinc passes. Quan saps que una cosa no serà, saps que no serà. M’explico?» (p. 89)

Una novel·la com aquesta, explícitament coetània, no pot acabar-se d’una forma tancada, convencional, com encara no s’ha acabat la nostra història (de moment pinta que moribunda, tot i que jo treballo sempre amb una targeta d’aquestes tan simpàtiques de la ILC penjada al suro del despatx. És del Pompeu Fabra i diu: «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança». Me la miro de tant en tant quan escric ressenyes o corregeixo exàmens i així em consolo). Davant d’una realitat tan cruel i descarnada —i després d’una taula de diàleg capvespral amb un vell amic retrobat— els personatges opten per anar-se’n de nou al llit, és clar, on els somnis serveixen de refugi. Alerta, però, ens adverteix Serés, perquè qualsevol estat letàrgic, com el que emprenen els dos protagonistes, un dia o altre s’acaba i tots tornarem a despertar-nos (esperem). Al cap i a la fi, no podem passar per alt que la protagonista, la Marina, demostra que també sap fer regals enverinats (p. 171); i que la bona fe no exclou saber que la venjança és un plat que se serveix fred.

Acabo. Som davant de la millor obra de Francesc Serés (tècnicament i estilísticament parlant)? Sens dubte que no, estic convençut que en vindran de millors. Ara bé, això no treu que sigui una novel·la audaç, literatura mirall i fins i tot reveladora, necessària o il·luminadora per a alguns segments de la població. Veient la decadència i el cinisme actuals, però (i això ja no té res a veure amb l’autor), jo no la descartaria per al pròxim Premi Òmnium.