Fins l’1 de desembre es pot veure a la Sala Àtrium l’espectacle Verbagàlia,   a partir dels monòlegs Verbagàlia i La tieta, amb la direcció d’Albert Arribas i la interpretació d’Oriol Genís i Paula Blanco. És d’una importància cabdal que actualment puguem trobar el teatre de Víctor Català en cartellera. La dramatúrgia de Català no...

Sostinc que Víctor Català va integrar la simbologia mística a la seva obra amb la intenció d’absorbir-ne la potència estètica al mateix temps que en capgirava el sentit. A continuació, desplegaré una anàlisi a tall d’exemple de les possibilitats que un treball interpretatiu en aquesta línia podria oferir. Em centraré en un únic conte de...

El 15 de desembre de 1990, David Vilaseca va fer una ponència en el marc del congrés de catalanística que se celebrava aquell dia a Londres. L’escriptor, aleshores jove doctorand de la Universitat Queen Mary, va tenir la impressió que el públic provinent de les universitats catalanes rebia les seves idees amb molta fredor. A...

En una crònica de Montserrat Serra, feta en ocasió d’un acte de presentació dels Soliloquis de nyigui-nyogui d’Enric Casasses (Edicions 62, 2021), Jordi Cornudella destaca el següent: «L’Enric Casasses no és algú molt virtuós que sap fer cantar la llengua i que sap fer filigranes, no, les seves construccions són plenes de filigranes, però són...

Fa poques setmanes la Nova Editorial Moll, l’aposta editorial de la Institució Francesc de Borja Moll, va publicar el VI volum de les obres completes de Gabriel Alomar (Palma, 1873 – El Caire, 1941). És un volum de gairebé 500 pàgines que recull els articles d’Alomar a La Veu de Catalunya (1899-1906) i a El...

Tres apunts sobre Les cartes, de Caterina Albert plega, plega, que ni jo et vull ofendre, ni tu deus ésser cap Isabel d’Hongria per recrear-te en l’esport divinal de veure llagues i acaronar la ronya que es troba tot corrent per la terra aspra, ben lluny de les grans urbs Amb una amiga fa uns...

Un dels meus subgèneres musicals preferits són les Cançons Dedicades a Mares o Sogres. Joan Manuel Serrat el va practicar amb gran èxit durant la seva joventut (ara Joan Dausà n’ha esdevingut un bon deixeble). El nano del Poble Sec, entre murri i farsant, va explotar perfectament la vena de joglar —mig tarambana però sensible—...

Quan tenia jo vint anys o poc més em vaig matricular d’àrab a l’escola d’idiomes, em vaig comprar una llibretota i vaig pendre molts apunts però al cap de quatre o cinc setmanes ja ho havia deixat, i la llibreta va quedar morta, més de mig buida. Després, a l’estiu, vaig parlar amb l’avi Llorenç,...

Gabriel Ferrater considerava «ridícul» que encara continuéssim dient Víctor Català quan volíem dir Caterina Albert. I per justificar-ho se servia dels casos de Fígaro-Larra o de Clarín-Alas, aquest últim sense tanta fortuna. Però no esmentava George Sand o George Eliot, per exemple, entre moltes altres que també van utilitzar pseudònims de noms masculins i a...