Categoria: Llibres

Llibres/Narrativa
Publicat a

Drina amunt, Drina avall

per Pepe Massana

A propòsit d’Orígens, de Saša Stanišić

La literatura és un ciment dèbil. També me n’adono amb aquest text. Evoco tot allò que està il·lès i passo de puntetes per allò que ha quedat destrossat, descric la vida abans i després de la commoció […] No culpo la guerra ni la separació del distanciament de la meva família. Com a exercici d’acostament, fabrico històries que ens uneixin.

Orígens (p. 218)

Històricament, sembla que a Bòsnia no roman mai res. Tot el que es construeix és aviat esbandit i arrossegat Drina avall, de manera que la literatura ha de fer un gran esforç de reconstrucció remant a contracorrent, arreplegant històries abandonades a les riberes, escapçades i infestades de verdet, que es van filant a poc a poc. A la gran obra del Nobel Ivo Andrić, El pont sobre el Drina,1 aquesta reconstrucció es fa a través del pont que parteix la ciutat bosniana de Višegrad en dues meitats. Aquest pont observa el vaivé de les generacions aparentment desconnectades, i Andrić les recús literàriament mitjançant un imponent mestratge narratiu. A Orígens (Angle editorial, 2020), parcialment ambientada a la mateixa ciutat —la natal de l’autor—, s’hi veu també aquest gest de presentar pedaços i recosir-los, i d’alguna manera narra un capítol més de la història bosniana d’Andrić.

Orígens és una novel·la fragmentària i més o menys autobiogràfica que narra el desencaix identitari de l’escriptor, nascut a Bòsnia i emigrat a Alemanya durant la guerra dels Balcans. Aquesta autobiografia desendreçada es construeix com a resposta a la pregunta sentida fins a la nàusea: «i tu, d’on vens?» D’inici, el narrador no té clar com respondre-hi i alhora el persegueix la sensació que els altres intenten respondre per ell. Aquest qüestionament continu sobre els orígens2 es desplega en un relat calidoscòpic fet de retalls que es van sobreimposant: ens porta agafats de la mà per la seva infantesa a Bòsnia, ens parla de l’arribada a una Alemanya que li és del tot estranya i ens fa viatjar amb ell, ja d’adult, al poble dels avis, mostrant-nos un complet àlbum fotogràfic. El conjunt de peces que acaben component la novel·la es presenten de manera anàrquica, aparentment caòtica, demanant un esforç al lector. Les capes triguen  a sedimentar, però val la pena l’espera perquè el resultat final és un quadre coherent, brillant i ple de sentit.

El punt de partida de la novel·la, la necessitat d’explorar els orígens, entenem ben aviat que en realitat és causat pel qüestionament exterior més que no d’un anhel intern; el narrador és sempre l’altre, i se li demana una justificació. Això es manifesta especialment quan el protagonista ha de confegir una història de vida a l’oficina d’estrangeria per sol·licitar la nacionalitat alemanya. Es pregunta què és exactament el que Alemanya necessita saber d’ell i comença el joc d’explicar-se de totes les maneres possibles, que seguirà més endavant quan el qüestionament vingui des de Bòsnia.  Al llarg d’aquest ardu exercici de recerca, es respon la pregunta inicial disparant cap a moltes bandes, cap d’elles és la que intuïm que interessa a l’oficina d’estrangeria; situa poèticament els orígens a la tarda plujosa que va néixer, o bé explora el tòpic rilkià que assegura que «la pàtria és la infantesa», o ens embolcalla amb una dolça nostàlgia iugoslava, o els troba en paraules bosnianes que apuntalen records. Resposta rere resposta, s’imposa una sensació angoixant d’indefugibilitat que acaba constituint la tesi central de la novel·la: no podem fugir dels orígens, no els hem escollit i en canvi determinen profundament la nostra existència.

Per moltes voltes que hi donem, l’origen continua sent un constructe! Una mena de vestit que hauràs de portar per sempre un cop te l’hagin posat. És com una maledicció! O, si tens sort, un bé que no respon a cap talent però que t’aporta avantatges i privilegis. (p. 34)

El protagonista, doncs, se sent engavanyat per les arrels, i la recerca l’ajuda a alliberar-se d’un pes massa feixuc. En diverses ocasions fins i tot intenta escapolir-se’n performant la pròpia identitat: es fa passar per eslovè, juga amb la confusió entre Boston i Bòsnia… Malgrat aquests intents de desfer-se del bagatge opressor, acaba descobrint que és impossible. «El meu fill té les meves cames llargues» (p 88).

En aquest intent de fugida, Stanišić tampoc ens deixa escapar a nosaltres i ens atrapa de mica en mica en una teranyina de records que, com la memòria, no segueixen un patró clar sinó que es presenten a batzegades involuntàries. Per relligar aquests flaixos, això sí, compta amb dues trames que es van entrellaçant. D’una banda, la seva pròpia recerca dels orígens, per exemple remuntant-se a les vides dels avantpassats i rememorant el procés d’aprenentatge de l’alemany. De l’altra, segueix l’avenç de la demència de l’àvia Kristina, el personatge que més el lliga a les arrels, i que fins i tot les acaba simbolitzant. Al nucli de la narració, doncs, hi trobem dos viatges en direccions oposades, el de l’autor que reconstrueix el passat i el de l’àvia a qui el passat se li va fonent. Drina amunt, Drina avall. Aquest joc de miralls funciona com a mecanisme central de la novel·la i vehicula una altra de les claus de volta de la relació de l’autor amb els seus orígens: el sentiment de pèrdua. Els orígens els descobrim en una àvia que perd els records, en un llogarret aïllat i pràcticament despoblat, i en una memòria sovint mentidera. La pèrdua del passat de l’àvia ens evoca la seva pròpia pèrdua i ens explica una part de l’interès de Stanišić per Višegrad: escriure és una manera de fixar, de no deixar perdre.

Un cop acceptat el pes que l’ha acompanyat durant tota la novel·la, l’autor ens reserva un últim joc: Stanišić estructura la part final com un trepidant garbuix escrit a manera de Tria la teva aventura en què la realitat i la ficció acaben de desencavalcar-se. El protagonista i l’entranyable àvia Kristina viatgen per un món lisèrgic poblat de dracs, que serveix com a aventura final, com a punt de trobada del navegant d’aigües amunt i la navegant d’aigües avall i com a comiat emotiu. Situar l’acció en aquest món màgic dona a l’autor carta blanca per fer el que vol i desembarassar-se de l’opressió de la motxilla dels orígens: finalment crea un miratge en què pot escollir. S’ho passa bé, i ens ho fa passar bé, s’emociona i ens emociona i, escampades entre les peripècies, hi trobem petites reflexions de tancament:

Sigui quin sigui el camí que escollim en Gavrilo o jo, sempre tornem aquí. No podem anar més enllà. (p. 342)

A veure si ho entens. No importa el lloc d’on vens. El que importa és on vas. I al capdavall ni tan sols això importa. (p. 339)

La fantasia també permet a l’autor resignificar tot el simbolisme que ha anat inserint al llarg de la novel·la i relligar la narració. Així, els dracs i l’espasa remeten als jocs de rol adolescent, a les llegendes dels avis i a la iconografia ortodoxa, unint simbòlicament els nodes que ens ha presentat. A més a més, ens adonem que ens ha anat deixant pistes des del començament, picades d’ullet metanarratives que anticipaven el joc final. Així i tot, l’estructura de Tria la teva aventura no va gaire més enllà d’un pur divertimento, un artefacte literari que vol ser una metàfora però que fora del recorregut més interessant, més fructífer, si volem «canònic», acusa una certa buidor que no fa justícia a la resta.

L’obra de Stanišić, mereixedora del Premi al Millor Llibre Alemany de l’Any 2019, ha passat sense pena ni glòria per les nostres taules de novetats i fa mesos que s’esllangueix injustament a les lleixes de les llibreries sense que ningú n’hagi parlat gaire. La casualitat ha fet que hagi arribat als lectors catalans el mateix any que Atrapa la llebre, de Lana Bastašić,3 amb qui comparteix temàtica i en part proposta narrativa.4 Tots dos autors formen part d’una generació que narra la guerra dels Balcans des de la llunyania —temporal i de vegades també física—, com a part d’un paisatge molt més ampli i amb altres punts d’inflexió. Es comença a superar el marc anterior, i ara la guerra apareix a les novel·les més tangencialment, com a element de fons però no sempre explicitat. Trenta anys després de la guerra dels Balcans, els temes muten, els autors defugen les consideracions morals i eviten entrar al fons més tràgic de la desgràcia, tractant les cicatrius més que les ferides, en una evolució natural impulsada pel relleu generacional.

