Murià, un país desconegut (I)

«Jordi em diu: no vulguis ésser heroïna,
que no has nascut per això.»
Anna Murià a «La finestra de gel»

Durant els últims anys, la majoria de lectors que arribaven a llegir Anna Murià ho feien per dos camins: o bé, arran de la febre rodorediana, hi arribaven llegint les Cartes a l’Anna Murià, que l’any passat va tornar a publicar Club editor, o bé, si els interessava la poètica de Bartra, hi arribaven a partir de Crònica de la vida d’Agustí Bartra (1967) i L’obra de Bartra: assaig d’aproximació (1975). Pot ser que hi hagi gent que descobrís Murià per altres viaranys, és clar, però sí que hi havia la tendència a valorar-la com un annex: era vista com una autora que havia escrit per amplificar un món —el de la postguerra i l’exili dels escriptors catalans—, per ajudar-nos a descobrir i entendre el talent que l’envoltava: ja fos el que passava a Roissy-en-Brie amb Armand Obiols, Trabal i l’esbart d’intel·lectuals que s’hi trobaren; o fos el que pensava i escrivia el marit, Agustí Bartra; o el que escrivien les amistats, com Mercè Rodoreda. Ella mateixa n’era conscient, d’aquest paper que feia d’acompanyant-analista, de lluitar tota la vida pels altres, per amor, fins al punt que sovint s’oblidava d’ella mateixa, i s’hi debatia, i també escrivia aquest neguit. Però, avui dia, qui l’ha llegida? Malauradament, l’obra de ficció de Murià fa anys que no és gaire comentada ni llegida per crítics —amb poques i agradables excepcions, és clar—, ni pràcticament no es troba dins el cànon de la literatura catalana actual ni encara menys al circuit de llibreries.¹

És per això mateix que hem de celebrar la publicació de Sota la pluja, una antologia de contes editada per Mercè Ibarz a l’editorial Comanegra. Tal com se’ns explica al pròleg, el volum està format per dos llibres de contes d’Anna Murià: al primer, Via de l’est (1946), hi ha majoritàriament episodis ficcionalitzats de les experiències viscudes a Roissy-en-Brie o dels companys amb qui hi van conviure, justament: hi trobem la relació entre Trabal i Rodoreda (!), la primera relació sexual entre Bartra i la mateixa Murià (!!!), els problemes matrimonials de Cèsar August Jordana (?)… per a qui li agradi el safareig literari, amb Via de l’est hi té feina per estona. Més enllà del gossip, que en diuen ara, s’entén que Murià amb aquests contes comença un entrenament, una mirada literària. D’una banda, sap crear un relat de tot el que l’envolta, sap ensumar la ficció, estirar un fil i fer-ne un conte; de l’altra, ràpidament comprèn que la situació anòmala viscuda durant aquella temporada entre 1939 i 1940 a Roissy-en-Brie serà un abans i un després en la història de la literatura catalana. Cal recordar que sense Roissy-en-Brie qui sap com hauria evolucionat la literatura posterior de Rodoreda, de Trabal, d’Obiols, de Bartra, de Pere Calders, de Joan Oliver o de la mateixa Murià. I curiosament tria no fer-los herois, no fer-ne un mite, sinó fer-los humans: hi tracta, per tant, les coses més mundanes —o més complexes?—, més sensibles: l’amor, l’amistat, l’enveja, la mandra, la por.

Ben diferent, en canvi, és la segona meitat del recull, el llibre de contes El país de les fonts (1978), que es publicà quan l’autora tenia setanta-quatre anys i ja havia retornat d’un exili a Mèxic que va durar trenta anys. En aquests contes hi trobem tres temes que van ser primordials en la vida i l’obra de Murià, i els tracta per aprofundir-hi i pensar-hi, per reflexionar sobre la complexitat de l’amor, la creativitat i l’exili.

L’amor a la vida

«L’odi neix en qui té raó, l’amor en el qui dubta.»
A. M.

