El vincle orgànic de la paraula

Damià Rotger Miró (Ferreries, 1981) és tipògraf i poeta. També és vocal de l’AELC per les Illes Balears i ha exercit la docència com a professor de disseny tipogràfic a l’EDIB. Fins ara ha publicat cinc poemaris, entre els quals en destaquen Arèola (Premi Bernat Vidal i Tomàs, AdiA Edicions, 2019) i Llibre d’esvalots (Nova Editorial Moll, 2021), i és autor d’una quinzena de noves famílies tipogràfiques. Fa pocs mesos que ha sortit a la Nova Editorial Moll Umbilical, el seu darrer poemari. Repeteix publicació a can Moll dos anys després, altre cop a la col·lecció La Balenguera, que es declara hereva de la històrica col·lecció de poesia, i que ha anat bastint, a poc a poc, un petit catàleg d’autors fidels (Víctor Gayà, Sara Rivera, Josep Marí, etc.) dels quals, segurament, Rotger és un dels més destacats.

Umbilical és principalment un viatge. Un viatge a través de la malaltia, del dolor, de la dignitat i de la pèrdua. És, en definitiva, el trànsit d’un dol, «un nou combat contra el temps», com glossa l’autor a la cloenda. Però també és una epopeia que exalta els poderosos vincles que poden establir dos éssers i que transcendeixen la mort a través d’un lligam invisible, nodridor i indestructible. Rotger pren l’experiència individual¹ per convertir-la en matèria lírica. Però ho fa prescindint de l’obvietat i, sobretot, de l’obscenitat. No cau en cap moment en cap lloc comú ni transita el pantanós terreny de la lamentació i l’autocompassió, ans al contrari. Basteix una arquitectura literària potent en la qual la paraula és capaç de desbordar l’emoció i ressignificar-la com si fos una mena de «ritus iniciàtic», com esmenta Sònia Moll al pròleg.

El poeta planteja una estructura èpica en tres actes o tres cants («Sense Caront», «Mirada Boreal» i «L’etern retorn») que es corresponen, en termes narratius, a l’anada, els fets i la tornada del relat. En aquest trajecte a través de cinquanta poemes hi podem contemplar una corrua d’elements mítics clàssics i de nova creació que configuren una neocosmogonia i que desfilen davant els ulls del lector. Així doncs, hi podem trobar l’Illa, l’Odissea, Caront, l’Ull o l’Omnipotent, entre molts d’altres. Però, per damunt de tot, en destaquen dues figures: Mare, en majúscula i sense article, i el Portador. Qui són, doncs, aquests dos enigmàtics subjectes? Mare correspondria a l’artefacte del Tu poètic, al subjecte interpel·lat, que desplaça el lector cap a la perifèria del poema envers la contemplació d’un diàleg permanent. És l’ésser que viatja des de la realitat matèrica cap a la realitat incognoscible, una mena d’«estrella en curs». El Portador, al seu torn, pot ser la màscara d’un jo poètic que accepta un joc de desdoblament. Al petit pòrtic que encapçala la primera part del poemari² el Portador esdevé un «ell» inapel·lable:

El Portador assumeix, sense òbols sota la llengua ni ulls, el càrrec de barquer, tot sabent que en l’anada un cos mutarà en llum i l’esforç titànic de la travessa deixarà com a penyora diverses pèrdues i la rememoració del viatge absolut. Un Periple Iniciàtic i Total.

No obstant això, al cos poemàtic aquest Portador esdevé un híbrid entre un «jo» i un «ell», a mig camí entre l’ens protagònic i l’ens expectant:

Porto molts dies remant / i el cansament es manifesta / sobre la pell d’aquest cel que em navega.

O bé:

La lluna entiranya aquesta inclemència / que dol com un illa sense blau, / i manlleva les sobres, la llum / quan els Portadors perden referència.

Per tant, el Portador esdevé una mena de veu intermèdia que comenta i que es comentada. En conseqüència, tota l’obra s’estructura entorn d’aquest triangle entre el «jo», el «tu» i aquest «ell» desdoblat, en un diàleg que s’assembla, cada vegada més, a mesura que avancen les pàgines, a un soliloqui.

Pel que fa al recorregut del viatge, el subjecte Mare és transportat pel subjecte el Portador en un trajecte del qual en desconeixem la gènesi i les regles. Ara bé, se n’expliciten a bastament els objectius, així com també els diferents estadis o passatges. Així doncs, el Portador assumeix la tasca amb determinació, tot i els previsibles obstacles, i no accepta intermediaris. És per això que declara:

Que es foti Caront, a Mare la porto jo.