Si Ivo Andrić escrivís avui un nou capítol del seu pont, segurament ens parlaria d’algú com l’àvia Kristina, com la mare Stanišić, i com el nen refugiat a Heidelberg que acaba escrivint Višegrad en alemany.

  1. Tristament, descatalogat en català. ↩
  2. El títol original en alemany, Herkunft, pot traduir-se com a ‘orígens’, ‘procedència’ o ‘ascendència’. En català, castellà, italià i francès s’ha traduït per l’equivalent d’Orígens. La traducció anglesa, en canvi, ha optat per Where you come from, una solució que potser en captura més exactament l’essència. ↩
  3. Tots dos autors van mantenir una conversa interessantíssima organitzada per la xarxa de biblioteques  en què discuteixen sobre algunes de les qüestions esbossades aquí. ↩
  4. Vegeu la crítica que en va escriure Iris Llop en aquesta mateixa revista. ↩
Llibres/Narrativa
Publicat a

L’ànima dels mecanismes

per Artur Garcia Fuster

Jo us parlaré d’actes
lascius, sagnants, contra natura,
de càstigs i d’assassinats accidentals,
de morts causades per enganys i estratagemes
i, com a desenllaç, d’intrigues que han fallat
i s’han girat en contra de qui les va inventar.
El que us diré és la pura veritat.

Hamlet, William Shakespeare,
Acte cinquè, Escena II (trad. Joan Sellent)

Començo amb aquest epígraf perquè fa uns dies vaig anar a veure Hamlet al Cinema Aribau. No estava malament, era bastant entretinguda. Us la recomanaria però crec que ja s’han acabat les funcions. Mentre veia com Horaci declamava aquest parlament amb el moribund Hamlet en braços (perdó per l’espòiler), vaig pensar: ull viu, pren-ne nota, que això t’encaixa amb la ressenya que tens pendent de l’última novel·la del Melcior Comes. Encara la podràs colar en alguna banda i semblaràs un erudit.

«El que us diré és la pura veritat», assevera Horaci. Doncs bé, sembla que ens pregunti Comes: Què és la Veritat? Només n’hi ha una de sola? Podrem descobrir-la mai? Tots els mecanismes és un intent d’explicar com funcionen els diversos poders que mouen el món, les relacions que estableixen i, en última mesura, la farsa que en resulta de tot plegat. Els tripijocs entre esferes econòmiques, empresarials, familiars, polítiques, esportives, criminals i —la que tot ho glossa— periodístiques. També, evidentment, tots els sentiments que porten els homes a moure aquests fils: l’amor, l’enveja, el ressentiment o la necessitat d’afecte i de reconeixement. Tot, sempre, dins el marc de la família —les complicades relacions paternofilials són una constant en la narrativa de Comes. «El quart poder contra el quart manament» (p. 359), com resumeix un dels falsos esborranys de l’autor inclosos al llibre. La idea que només podem arribar a trobar la veritat i la felicitat a través de la ficció novel·lesca —i potser ni tan sols d’aquesta manera. Més enllà d’això, Tots els mecanismes són, també, totes les tècniques narratives que l’escriptor pobler posa al terreny de joc al llarg de l’obra. Una manera d’accentuar la construcció de la novel·la a mesura que es va escrivint.

D’aquesta guisa, trobem capítols en forma d’articles periodístics (p. 32), d’esborranys preparatius de la novel·la (p. 130), de declaracions judicials (p. 76), de confessions off the record (p. 13), de diàlegs creuats en diferents plans temporals (p. 103), de contactes epistolars (p. 361), de veus d’ultratomba (p. 344), d’escenes o monòlegs teatrals (p. 257; p. 609) i fins tot d’una metalepsi —ço és, la inclusió de l’autor com a participant dins de l’obra— que converteix Melcior Comes en un personatge actiu que comparteix escenes amb els seus personatges (p. 130). «Tots els motors, penses, tots els motors i mecanismes» (p. 485) es diu l’alter ego de Comes, que arrenquen i fan avançar una ficció.

No es pot dir que no hàgim estat advertits de bell antuvi del que trobarem en aquesta història quan, al final del primer capítol, el presumpte humorista Quim Castro alliçona el narrador sobre com espera que escrigui la història:

Espero que aprofitis tot aquest material. Ja saps, escriu-ho bé. Com anava allò de l’assassí i la prosa fantàstica? No abusis dels trucs barats. Posa-hi instint de novel·lista tradicional. Grans embolics. Mercaders i carnissers: la novel·la com a producte interior brut. Veus i més veus. Desmesura i detalls minuciosos. La tragèdia de la vida vulgar. Res de prosa de col·legial, que no soni com una puta redacció. (p. 22)

I tot això hi és. La desmesura i els detalls minuciosos —la perspectiva històrica familiar (p. 51)— però també alguns trucs barats —cops d’efecte falsament criminals (p. 474). La tragèdia de la vida vulgar que amaguen també les grans riqueses i els seus sequaços. Al cap i a la fi, com veiem, les baixes passions que podem trobar en la tragèdia shakespeariana i en la novel·la comesiana no estan tan allunyats. És innegable que el clan dels Súbac, protagonistes principals de l’obra, volen ser els reis a l’ombra de l’illa. Alguna cosa fa olor de podrit a Mallorca.

M’ha semblat útil començar amb la classificació entre les dues interpretacions que —obviant l’homenatge al grup Antònia Font— permet el títol de la novel·la. Perquè em serveixen per explicar els encerts i els desencerts que em sembla que conté. D’una banda, l’ambiciosa proposta que planteja, la posada en escena d’aquestes i altres tècniques narratives esmentades, juntament amb la construcció de personatges i la modulació de les seves peripècies. I, de l’altra, la convencional i, a estones, escandalosament tòpica trama que la protagonitza.

La novel·la es presenta com la concatenació de veus i d’escenaris dels seus múltiples protagonistes. Sovint en forma de diàlegs superposats que permeten fer avançar escenes de forma simultània, en una tècnica que recorda l’encreuament de veus de testimonis dels documentals televisius (de fet, un dels secundaris de l’obra, el periodista sensacionalista anomenat Micó, m’ha fet pensar més d’una vegada en un Carles Porta de Crims molt passat de voltes). Aquests capítols, d’entrada, poden semblar una mica un galimaties però un cop s’hi entra i coneixes els personatges funcionen bé. Encara que en més d’una ocasió es fan llargs i redundants en les seves explicacions, sobretot per l’estructura repetitiva que presenten —va dir, va dir, va dir— que no per evidentment buscada, resulta menys pesada de llegir.

Això es deu al fet, també, que la trama que planteja l’escriptor mallorquí, en algunes de les línies dramàtiques, no acaba de ser prou atractiva. Entre d’altres, hi ha un adulteri telenovel·lesc de baixa estofa, diverses investigacions de periodisme extrem, un cavall de curses, un boxejador pusil·lànime, un extennista amb massa temps lliure i hi ha, també, més d’un crim esgarrifós. Tanmateix, els conductes que planteja per intentar resoldre’ls no resulten estimulants. O com a mínim a mi no m’ho han semblat. Saber qui va matar l’empresari alemany Manfred Bökelmann i el seu fill Taddel em generava el mateix interès que una llarga partida al Cluedo. És com quan em toca visitar ma cunyada al poble i em treuen el joc per passar la tarda. Home, per no fer un lleig, doncs hi jugues. Amb la novel·la passa el mateix, segueixes llegint perquè ja hi estàs posat i l’escriptura —sovint aforística, entre l’enginy més esmolat i la dita de peu de banc— de Melcior Comes rutlla amb solvència. Però descobrir qui els va matar realment —la novel·la obre diverses opcions— no és un motiu que t’enganxi a la lectura com diria que es pretén, com diria que és la raó per la qual està plantejada la trama.