Anna Murià tenia una visió conservadora del paper de la dona dins el matrimoni, així com del concepte d’amor i el significat d’estimar. Per a ella, la dona s’havia de lliurar a l’home i a la família —ser la mare que té caldo a la nevera, que diria la Rigoberta—, encara que això signifiqués renunciar a tota aspiració creativa o laboral. Això sorprèn, més si tenim en compte que Murià, durant els anys vint i trenta i fins que es va exiliar a França, va ser una gran activista dins el món de les lletres i del feminisme: va arribar a ser secretària de la Institució de les Lletres Catalanes durant els anys de la guerra civil, va col·laborar en un bon nombre de revistes i diaris —La Dona Catalana, La Rambla—, en temps de la guerra va arribar a dirigir-ne un, el Diari de Catalunya, i va ser membre de la Unió de Dones de Catalunya. Era una avançada al seu temps, era conscient que el paper de la dona havia de canviar, i és precisament per això que sobta que, anys més tard, a la Crònica de la vida d’Agustí Bartra, descrivís el significat d’estimar un home de la manera següent:

Estimar un home volia dir posar-lo per damunt de tot; havia d’estar, doncs, molt més alt que jo. L’amor d’un home és absorbent i vol la prioritat en la dona. Jo també tenia activitats personals, interessos i ambicions; només podia renunciar-hi si l’home valgués el sacrifici. L’havia trobat, per fi, aquell a qui immolaria amb goig tot el que jo havia estat fins aleshores. (p. 95)

Em sembla que per comprendre la contradicció d’Anna Murià cal tenir en compte també l’evolució del feminisme durant l’últim segle, i ser conscient que encara avui a les dones se’ns fa molt difícil ser conseqüents amb el nostre discurs. Ja sabem que una cosa és el que diu el cap i l’altra la que diu la tradició, el concepte d’amor, la societat… i com n’és de difícil fressar un camí nou en comptes de copiar els models que ja teníem marcats d’entrada pel que fa a la relació amb l’amat. Sigui com fos, l’amor i les renúncies que comporta apostar-hi és una constant dins la vida d’Anna Murià i, fet que encara ens interessa més, dins els seus textos. Murià es contradiu sobre l’amor, dubta sobre l’amor i reflexiona sobre l’amor, i tot això ho fa en la seva literatura, sigui la de ficció o sigui la memorialística. Com a mostra del dubte i la contradicció, a la mateixa Crònica, unes pàgines més enllà, l’autora explica una crisi vital que va viure durant els anys en què vivien a Amèrica² a partir del que ella anomena l’episodi de la «cassola simbòlica»:  hi descriu una època de dubte, de crisi en el sentit més profund; totes aquelles afirmacions citades més amunt s’hi interroguen i les conviccions trontollen. Era el 21 d’abril, aniversari d’Anna Murià, i Bartra no hi era: havia marxat cinc dies a Middletown perquè hi havia de fer unes conferències. Murià es va quedar a casa, en un país i una ciutat on pràcticament no coneixia ningú, sola amb les criatures, el dia del seu aniversari: algú havia de cuidar els fills, massa petits per anar amunt i avall. Mai no havien estat tants dies separats des que van marxar junts cap a Amèrica, però s’escriuen cartes diàriament. A mesura que passen els dies, Bartra és feliç, pot dedicar-se a la seva obra, té una vida pròpia com a individu, se sent autorealitzat i valorat com a artista. En canvi, Murià cada dia que passa està pitjor: no sap qui és sense Bartra, li fa mal que ell pugui ser feliç lluny de la família, o com explica ella mateixa: «ell podia acostumar-se a l’absència, podia viure sense mi, podia estar content lluny de mi».³ La cirereta final va ser el retorn: Bartra, com a present, li va regalar una cassola —una cassola! Per fer-hi ous al plat! Cal que m’hi esplaï més?

L’amor a l’obra

«Ets com una màquina de fer companyia»
Anna Murià a «La muralla blanca»

Crec que, amb tot aquest context previ, es poden llegir «La muralla blanca» o «Retrat de dues finestres» com un aprofundiment i una reflexió sobre la pròpia experiència de l’autora, però també sobre tantes vides de dones de totes les èpoques i d’ara, sobre el que significava i significa encara l’amor en una relació entre un home i una dona. En tots dos relats hi trobem un home creador, un artista —en tots dos casos un pintor, la conclusió i els paral·lelismes ja els fareu vosaltres— que es relaciona amb dones i es relaciona amb l’art. A «La muralla blanca», el pintor, que es diu Arnau,⁴ es relaciona amb dues dones, primer amb Olívia, «una màquina de fer companyia», després amb Stella, que li agrada més perquè és bonica, perquè té un cert misteri que no podrà traslladar al llenç.⁵ Malgrat la convivència, malgrat que el pintor senti, realment, una atracció per Stella, hi ha una separació entre tots dos: l’art, el llenç blanc, que és també una muralla blanca. Si cal triar entre l’art i l’amor, el pintor escull l’art, i és per això que la dona, sempre que fa requeriments —que li deixi veure el dibuix, que vagi amb ella a la platja, que vagin a nedar junts, o a remar, o tornar a ciutat—, és obviada i anul·lada, i només obté una resposta per part d’Arnau: «No», fet que té conseqüències, perquè Stella finalment abandona la cabana i l’artista, puja al cotxe i marxa a la ciutat, a buscar algú altre que, com a mínim, digui que «Sí» de tant en tant. No sabem si Arnau dubta, només sabem que continuarà pintant eternament, perquè no pot fer altra cosa, com si estigués condemnat —o destinat— a fer-ho. I aquí ressonen els versos de Maragall, d’aquell comte Arnau condemnat a vagar eternament:

Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.