A Umbilical la Llacuna Estígia es veu transformada en un mar ignot que s’orienta, com un disc ptolomeaic invers, cap a les estrelles i en el qual només es pot fer solcar la barca a cop de rem, tot desafiant la força de les ones. El Portador ha de desencadenar una sublimació alquímica a través de la qual Mare esdevingui quelcom perenne i inalterable. No endebades, només ell té la capacitat per mirar més enllà d’allò mirat, per anar més enllà d’allò conegut, per assolir un nou estadi de coneixement i explicitar una nova realitat intangible. Una nova realitat que només pot constituir-se a través de l’ampliació de la mirada i de la possibilitat d’esprémer els mots per posar nom a allò innombrable:

L’ordre de les coses no parla / ni de valors ni de significances. / En superposició de plans, mostra / la trama laminada dels colors, una jerarquia / que dispensa la immensitat amunt o avall.

I també:

Però el vent, avui, dorm igual que un pinyol clos / dins un sepulcre de pruna / i els taurons s’infiltren entre la set / i la pell.

Umbilical no és un poemari sintètic. És una aposta decidida per l’abundància, per allò que Jaume C. Pons Alorda ha anomenat «una seqüenciació gairebé narratològica»,³ per la profusió dels detalls i, en conseqüència per la vastitud i la densitat d’un univers que, de mica en mica, es desplega. Sembla que només a través d’un cosmos expandit per la potencialitat lírica es pugui aprehendre la transmutació a la qual es veu sotmesa la veu poètica i assumir la dificultat del viatge que es planteja. L’excepció són quatre o cinc poemes-píndola («Cesària», «Llaç», «Paqui», «Netedat», «Tonatge») que ens permeten descansar i alenar a fons abans de tornar-nos a immergir en l’abundor retòrica i encarar amb garanties una nova etapa del trajecte. Ara bé, al marge d’aquesta condició conceptual, l’objectiu del poemari és molt clar i evident. En tot periple sempre hi ha d’haver un aprenentatge. És l’antiga màxima sobrerepresentada de l’Ítaca de Cavafis. I Rotger no té cap problema en reconèixer el referent i fer-lo ben explícit al poema que clou el llibre:

Massa temps fa que navego / en cercles concèntrics, / una odissea devinguda Peripècia, / viatge indicible, Ilíada⁴ on no mai / el previsible és evitable […] Soc jo l’ombra òrfena d’un Ulisses / que retorna d’enlloc / deixant enrere els arcs del Perllongament.

Tal vegada la referència està una mica gastada i pateix el pes inexorable, en l’àmbit català, d’haver-se popularitzat a través de la cançó de Llach com un himne generacional. Tanmateix, el referent és eficient i s’imbrica de ple en la correlació d’imatges que desfilen pel llibre i que ens recorden una mena de navegació de cabotatge sui generis: abismes, algues, amarratges, arpons, rems, norais, ones, platges, etc.

Umbilical és, sobretot, un llibre esforçadament ben estructurat i ben orientat. El lector es pot sentir més o menys interpel·lat i pot compartir, en major o menor mesura, la proposta formal, però el que és innegable és que és un llibre compacte que ha sabut minimitzar les fissures pròpies. I aquesta és una virtut imprescindible per fer-se a la mar i eludir el naufragi. Per trobar-hi un petit emperò, tal vegada podríem esmentar l’aparat de citacions (i no cites, com s’enuncia a l’original) que resulta poc avinent i atractiu desterrat al final del llibre, com si fos un mostrari d’endreces. Sempre és gustós resseguir els ecos que ressonen entre els versos. I més encara en aquest cas, en tractar-se de guiatges indirectes per a la constitució d’una nova guia (no és una guia al·legòrica qualsevol llibre de viatges, encara que sigui èpic?). I és aquí on despunten els noms de Djuna Barnes, Emily Dickinson, Peter Handke i Joan Vinyoli, entre d’altres.

Finalment, cal esmentar que Umbilical defuig la moda dels poemaris «per acumulació» i fa una aposta per una construcció «per decantació». I l’aposta s’agraeix. Per coherència i per contundència. Així doncs, els poemes comparteixen desacomplexadament ancoratges, referències creuades i un lèxic, fins a un cert punt, necessàriament reincident, abusiu, però que defineix perfectament el contorn d’una praxi poètica feta corol·lari. Tal vegada no en sortirem conhortats en encarar el trajecte que ens proposa, però no podrem evitar compartir l’experiència i sortir-ne renovellats.