En aquest sentit, i això és un gran mèrit, si la novel·la s’aguanta, sovint, és per la llengua de Comes, riquíssima i precisa, mai antropològica, a qui sembla que li caiguin les paraules de les butxaques. Per la facilitat per encadenar llargs paràgrafs de reflexions sobre l’amor i la felicitat (p. 270-276); la societat actual, la veritat i la mentida en què vivim immersos (p. 609). Tot i l’opció covarda d’escudar-se en els fragments d’esborranys (p. 137) o el monòleg de l’humorista (p. 609) per encarar l’espinositat d’allò políticament correcte. Evidentment, l’humor (negre) també hi juga un paper cabdal. I segurament és una (mala) influència del seu agut perfil tuitaire, però encara que hi hagi un personatge amb el nom de Melcior Comes pul·lulant per la novel·la, no deixes de tenir la sensació que el personatge que més s’assembla a l’autor real no és el que porta el seu nom, sinó el de l’humorista anomenat Quim Castro. La conya s’escola també entre la profusió de citacions i homenatges que inclou. La meva preferida, si teniu curiositat, quan defineix les Balears com «Illes dins un riu de Madrid» (p. 210) (Gran, Tomeu Penya, sempre als nostres cors ferits). Amanit, tot plegat, amb uns diàlegs que recullen amb naturalitat i destresa el xerrar mallorquí de bona part dels protagonistes. Tots els mecanismes és una gran novel·la de moments brillants amb d’altres decebedors.

Vull dir que la mateixa audàcia que ha posat Comes a crear una estructura i un estil variat per a cada capítol, no es correspon amb l’originalitat d’una trama que sovint avança amb situacions banals —per ja vistes— com extorsions de caràcter sexual —la pateix l’ex tennista Víctor Torrus— o de corrupció política i urbanística com la de Rafael Juvera. La idea que hi ha un poder real, ocult, que mou els fils a l’ombra i que, com el Doraemon, sempre guanya —representada en les figures de l’advocat Amadeu Truyols i, sobretot, Jacob Súbac— no acaba de generar, diria, la trempera esperable per mantenir el vigor d’una novel·la tan extensa com és Tots els mecanismes.

Això ens porta a fixar-nos, per tant, en quins personatges poblen aquest llibre i l’atractiu que generen. Que puguem anar focalitzant-nos alternativament en els seus protagonistes crea un bon efecte mirall que ens acosta als personatges des de diverses òptiques. Sabem què pensen, aparentment, però també com els veuen els altres. Tot plegat desemboca en un efecte curiós perquè amb el pas de les pàgines podem veure com tots es consideren, mútuament, com a imbècils que es deixen enganyar sense adonar-se’n. És a dir, cada personatge esdevé un titella conscient o inconscientment en mans d’un altre. Fins i tot la figura del gran periodista justicier, Max Riba, que es creu el més llest de la classe, acaba cruelment vençut en part per unes circumstàncies familiars que, sense saber-ho, també l’afectaven (p. 463). Els personatges, ric o pobres, són sempre desgraciats (Max Riba, Quim Castro, Llorenç Súbac o Víctor Torrus). I fins i tot figures que podrien despertar més interès o fascinació (Amadeu Truyols, Baltasar Súbac, el cavall Xaloc) també acaben bastant desinflats.

I és que en el fons l’interès de Comes no és tant elaborar una trama diguem-ne negra o detectivesca atractiva —tot i que això acabi sent una flaca—, sinó fixar-se en les conseqüències personals que comporten aquestes accions. Al cap i a la fi, tot plegat està muntat per veure quin resultat dona l’acostament entre dues famílies poderoses, acostumades a manar i que entren en conflicte d’interessos. Es tracta dels Súbac, mallorquiníssims, i dels Torrus, barceloníssims. I de tots aquells que orbiten al seu voltant. Amb clara preponderància, això sí, del llinatge mallorquí. En l’enfrontament que s’espera entre Jac Súbac i Fèlix Torrus, els patriarques, en surt clarament vencedor el primer. De fet, els Torrus es presenten com uns antagonistes dels Súbac i acaben esdevenint una decebedora comparsa. No tant, però, com les dones de la família. Dotar els personatges femenins d’una suposada vida d’èxit laboral (empresàries o cuineres famoses) no vol dir atorgar-los un paper veritablement rellevant a la trama, on juguen només un rol de dipositàries del desig dels mascles. Molt lluny del carisma que irradiava Dora Bonnín o de la mala llet de Blanca Verdera, protagonistes de Sobre la terra impura, l’anterior novel·la de Comes. Que a mi això no em molesta, però ho consigno amb voluntat notarial perquè estic convençut que algú —és un masculí genèric— sortirà queixant-se per aquí un moment o altre.

La voluntat de l’escriptor pobler és mostrar-nos l’evolució d’aquests Súbac al llarg del temps, com han acumulat el poder en relació amb totes les vicissituds que han afectat l’illa durant el segle XX fins a l’actualitat. Hi ha també, doncs, una radiografia de l’evolució de la Mallorca rural a la destinació turística operada al llarg dels anys. Esmentava fa un moment Sobre la terra impura. Hi torno per recordar un moment molt còmic de l’inici en què un personatge vol explicar detalladament el procés de producció de les sabates de l’antigor, i l’altre l’interromp per dir-li «Prou Balzac, tio» (p. 34). Aquesta irònica lliçó ara no se l’ha aplicada, Comes, que dedica moltes pàgines a indagar en el passat dels Súbac (d’avis i besavis) per tal de relligar-lo amb l’actualitat. Moltes d’aquestes pàgines —les dedicades al passat del repadrí Baltasar Súbac (p. 361-370, per exemple)— es fan una mica feixugues. Encara que és cert que, cap al final de l’obra, reprenen un valor simbòlic farcit d’humor negre que segurament les rescabala.

Una altra idea recurrent que ja trobàvem a Sobre la terra impura és la del personatge justicier, el boig lúcid, el que prenen per ximple i que és qui, en realitat, acaba explicant la història. En Tots els mecanismes el paper estel·lar és per a Bernardí Súbac, l’hereu onomàstic del padrí Bernat (els dos personatges més ben perfilats, al meu modest entendre) i en qui acaba recaient gran part del contingut dramàtic de l’obra. De fet, és ell qui ja li exigeix al personatge de Melcior Comes que faci una novel·la: «monstruosa, fastigosament divertida i victoriosament vulgar. Sis-centes trenta-cinc pàgines capaces d’aturar el món» (p. 156). I, efectivament, la novel·la prova de complir amb aquests requisits, tot i que el que aconsegueix més exactament és el nombre de pàgines, 635, és clar. És aquest personatge el que ens posa sobre la pista dels antecedents familiars i el que protagonitza, també, un dels capítols més ben resolts, que exemplifica la seva alienació mental (p. 465-474). I és, també qui, cap al final de l’obra, promet al personatge de Comes que «Jo et donaré un bon final» (p. 623).

Un bon final, certament, carregat de suspens, en una escena memorable, que reuneix de nou la família Súbac. Aquells qui amaguen actes lascius, sagnants, contra natura, càstigs i assassinats accidentals, morts causades per enganys i estratagemes i, com a desenllaç, intrigues que han fallat perquè, com li passa al benjamí de la família, Bernardí Súbac, s’han girat en contra de qui les va inventar. Tot per obra i gràcia de Melcior Comes, el veritable novel·lista.

Un apunt

No vull deixar passar l’ocasió de comentar la sorpresa que em va generar l’article publicat pel mateix Melcior Comes a l’Ara Balears el 28/01/2022. El vaig llegir amb la ressenya pràcticament enllestida i per això ho comento entre claudàtors. Recordo que fa un temps, Pilar Rahola va fer un exercici semblant amb una de les novel·les que signa: se’n feia una autoressenya a La Vanguardia. No he aconseguit trobar la referència exacta, em sap greu, i tampoc no perdré gaire el temps cercant articles de la intel·lectual badalonina. Però recordo perfectament que, quan va sortir, tot eren ridiculitzacions i ludibris a Twitter sobre el gran ego de l’articulista de capçalera d’Artur Mas. No he vist la mateixa recepció mediàtica amb l’operació d’autopromoció de Comes, més aviat al contrari. Encara que, òbviament, és un autor a anys llum de Pilar Rahola, em sembla una jugada molt estranya. Que Melcior Comes pot escriure el que vulgui a la seva columna, com jo escric el que vull en aquest article, i potser el problema és de l’editor del diari que li hauria de dir: ei, Comes, que en principi et paguem per articles d’opinió, no per planys auto commiseratius i auto(r) promocionals. I que jo estic a favor de l’ego desbocat, és així com es fan grans obres. Simplement, em genera perplexitat. Tampoc no sé si pretén fer-nos creure que la novel·la és molt bona perquè ha dedicat 10 hores a escriure cada pàgina. Jo vaig passar vuit dies per llegir-la (un dia més del que tenia calculat perquè ma mare em va obligar a acompanyar-la a l’al·lergòloga «Et passes les tardes llegint, ara no et vindrà d’un dia!») i he dedicat tres tardes i mitja a fer-ne la ressenya. Que interesant, eh? Apa, ànims i copets a l’espatlla per a tots.