Mentre que el nostre Arnau, a «La muralla blanca», està destinat-condemnat-decidit a pintar per sempre, per damunt de qualsevol altre propòsit. Perquè la figura de l’artista, als contes de Murià, tindrà aquest neguit: per a ell, l’art és un destí i una condemna, s’hi han vinculat i compromès de tal manera que tota la resta, la vida sencera, quedarà en un segon terme, com la gent que l’acompanya.

A «Retrat de dues finestres» la figura de l’artista es repeteix: el pintor, Romeu, vol pintar un quadre molt concret: el retrat de dues finestres. A partir d’aquí creix i s’estructura el relat: el pintor parla, s’expressa, s’explica i es justifica, es relaciona amb els altres però sempre amb el quadre al mig, perquè no hi pot haver gaire res més entre el quadre i l’artista. Entre tots aquests diàlegs, les dones són contínuament menystingudes i els homes sempre es veuen amb la necessitat de dir a les dones què han de fer, què han de pensar i com han d’escriure. Les dones, per tant, són contínuament jutjades per les mirades dels homes. A Palmira, una de les protagonistes del conte, li diran, per exemple:

No se t’acudeixi mai de fer literatura. Segueix pel camí del periodisme i annexes, que ho fas molt bé; són coses sòlides, de tocar de peus a terra; amb el teu talent i la teva voluntat, arribaràs lluny. (p. 164)

Una frase que, d’altra banda, ens recorda una mica la visió que s’ha tingut de Murià fins ara, en què se n’ha valorat sobretot el seu paper de crítica literària, de testimoni vital dels altres escriptors a l’exili, com hem comentat més amunt.

Però les dones, als relats de Murià, no només són jutjades, sinó que són, directament, ignorades —«Romeu ja no l’escoltava, tot i que ella seguia dissertant» (p. 174)—. El que puguin dir les dones tant és —«No li interessava el que Palmira pogués contestar» (p. 168)— o bé són un destorb —«Calia no deixar-la parlar o li esbullaria la idea» (p. 173)—, perquè l’artista sempre té com a prioritat la seva pròpia opinió —«El seu pensament es retirava per escoltar-se a si mateix» (p. 174)—, fins al punt que la dona, que és un estímul creatiu —perquè pregunta i qüestiona l’obra mentre s’està construint—, realment necessari i imprescindible perquè l’artista i l’obra madurin i hi hagi una evolució creativa i rica—, quan ja ha complert la missió d’ajudar l’artista, molesta —«I vet aquí que ara li feia nosa i hauria d’empescar-se una bona raó per desfer el compromís» (p. 175).

Qui és l’artista?

Dels contes de Murià en surten molts interrogants i alguna afirmació. Primer, l’afirmació: sembla clar que Murià era més lliure per expressar-se i reflexionar sobre el món en la ficció que no pas fora. Això —em sembla a mi— és lògic i l’únic que remarca és que estem en mans d’una autora la vàlua de la qual cal reconsiderar. Però queden encara els interrogants: Murià ha estat menystinguda com a autora perquè en vida va renunciar en part a ser una figura pública?, o potser perquè va preferir donar veu a altres autors abans que no pas a la seva pròpia obra?, però qui és l’escriptor: el qui escriu novel·les, relats i assajos o el que s’autoerigeix com a artista? Cal fer un paper d’escriptor i reivindicar la pròpia obra en vida per tal de ser valorat com a tal? Em sembla que va sent hora que Murià sigui valorada pels seus textos, i no tant per les afirmacions que podia deixar anar a entrevistes i converses; potser ha arribat el moment de jutjar-la pels textos que va escriure, que no en són pas pocs. A més, la visió complexa que tenia pel que fa a l’amor i a la relació amb els homes tampoc no la va ajudar a entrar als cànons feministes. En una època en què una de les màximes era: «Una dona sense un home és com un peix sense bicicleta», Murià semblava que respongués: «Molt bé, però resulta que molts d’aquests peixos es relacionen i estimen inevitablement totes aquestes bicicletes. I ara què fem?»