 

Llibres/Poesia
Publicat a

Insuficiència mitral: Jordi Vintró en estat de Gràcia

per Pere Císcar

Enguany es complix un quart de segle d’Insuficiència mitral (Lumen, 1997), un tour de force mètric i sintàctic de Jordi Vintró. Consta de dos llibres reïxits en un: l’original català i la seua versió en castellà.1 Ens centrarem en la versió catalana. Vintró hi crea un poema de 1000 versos, organitzats en 500 apariats, agrupats puntualment en 10 pseudosonets monorrims,2 el darrer del quals és seguit per un quartet que posa punt i final al llibre; aquest clímax rimat, aquest darrer «coet», s’oposa al «sense esclat » que llegim al penúltim vers del llibre. L’incaut lector/a ja és advertit des de l’inici que la cosa —el llibre— s’allargarà:

que sense avís de quan s’aturarà
—dura això més que un dia sense pa—
volta més voltes que el filaberquí.

Aquesta imatge metapoètica torna sovint associada al pensament, a la punta «del clau,/ quan penetra la fusta ben endins,/ com la del pensament en els confins/ de la inventiva». La pensa o el molí de l’escriptura són «com el món / que volta i amb les voltes tant confon». Com el «poema inacabat» de Ferrater, llegim en Insuficiència mitral «el del poema sense fi,/ el del salze que plora, el del llumí/ que no s’apaga mai». El poema continua i continua «com el ritme constant de l’enfadós», «que tan rodola com pot rodolar» i «li dona la volta i ho fa tot». El poema vintronià és com els «poemes llargs que cal llegir d’un glop», tan llargs que et dona, lector/a, fins i tot temps per «cogitar/ sobre l’essència abstracta del discurs/ que es conté a si mateix». Davant de tant de moviment imprevist, de tant vaivé, la tasca de l’escriptura no consisteix a posar cap mirall a una roda a la vora de cap camí «sinó observar la peça que, al teler,/ va fent-se, amb algun nus de tant en tant,/ i procurar de subratllar l’instant/ aquell, que sembla separat del temps».

El domini sonor de Vintró és enorme; apuntem només dos exemples breus: fixeu-vos en la rima interna dins «del foc potent, del foc vermell i groc»; i en el ritme d’aquest vers: «quan navega, lliscant sobre el mar blau». Destaca també en el joc sonor la paronomàsia: com en «als ossos costelluts del costellam»; i en aquest «afrontar de front, de cap,/ grisalles grises fins que s’omple el pap». De vegades es juga a l’embarbussament,3 ja siga tradicional (com el de la r i el carro), ja siga vintronià: «un sol amic, opac, però, i poruc,/ molt groc, però privat de foc, caduc»; la paradoxa també és clara.

Sintàcticament el llibre consta d’una macrooració composta per unes 30 oracions juxtaposades (unides per 11 punts i coma i 16 dos punts). En cap moment el llibre «deixa els lectors torbats i esmaperduts»4 sinó que és un macrotext molt «ben sincronitzat». Vintró aconseguix mantindre la tensió i l’atenció de la lectura sense avorrir, ans el contrari, divertint, fet que té un gran mèrit donada l’extensió del llibre. Per mantindre el ritme i el fil lector sovint defuig evidentment l’hipèrbaton; si l’empra, ho fa o bé suaument o bé acompanyat del punt i coma.5

Només utilitza puntualment i pertinent recursos que li convindrien com anàfores i polisíndeta; ens referim a passatges greus com l’omnipresència de la mort (que irromp «tot» i «pertot»); però també a passatges més lleugers on parla de les festes de les creus a Figueres (amb Dalí inclòs) amb els seus parroquians i parroquianes. Als v. 526-534 trobem un altre llistat de persones, com una processó de victòria del Tirant lo Blanc o un homenatge al «passeu, passeu» de la famosa cançó de Sisa; aquesta enumeració diguem-ne quotidiana acaba amb un misteriós vers, potser eròtic: «i una ona negra amb tres o quatre rulls:». Aquest element sorpresa és un dels trets vintronians, així com la mescla entre el discurs greu i el festiu.

En aquest llibre enciclopèdic cap de tot: «instints i llums», pleonasmes i discursos morals, «riures» i «plors», el sagrat i el llec, el dissabte lluminós de Messara i el dilluns de la ciutat amb els seus falsos «celoberts». La mescla de dualitats de vegades fa nàixer la paradoxa i sovint l’humor. Destaquen en Insuficiència mitral, com en la resta de l’obra de Vintró, la mescla jogarrina entre conceptes cultes i quotidians, com en els passatges següents: «que tan ballen, si cal, Els Degotalls/ com el Danubi blau»; Vintró munta el llorer heroic del Laci amb l’escabetx de la fumata blanca papal. Segons convé, sorprenentment, de la mà de Vintró igual som a l’Everest que a Mart, que dues vegades a «Matagalls» i quatre vegades als «Pirineus». El vers de Vintró salta de temps en temps, de suggeriment a suggeriment, s’atura en detalls —com ja practicava a Eugeni i en altres proses— , obri guionets i no els tanca , enllaça idees que desvia però que hi tornen per deixar pas al discurs principal, si és que n’hi pot haver, de discursos principals.

Els guionets són els recursos tipogràfics més emprats.6 Dins d’aquests apareixen les poques exclamacions del llibre, de marcat to humorístic; en copiem una: «fins els turmells/ obliguen a cobrir —fins els més bells/ turmells!—». Els guionets servixen també per a la conya metapoètica com la següent:

—mentre cremen els boscos del contorn
per ordre de Neró, que encara no
s’ha empescat res que rimi bé amb Neró—

Un altre exemple metapoètic irònic és seguit per una reflexió trista i pregona: «i els daurats/ raigs de sol il·luminen els serrats/ —un símil ben poètic— quan el cert/ és només la incertesa». Uns altres passatges tenen un to a la fatalista de Diderot: : «del lloc on / —com passa a tots els altres llocs del món—» i «en la foscor més fosca d’un calaix/ —no se sap si al de dalt o bé al de baix—». Les matisacions entre guionets li donen un to col·loquial i joganer: «van bé —diuen que sí—» i «aquell que tan voldria —això és un dir—». Apareixen acudits com el següent: «inclinat a la dreta —aquest parent/ ben polític resulta»; o observacions genials com que l’orquestra del poble, en la festa major, «que toca sempre quan fa més calor».

Els guionets servixen per al matís risible per sobrer com en els següents exemples: «com l’estel —segons el telescopi—» i «—en un futur llunyà, lluny del present—». Però també introduïxen de vegades pertinents tautologies («diu que sap —i és que sap—») i paradoxes ambigües («el dret —tort— al treball»). Les metàfores entre guionets poden ser simpàtiques com aquesta Carlota de tebeo: «i la tia Carlota amb els seus fills / —setrillera ambulant amb els setrills—» i també imatges belles com la següent, al nostre parer la metàfora més elaborada del llibre: «sota un immens, majúscul abrigall,/ —pollancre immòbil com en un vitrall—».

Vintró esmenta o suggerix molts escriptors (Melville, Proust, Carroll, Espronceda, potser Joyce etc., i obres d’art com L’imperi dels sentits o L’origen del món. La presència de la mitologia clàssica i del ritus catòlics7 són abundants. Cal destacar sobretot l’homenatge de Vintró a dos autors antiassenyats: l’antinoucentista Rabelais8 i Roussel, a qui tan bé ha traduït (explicita el títol Impressions dÀfrica; i potser la tria d’apariats del llibre siga un clic d’ull a La doublure). Trobem també un divertit homenatge a Freud i el seu fàl·lic «panet de Viena» i, per suposat, els peus, en especial els sucats, especialitat vintroniana. Els filòsofs i escritors són desacralitzats («Víctor Hugo, el bípede enterrat/ al Panteó, sota el seu nom daurat») i són víctimes, com tot mortal, del poderoso caballero Don Dinero.9 Entre els nostres escriptors apareixen dobles referències a Ferrater i March. Del primer trobem, és clar, el «poema inacabat» però també «la cambra pintada de color/ verd poma, poma fresca refrescant». L’autor de Beniarjó apareix parodiat en els següents passatges: «com el taup que fa el cau sota el taulell» i «on cada lliri té setanta cards». Hi ha altres clics d’ulls a Riba («d’un enderroc tan pur»), Espriu (es deconstruïx el panglossià «nord enllà»; els turistes oriünds en fugen pel fred), Martorell («tan si són reposades com si no,/ el consol a les vídues») i potser a les joies de les monjoies més pasolinianes i francescvicentines que carnerianes («s’agenollen les monges del convent/ —i el dimoni se’n va més que content—»). Jugueu, lectors i lectores, a trobar d’altres petits homenatges.

Pel que fa a la filologia trobem la crítica al gust per l’arcaisme lèxic («els dubtes sobre l’àdhuc, l’hom i el llur») i pel purisme ortogràfic («clímax dels terrors!»). Es denuncia la sobrevaloració del silenci («temut flagell de la loquacitat!»)10 i de l’hermetisme («prou hermètic perquè no en surti res»); fins i tot cobra l’obra magna de Dant: «sense respir ni aturador, cal esmerçar, per llegir-ne un bocí,/ set vides fins al mig del seu camí».

Els noms il·lustres i els personatges anònims són apuntats però no trobem retrats com a Ludwig ni caricatures com a La bassa de les oques. Tampoc trobem cap narració com en aquest darrer llibre, cap epicitat o heroïcitat, malgrat que, com llegim al propi llibre, ajuden a la posteritat. Encara que mai no s’empre la primera persona podem fer-nos una idea de l’autor/a ideal del llibre: algú escèptic, gens idealista, partidari de la bona taula i dels plaers tots. Un autor/a ideal culte i preocupat pel món que l’envolta, el d’inicis dels anys 90 del s. XX, molt de peus a terra, encara que aquesta -ni la gent- no li agrade.

Insuficiència mitral és una mena de radiografia enciclopèdica d’aquella època, amb preocupacions i «plagues» que, en el fons, són les mateixes que ara. El 1989 el «pop» inundava tota la música; i alhora començava a caure el bloc comunista amb «els vents/ de la història» marxista claudicant davant el capitalisme i el seu «dret de propietat de l’univers». La crítica més constant és a la «falsa virtut» dels diners, sobretot al poder del marc alemany, identificat en metàfores A,B amb un «nou vedell d’or» i «Meca perenne de tot cristià». La crítica vintroniana malauradament continua vigent: trobem la inflació, la inspecció del fisc, les huit llargues hores laborals, els incendis forestals, el mal funcionament dels trens, el costum de llegir l’Eneida amb un resum, l’addició al comandament de la televisió i l’alienació del futbol, la sobreexplotació de la construcció, del turisme i dels boletaires (i el seu «estol/ de llauradors de bosc»), els «tres o quatre» que van a missa i s’hi adormen etc. Fins i tot anticipa la situació més actual: la gent només es creu el que diuen els mitjans de comunicació d’un «món virtual», en part construït per la professió de Vintró, eixa «informàtica» que és alhora «cara» (de diners) i «creu», de tan sofrida.

Trobem obsessions típicament vintronianes com les begudes i el menjar; de vegades atura el flux del discurs i comença a parlar dels tipus d’aiguardent i o de les meravelloses propietats del whisky. Abunden llesques, brous, rostits, els suquets de peix estiuencs i els dolços tradicionals de Nadal (comprats, això sí, a can Foix) i Cap d’any amb «l’home d’un sol nas». També trobem, com sempre en Vintró, l’humor que naix dels numerals; un exemple: «d’onze idees que foren genials,/ o de les parts que foren genitals». De vegades el càlcul li servix per relativitzar el discurs del papa o «suprem Dit»: «restringit el seu discurs/ a la meitat només, perquè el recurs,/ no pas al fals, al que és sols en part ver/ li és interdit:»); i també potser de la psicologia i psiquiatria: «que l’objecte del seu profund desig,/ tirat per zero, mig, partit pel mig».

Les dites i refranys, directes o manipulats, són abundantíssims tant en la versió catalana com en la castellana. De vegades fins i tot n’hi ha una tal acumulació (vegeu, per exemple, els v. 503-505 de l’original català) que ens recorda la Rondalla de rondalles de Galiana. Destaquem com empra les enumeracions per enllaçar expressions amb «curt» (v. 76 i s.) i amb «perdre» (v. 611 i s.). Les enumeracions són molt abundants, ja que permet a la càmera de Vintró moure’s en lleugers tràvelings per les cambres de Freud i els seus objectes sexuats, per un arbre, pels pisos sorollosos els dies de futbol… en definitiva, per una societat viva, la d’inicis dels 90 a ca nostra. Les enumeracions vintronianes són molt variades: en llegim de graduades com «que li priva del tot, molt, gaire o poc», de bíbliques com «tot el que és i serà, tot el que ha estat» i en asíndeton com «el paper blanc, blau, verd, gris, groc, marró».

Vintró en Insuficiència mitral, com en general en tota la seua obra, preferix el símil a la metàfora. Ja hem vist abans les que apareixen entre guionets. En copiem una A és B de to moral: «en un temps on les mitges veritats,/ les ironies, les mordacitats,/ són la boia, la corda i el tauló/ d’un gran segment de la població». El cor, eixa «víscera del pit», és identificada així en una metàfora A,B: «i que trontolli el cor, el gran tendrum». Cal destacar, al costat d’imatges corrents com «núvols de cotó» o «maigs, mesos de les flors», unes altres molt més elaborades i brillants: «Caront/ d’aigua encefàlica, que fa el transport/ d’àtoms subtils robats al viu i al mort»; la nostra preferida és la següent: «per la teulada blanca del xalet/ pintat al calendari del dilluns»; quina manera més subtil d’esborrar el cap de setmana! La mort es fa molt present cap a la fi del llibre i se l’esmenta amb circumloquis; és igualadora, ja que qui sembla «més» dret» acaba caient cau: l’arbre més gros, l’imperi més potent, l’educació nacionalcatòlica («el full escrit amb sang» però «oblidat»). La mort apareix sota eufemismes: «l’endemà infal·lible», un «mes enllà» anàforic, «fins que s’acaba tot i ve el despit/ indòmit, i l’espàrrec ben fregit/ on enviar, per força i per escrit,/ el company, i la mosca, i el mosquit»; de segur que hi heu trobat una frase feta camuflada. Els dos animals esmentats són molt vintronians.

Les imatges més delirants s’associen a animals; per exemple les truites vintronianes —que diuen «papà i mamà»— s’autoenfarinen i «estrafan un somriure d’esquelet»; els dofins són «tan intel·ligents/ que saben caçar mosques amb les dents» i el pop —en sinestèsia— «pispa llum quan giravolta el far». Fins i tot hi ha un apunt de faula (v. 673 i s.) i una recreació divertida de Patufet i el pet del bou. Esmentem ara dues escenes humanes ben divertides: en la primera compara els salts de les ballarines del Palau amb el canvis morals/immorals dels espectadors d’aquell temple; en la segona veiem com s’abolix la lluita de classes un cop aquestes s’acomoden al tren i deixen les altres de peu. De vegades l’humor naix de les perepunyetades: les vaques («sagrades o seglars») són millors rostides que crues; la mà és al braç i aquest pegat al cos; el son respon només «a la son,/ com respon la rialla a l’acudit,/ el mal al cap». Fixeu-vos en l’exemple següent: «a la vareta màgica del mag/ que fa sec el desert i humit el llac,/ perquè la millor màgia és el seny»;11 la fi, sorprenent per paradoxal, és una metàfora A és B.

Al llibre s’exposen uns altres debats, com aquest de la màgia i el seny. Per exemple, entre el seny i la bogeria, entre si la virtut és al mig (tan eròtic) o als extrems, entre l’ideal i el corrent, entre l’excés i l’aurea mediocritas. Les virtuts socialment admeses són posades en qüestió: la de la virginitat, la de felicitat i els diners, la preferència del cel a l’infern (però si aquest ol millor!) etc. La veritat és molt difícil: «excelsa veritat/ que s’amaga en un lloc molt amagat». I la saviesa no ve amb l’edat: «cansats […] tan madurats/ que quan veuen un gos diuen que han vist/ un gos i prou, un gos, un trist/ gos»; a més hi ha la demència senil i els «esculls de la memòria». No hi ha res «fix» —ni la certesa— sinó que tot és mòbil, incert, hiperbòlic: el millor dit fàl·lic és tan lleig que no és un dit però és estimat igual perquè l’amor és cec; el millor dimoni és el més camuflat etc.

Un pessimisme o si voleu una luciditat apareix puntualment a Insuficència mitral malgrat el to general humorístic. Som «en un món adolorit/ que dóna voltes sense cap profit» i només ens hi queden els «ossos d’esquena de mirar de lluny/ com es fon tot:». Vindrà l’àngel amb «els quatres cavalcants«? Ningú —sobretot els poderosos— fa res per canviar «un món que està ben decidit […] pels camins del desengany». Rere les preguntes metafísiques de sempre el poema continua i es camufla entre una selva verbal que ens fa gaudir quan, de sobre, reapareix la mort per recordar-nos que som matèria: «què hi pinta l’enfarfec aquest del cos/ en un món que existeix únicament/ perquè algú el pensa amb el seu pensament». La mort ocuparà «tots els forats/ imaginables i no imaginats». Potser no hi ha «presons d’or» ni «sopes divines», potser les «cebes ideals» són les perilloses perquè no hi ha res pur del tot i en el fons/decorat del Teatre del Món no hi ha «nord ni far» per a la humanitat, ja que és «pertot el tot idèntic al no-res». Qui ha creat el món, potser no sap on va. La «certesa mitral», divinal, no és suficient. De fet, el poema acaba amb un «Bisbe Impur»12 que, al contrari que Godot, apareix almenys a la fi. Ens l’imaginem —per empatia— amb algú de «perfil obès», amb un anell i dit boteruts, «decadent» com els imperis, «amb porpra i amb ermini o sense dents».

Fins ací aquesta lectura d’Insuficència mitral de Jordi Vintró. Per favor, que algú, que alguna torne a publicar aquesta meravella, si pot ser en bilingüe. Quan més sucre, més Vintró. Gràcies per avançat.

 

  1. De vegades les dues versions es retroalimenten. Per exemple, si en la versió catalana diu que a París hi ha molta gent perquè París mai tanca, en la castellana trobem una «cigüeña diligente». Si en la versió catalana apareix «una lletra al menjador» que costa molt de llegir, en la versió castellana esmenta el mot «neurona»; aleshores, podem intuir que la lletra és de metge i que potser diagnostica una malaltia letal. ↩
  2. Vos recomanem el pseudosonet protagonitzat per Ramon Llull, on, a banda del bon treball rimaire, trobareu un savi nudista! La monorrima sembla un homenatge a Lo desconhort del mallorquí. Hi ha rimes riques com les següents, que apocopem: deca/dents, genia(t)ls, p(l)any, abri/gall, se/ver, l’a/vall, Ri/poll, esc/ulls, gabi/net Mar/rock … També llegim el joc categorial amb «cau» (nom/verb), el consecutiu «far» i «fur» etc. No rimen en consonant tres parelles: «quan/guant», «senders/després» i potser metapoèticament «Avui/ui!». ↩
  3. També trobem la quasi cacofonia següent: «i van vivint, malgrat els molts paranys/ que els para el pas imparable dels anys». ↩
  4. Trobem, a l’inici del llibre, una altra captatio benevolentiae: «la del temor que un model tan bonic/ no neixi sols del gust per l’embolic/ on fer caure de peus l’autor filós». ↩
  5. Hi ha algun hipèrbaton interessant com aquest: «el de l’acer més dur que fer-se pot». Un altre empra la catàfora: «ha passat, i només en queda vent,/ dels grans amors». O invertix una dita popular: «el gran cabàs / —un cabàs com un cas—»; o fins i tot una paraula: la «glòria vana». ↩
  6. Al llibre apareix entre guions només una interrogació directa: «—i qui no el pren/ amb més prestesa que no pren el tren?». Entre cometes només apareixen aquestes paraules: «D’aquí no em moc» i «Perdó»; no sembla que estiguen relacionades. O sí, si ho llegim així: perdó, però d’ací, del món terrenal, no em moc. El «perdó» apareix dins d’una de les escenes més divertides de l’obra, que preferim no desvetllar. ↩
  7. Les referències cristianes són abundants: el Papa i la fumata blanca, el cap de Sant Joan Baptista, el fang d’on surt la pilota on són «tots el que són terra i qui són pols», l’al·literada «d’una ànima diàfana, mannà»; la divertida «la resurrecció/ de la carn, la que hi ha vora el mugró», el fill pròdig, el camell ben lubricat de Baltasar, la trinitat o «els tresets». A més el nou déu és el Colesterol! ↩
  8. Llegim açò: «equilibri polític i del gust,/ de la frase serena, del mot just,/ de tot allò que, sense ser cap gos,/ s’empassa Gargantua d’un sol mos». ↩
  9. Veieu el carnaval: «l’home es fa déu, l’inculte, poliglot» i «el toro, bou,/ la mona, musa, perquè l’art més pur/ no en queda al marge». Juga amb la Mona Lisa, la cornamusa, la mona vestida de musa que mona es queda? ↩
  10. Aquestes dues crítiques tenen forma de metàfora A —B!—. ↩
  11. L’epítet és emprat també per Vintró: «les ombres nocturnes». Potser l’exemple més clar d’epítet d’Insuficiència mitral siga el següent: «i la lluna, més blanca que la llet,/ i l’ocell més nocturn, que, fet i fet,/ no és pas més negre del que ho és la nit,/ quan els llavis s’aboquen a l’oblit». ↩
  12. La concepció de l’«impur» apareix al llibre sovint associada amb l’isomot «tort», i puntualment a «desviat». ↩
Llibres/Narrativa
Publicat a

Literatura txeca més enllà de Kundera: traduccions al català (I)

per Elena Casas

Si parlem d’autors nascuts a Txèquia, la qüestió sobre quin és el més important per a la literatura universal és senzilla de resoldre: aquest paper correspon a Franz Kafka i l’orgull que senten els txecs per aquesta figura no és difícil d’acreditar. En tenim com a testimonis una gran quantitat de museus, escultures i rutes que es poden trobar per Praga i, fins i tot, lluny de la capital: una de les activitats més curioses és l’experiència que podeu viure a l’Špitál Franz Kafka, a Brno; es tracta d’un palauet de 1913 que es va reconvertir en hospital durant el comunisme i on us podeu allotjar per viure l’experiència d’un intern. Quina relació té aquest lloc amb el cèlebre autor de parla alemanya que li dona nom? Els propietaris expliquen, orgullosos, que l’edifici pertanyia a la mateixa empresa d’asseguradores per la qual ell treballava, i que «va estar pensant de traslladar-s’hi».

Bé, és evident que, com en tots els casos d’autors de fama universal, hi ha una part d’orgull i una part d’escurabutxaques. També és evident que, tot i que sempre remarcaran que Franz Kafka parlava i escrivia perfectament en txec (i en els museus s’encarregaran de mostrar-ne les proves en un lloc destacat), a ningú se li acudeix de reivindicar-lo com un autor que pertanyi a la literatura txeca.

Superat amb escreix aquest debat, quin seria, doncs, l’autor txec per excel·lència? Això, evidentment, és una qüestió molt subjectiva i de difícil resposta. El títol d’aquestes ratlles, que he triat volgudament provocador, ja us dona una pista sobre el que em sembla que contestaria el públic dins de les nostres fronteres: Milan Kundera, autor nascut a Brno el 1929 i que ha gaudit de molta popularitat des de finals dels vuitanta, ha estat traduït a moltíssimes llengües i segurament és el primer nom que ens vindria al cap. Tot i la conegudíssima relació conflictiva amb la seva pàtria (l’autor viu a França des del 1975 i ha arribat a prohibir la publicació de les seves obres en la seva llengua materna), és tan cert que en els darrers anys el públic txec s’hi ha començat a interessar més com que hi hauria molts altres autors que gaudirien de la mateixa o fins i tot de més popularitat entre aquest mateix públic.

És per això que he volgut parlar de «l’altra» literatura txeca, i més concretament de la literatura txeca que tenim disponible en català: no dic res de nou, però evidentment la traducció com a eina per incorporar nous imaginaris a la tradició catalana ha estat clau a l’hora de fer-ne la tria. Cal aclarir també que soc conscient d’haver fet una selecció força personal, com per mi ho és, de fet, posar-me a parlar de literatura txeca1. Espero que se’m perdoni i que, fet i fet, serveixi per tornar a parlar d’aquests indiscutibles clàssics contemporanis que potser no coneixeu. La línia en què em fixo avui és la de l’humorisme, una tradició que també a casa nostra ha donat grans noms i que, per tant, ens podria ajudar a imaginar un punt de coincidència interessant entre dues tradicions tan diferents.

«Una gran època demana grans homes»

No sé fins a quin punt la literatura d’un país ens pot explicar molt o poc el caràcter de la seva gent —de fet, no crec que ni tan sols sigui important d’establir-ho. En anar a viure a la República Txeca, això sí, em van dir que per comprendre els qui serien els meus conciutadans havia de llegir, sense cap dubte, Les aventures del bon soldat Švejk, de Jaroslav Hašek (1921-1923).2 I si donem per bo que tendim a definir-nos a nosaltres mateixos sempre en oposició a un «altre», em sembla d’una gran rellevància un fragment del pròleg de Monika Zgustová a l’edició catalana del text, en què ens situa a la Praga de l’any 1921:

Tombem el cap a l’esquerra i veiem un soldat, ridícul amb el seu uniforme que li queda d’un pengim-penjam espantós; dos altres soldats, un espigat, l’altre rabassut, el condueixen des del Castell cap al barri de Staré Město, o Ciutat Vella; tots tres conversen animosament, riuen. Tombant el cap a la dreta, observem un altre trio: dues persones amb aspecte distant i anònim acompanyen, en direcció contrària a la dels soldats, un home amb aire d’oficinista, pàl·lid com si anés a la mort. […]

El primer dels dos soldats sota vigilància, el rialler, és el bon soldat Švejk, personatge principal de la novel·la homònima de Jaroslav Hašek; els soldats el porten a casa del capellà castrense Katz, el borratxo notori, on han destinat Švejk a fer d’ajudant. L’oficinista pàl·lid és Josef F., protagonista d’El procés, de Franz Kafka; el condueixen en sentit contrari, de Staré Město al castell, per executar-lo en una pedrera veïna. El que acabem de presenciar al pont de Carles és l’encontre de la literatura escrita en txec amb la que es fa en alemany, totes dues a Praga, representades pel més gran escriptor de cada una: Hašek i Kafka, dos contemporanis.3

Aquesta definició del txec rialler, foteta i irònic contraposat al greu i turmentat caràcter alemany del personatge de Kafka és una fantàstica definició del tipus de literatura de què vull parlar i de la qual Hašek és el més gran representant.

El soldat Josef Švejk, del qual seguim les peripècies a partir de l’esclat de la Gran Guerra a l’inici de la novel·la, encarna aquesta actitud en aquestes genials aventures satíriques que el personatge viu durant el temps del conflicte bèl·lic i que el contraposa a l’absurd aparell burocràtic de l’imperi austrohongarès (que pot arribar, per exemple, a condemnar un taverner que ha guardat el quadre de l’Emperador a les golfes «perquè s’hi cagaven les mosques» a deu anys de presó), un imperi que es dibuixa com a aliè totalment a la popularitat txeca. La novel·la, evidentment desvestida de qualsevol èpica militar, es construeix pràcticament com un compendi d’històries i anècdotes de bar que fan palesa la distància entre aquest gran imperi i el simple i humil «soltat txec, grran soltat», que només en pot formar part de manera administrativa.4

Precisament gran part de l’humor i la sàtira de Les aventures del bon soldat Švejk es fabriquen sobre la idea de la guerra com un aparat administratiu en el qual els personatges participen de manera pràcticament accidental, en què la Història (en majúscules) els passa desapercebuda al costat de la història (en minúscules), que és la que ells discuteixen i per la qual s’interessen de veritat: què fan les mestresses, els taverners, els adroguers, els criats; com Švejk comença a servir el capellà castrense Otto Katz, cèlebre borratxo, i com després passa a formar part del servei del tinent Lukáš perquè el capellà hi perd jugant-hi a les cartes. Així, tot i la presència d’un narrador extern, la part més important de la narració és la que es basteix com una crònica plural basada en l’oralitat del discurs d’aquests «personatges-titella».

La llengua popular i els malentesos lingüístics són també una de les bases de l’humorisme i la comicitat d’aquesta obra. Per exemple, com d’altres han indicat, un dels principals mecanismes de la creació d’aquest humorisme és la capacitat de Švejk de, com a «bon soldat», deformar la realitat precisament prenent-se les ordres de manera massa literal.5 Per exemple, seguint fil per randa les ordres del tinent Lukáš, el soldat s’ha esmerçat a complir «tots els desitjos» de la seva amant, que s’ha instal·lat sobtadament a casa seva. Aquests desitjos han inclòs un cert episodi al seu dormitori, i quan el tinent torna del quarter, Švejk informa sobre els seus bons serveis amb orgull:

—A les seves ordres, senyor tinent. He complert tots els desitjos de la senyora i l’he servida honradament seguint les seves ordres.
—Li ho agraeixo molt, Švejk —va dir el tinent—. Que n’hi ha hagut gaires, de desigs?
—Uns sis —va contestar Švejk—. Ara dorm com un soc després del viatge. Li he fet tot el que li havia llegit als ulls.6

En definitiva, no sé si Švejk ens pot ajudar a entendre millor «l’ànima txeca», ni si Jaroslav Hašek és l’autor per excel·lència que en representa millor la literatura i pel qual preguntava retòricament a l’inici. El que sí que és cert és que aquestes Aventures són una obra mestra de la sàtira i de l’humor basat en el llenguatge, alhora que ens expliquen la relació entre l’Home i la Guerra des d’un prisma menys habitual però igual d’important.

 

  1. Un bon llistat de les traduccions de literatura txeca que tenim disponibles en català (tot i que hi ha algunes mancances, a més de totes les obres que s’han editat més tard de 2004) es pot trobar a Schjebal, Jan; Utrera, David. «Les traduccions en txec i eslovac d’obres literàries catalanes i viceversa». Quaderns: revista de traducció, (en línia), 2004, Núm. 11, p. 45-57, https://raco.cat/index.php/QuadernsTraduccio/article/view/25388 (Consulta: 17-01-2022) ↩
  2. L’obra es publicava originalment per entregues, i malauradament va restar inacabada per la mort de l’autor. ↩
  3. Hašek, Jaroslav (2013). Les aventures del bon soldat Švejk (Osudy dobrého vojáka Švejka). Trad.: Monika Zgustová. Barcelona: Galàxia Gutenberg, p. 7-8 ↩
  4. Cito aquestes paraules del personatge de la baronessa Von Botzenheim, que ha llegit als diaris la història de Švejk i se n’ha apiadat, tal com s’han adaptat al català: evidentment, el personatge no parla txec gaire bé i ho fa amb un fort accent alemany. Seguint aquesta distància que citava entre l’imperi i el soldat txec, el personatge acaba la frase dient: «soltat ferrit ser soltat valenta, jo molt estimo els austríacs txecs.», la cursiva és meva ↩
  5. Beall, J. (2012) Prosaic Irony: Structure, Mode, and Subversion in The Good Soldier Švejk. A: The Comparatist, vol. 36 (maig), p. 218. En aquest mateix article Beall comenta com la construcció del llenguatge popular de Hašek podria entroncar amb la de L’àvia, de Božena Němcová. Aprofitem per esmentar que és una de les primeres traduccions txec>català de la qual tenim constància: Němcová, Božena (1924). L’àvia. (Babička). Trad.: Rudolf Slabý. Barcelona: Editorial Catalana. ↩
  6. Op. Cit., p. 214 ↩
Llibres/Poesia
Publicat a

En Damià Canova sempre

per Jofre Palau

Damià Huguet i Roig, Canova, poeta i rajolaire, és una figura que no sona gaire –o gota— a fora Mallorca. A l’illa, en canvi, gaudeix de força popularitat. Entre el món lletraferit o campaner (de Campos, la seua vila), és clar. Més encara si l’any passat que celebràvem l’any Damià Huguet. Fa ben poc la Universitat de les illes Balears, a tall d’exemple, li va dedicar, juntament amb  Miquel Àngel Riera, unes jornades en les quals es va dar una importància cabdal a la lectura que en feien els joves. També s’ha filmat el documentari Ca meva amb arbres, co-produït per IB3, que tampoc no han pas passat per TV3, ni, per descomptat, per À punt.  A Campos l’Obra Cultural Balear cada any dedica una vetllada al poeta, titulada «Peixos dins el rostoll», en què joves lletraferits surten a recitar Huguet. I tot una estiba d’actes que ara mateix no val pas la pena d’anomenar. A fora Mallorca, emperò, han estat minsos els actes que han fet sobre el poeta campaner. Trobo que els podríem comptar amb els dits d’una mà.

L’antologia que ens serveix d’excusa per a parlar-ne, doncs, podrà fer que puguem llegir Damià Huguet arreu del país, sense gaires dificultats per a localitzar-lo. La pell quan plou (2021) és un llibre publicat per l’editorial de Calonge (el del migjorn mallorquí) Adia Edicions, volguda hereva de Guaret, l’editorial que portava Damià Huguet. Tot i ser una editorial de dimensions reduïdes i no estar en una ciutat, a diferència de moltes —o de totes— de les editorials de pobles petits, aconsegueix de difondre els seus llibres arreu dels Països Catalans. Aquesta ressenya, per tant, vol animar els catalans peninsulars a llegir el poeta campaner.

Això ens mena a pensar que és un poeta local. És a dir, que només escriu de fetes, pensaments i emocions que passen a un lloc concret i no les podem pas extrapolar enlloc pus. Que només pot arribar a crear l’acte poètic —dir quelcom perquè un potencial lector en faci una interpetació i, entre tots dos, creïn allò bell—  amb uns lectors de la vila o els encontorns. També s’ha dit, més encertadament, que escrivia per «al corral mediterrani». Això és, Campos com a símbol de tot poble mediterrani. I aqueixa afirmació no erra pas gaire. El problema, trobo jo, és que això sigui vist com a quelcom dolent, com a feta que el relega cap a ser un poeta d’un rang més baix. En art, la voluntat de ser universal1 molts cops talla la llibertat de creació, tot autocensurant temes que hom creu que els de lluny no entendran. Que Shakespeare, Mallarmé o Blake són llegits i considerats grans autors a totes les cultures del món? No gens. Que moltes cultures no tenen un art que il·lumina o xarbota els consumidors que pertanyen a una determinada cultura però no pas els que fan part d’una altra? Més que discutir, doncs, si Huguet té el do universal o no i, per tant, cal que sigui més llegit, hem de pensar si la seua obra ens aida a entendre un determinat món i, si ens interessa —o no— conèixer aquest món. Una tria totalment política —en tant que estètica. I triar Huguet és triar la terra, la ruralitat mediterrània, la perifèria catalana, l’europeïtat cinematogràfica. Com també és triar, amb ben poc entusiasme, la virilitat afectada d’encarcarament.

Una de les dificultats que més han pesat a l’hora de difondre Damià Huguet arreu del país és que empra un lèxic «difícil», «de mal entendre». Enric Casasses, tot parlant de En el feu de l’ermitatge, de Miquel Bauçà, afirma amb un xic d’ironia i força veritat que «la dificultat de molts d’aquests poemes és solament aparent: només cal acudir als diccionaris i tot s’aclareix». Amb Damià Huguet passa una cosa semblant a la majoria de lectors. Però amb el campaner, a diferència de Bauçà, no només podem aclarir-nos anant als diccionaris. No. També podem acudir a qualsevol tasser de bar de Campos i escometre «un pagès que fa el conyac i paga» perquè ens il·lumini els mots que considerem foscs. És a dir, no empra un vocabulari expressament difícil i arcaic com sí que fa Bauçà o Andreu Vidal. Fa servir una llengua viva i actual que sent a les places i carrers de la seua vila. Una llengua precisa, plena de localismes però també de mots comuns, que per naps o per cols no han entrat als mitjans de comunicació. Una llengua que, com al cirurgià que opera el pacient, sí que li ve d’un pam. Perquè un revell és un ullastre i és un arbre, però és, abans que tot, un revell.  

Amb aquesta llengua tan rica, no és d’estranyar que sigui capaç de crear unes imatges que evoquen tant i de manera tan sòlida. És a dir, que no es gronxen pas gens dins la vaguetat: «el teu niu de fortor s’enravenava | davall les mans que cercaven l’envit».  O «clouràs els ulls tot enyorant els freus | on han pecat quaranta mil fantasmes». I un llarg reguitzell de versos, molts d’ells concentrats a Traus badats (1979) o L’encant dels pentenills (1981). A aquestes imatges sexuals que hem vist suara, clares però empeltades a la metàfora, hi podem sumar totes les imatges realistes de caire més aviat sociopolíticocultrual, que diria el crític Damià Pons.

Un poema que em penso que cal destacar és «Èczema», de Els calls del manobre (1984). Val la pena de reproduir-lo

Si hi ha estopeig tothom fa el cul enrera:
els decidits són pocs.
Carrers i carrerons. Caminets, caminois.
Campos sempre està en là quan cremen terra vella.
Olor de rebentats i aspres fels a la llengua.
Residus de porcell esclafats dins el llot.
Albercocs asseguts als bancals de la Sala.
Moraduix al clatell.

Rescabalaran els rics amb paraules grolleres
i el poble traurà el cul al verdanc més sinistre.
No ens voldran ni escarnits: infidels al país.
Campaners sense creu ni senyera.

Barriscar ens ve de vell!

Un poema ple d’imatges clares i realistes de la quotidianitat no polititzada que, evidentment, tenen un segon significat més polític i social. Al primer vers, a tall d’exemple, descriu només què fa la gent quan hi ha mala mar: fer-se’n lluny. Gairebé ningú no gosa de posar-s’hi. Aquesta imatge, però, és clar, també ens mostra la vessant més crítica d’Huguet amb la societat: si van mal dades ningú no es posa mai al davant per a aturar-ho.

 És un poema que, per a mi, mostra l’autor més original i autèntic. Això és, que poetitza la crítica social de la segona meitat de segle a través de les fetes dels dies de cada dia. I, amb això, també aida a retratar la societat en què vivia. És a dir, la seua poesia fa dues funcions alhora: crítica social i un retrat més costumista. Sense caure, això sí, en la nostàlgia i la idealització romàntica. Per exemple, «olor de rebentats i aspres fels a la llengua» és una descripció realista d’un tasser qualsevol d’un bar de la vila. Evoca aquella bravada que hom sent quan entra al bar i troba tots els homes d’una edat fent el cafè amb gotes, i s’imagina el gust aspre que han de tenir a les llengües. Tanmateix, aquest realisme va ple d’una crítica social simbòlica. Parla de les enraonies sense fonament, curulles d’odi —de gust aspre—, que hom sent per aquells racons. Finalment, ens etziba, sense fer-ho avinent, com el poble ha venut la mateixa dignitat del poble.

En definitiva, aquesta antologia ens serveix per a dignificar i difondre un poeta que retrata una minoria ja molt minoritària, la del poble mediterrani rural, encarnat en Campos; que, tot i així, critica aquesta minoria. Un poeta que teixeix una obra d’una imatgeria variada i d’orfebreria, sense caure en la mínima luxositat. Ans al contrari, sent una obra construïda a partir de la paraula i l’imaginari popular. En efecte, som davant d’un autor que ens mostra un món ja esvanit, o un món que s’esvaneix, i en retrata el perquè. Un món precís, el qual dibuixa un paisatge humà tensionat que dialoga amb l’altre paisatge. Tenim, doncs, un autor no necessari –com gairebé cap— però sí interessant per a entendre’ns més i desentendre-ne’ns menys. Aquest «damià de sang qui vessa» que hem vist aquí n’és un. N’hi ha pla més. Sou convidats a descobrir-los.

  1.  Universalitat, al nostre entendre, hauria de ser un concepte caduc per a etiquetar qualsevol obra d’art. I, en temps de globalització, pla. Aquest afany d’abastar com més millor com a balança d’un judici de valors, en realitat, no és sinó una forma de bandejar les perifèries que, tot  i això, tan sovint apareixen en els estudis acadèmics d’avui en dia ↩
1 … 33 34 35 36 37 … 89